dimarts, 15 d’agost del 2023

Las Meninas

 


El retrat de la cort del rei Felip IV sota els ulls del seu pintor oficial, Velázquez, així com fidel servent, ostentant el càrrec d’Aposentador major de palau, una mena de majordom del rei, just en el moment històric en què el genial artista es troba pintant el quadre emblemàtic i enigmàtic que també dona nom a aquest fresc teatral que l’autor, Buero Vallejo, estrenà el 1960, és, a part d’un magnífic homenatge al pintor sevillà en el tercer centenari de la seva mort, un enginyós assaig explicatiu de la narrativa intencional del mateix quadre, a banda de ser el més platònic dels relats teatrals que ens va llegar el dramaturg castellà.

En efecte, la història que Buero Vallejo construeix pretén ser un exercici interpretatiu dels fets que van eclosionar en la genial composició d’un aparent autoretrat del pintor en el seu estudi, acompanyat de l’infanta Margarida i el seu seguici de servents, quan l’artista es troba pintant un retrat -mai executat- dels mateixos reis, que es reflecteixen a ulls de l’espectador en el mirall del fons de la sala, a la vegada que el cosí del mateix pintor, José Nieto Velázquez, Aposentador de la reina, es perfila a la porta de l’estància, en actitud sorpresa d’entrar o sortir de la mateixa. Les raons d’aquesta enrevessada escena, que han portat de corcó als estudiosos de l’art, amb tota mena de teories interpretatives, queden aclarides al lector al llarg dels dos actes d’aquesta Fantasia, tal com la batejà el mateix autor.

Però més que un entreteniment enjogassat sobre els motius que van portar a Velázquez a pintar un quadre que mostra i oculta, a la vegada, uns fets i unes relacions que marcaran la història personal del pintor i col·lectiva de la cort, el que ens ofereix el dramaturg és allò més semblant a un diàleg platònic que s’hagi escrit mai, modernament, a les nostres contrades. El tema de l’obra, efectivament, és platònic, la virtut i la seva transmissió en el context de la lluita pel poder que caracteritza la cort d’un monarca absolut, a la vegada que el nostre genial pintor tracta d’educar al governant sota els valors morals de la lleialtat, l’honestedat i l’amor a la veritat que ell mateix encarna. Com si d’un Sòcrates modern es tractés, el pintor serà acusat per la Inquisició, eina que mobilitzen els seus enemics a la cort, davant del rei, d’impietat i corruptor de menors, per haver pintat una Venus nua i exercir una influència perniciosa sobre la infanta Maria Teresa, futura esposa del rei Sol, Lluís XIV de França. Sotmès a judici pels seus rancuniosos i envejosos acusadors, l’enginyosa dialèctica desplegada pel personatge en la seva defensa davant del tribunal presidit pel rei recorda l’Apologia de Sòcrates de Plató. Com en aquest diàleg, Buero Vallejo desplega davant del lector/espectador tota la lluminària retòrica que l’art de l’argumentació li permet per anar desmuntant, una a una, les diferents acusacions a les quals Velázquez serà sotmès al llarg del procés.

Platònica també és la reflexió sobre la pintura i la seva relació amb la realitat que reflecteix, malgrat que la temàtica del jo -completament contemporània, com en el cas de Beckett i els seus personatges a la recerca d’autor- vehiculi la preocupació del Velázquez de Buero Vallejo, a la recerca de l’espectador que entengui la veritat que conté la seva pintura. Perquè, de la mateixa manera que Plató escriu diàlegs per atreure ànimes filosòfiques, Velázquez pinta, no per satisfer al seu patró monarca i la seva cort, sinó per desvetllar el sentit del món que pinta i trobar exegetes que l’interpretin, circumstància àrdua i excepcional si atenem a la quantitat de crítics que han valorat i segueixen valorant la seva obra, sense una ferma unitat de criteri. De fet, només el rodamón ancià, Pedro, gairebé cec, que li va fer de model del fabulador grec Isop, en un quadre pintat dècades abans, i amb qui es retroba durant l’escena dramàtica, pot entendre la seva pintura, tot reconeixent la sensibilitat, pastada amb la seva experiència vital, amb la qual pot comprendre la veracitat pictòrica de la seva obra. Paradoxalment, és el cec qui hi veu clar en el fons de la seva pintura, mentre tota la cort d’aduladors i sofistes que envolten al monarca i al seu pintor-servent resten cecs davant l’obra del sevillà, aturant-se en les meres aparences formals i temàtiques, i jutjant inapropiadament el valor de la seva feina. A banda del captaire, a qui acull a casa seva, com si d’un germà es tractés, ningú, ni tan sols la seva dona Dª Juana, és capaç d’entendre allò que Velázquez vol transmetre amb la seva pintura. Només la jova infanta Maria Teresa, ofereix esperança a l’artista, que veu propera la fi de la seva influència sobre el monarca, sense haver aconseguit mostrar-li a aquest, amb la seva pintura, la realitat del món que regenta i que els aduladors i eclesiàstics, que l’envolten, li oculten.

El problema, platònic, de la transmissió de la virtut té la seva resolució, en la proposta teatral de Buero Vallejo, no en la seqüència de la realitat històrica que uneix en un fil de continuïtat cognitiva el vell savi captaire, amb l’artista geni i la futura reina de França -ja que tots tres acaben tràgicament la seva existència sense haver assolit l’esperat fi de desvetllar l’ordre real de les coses (el captaire es sacrifica per no perjudicar al seu benefactor, el pintor caurà en l’oblit fins ben entrat el segle XIX, i la futura reina no reformarà un absolutisme que, un segle després, engendrarà la Revolució Francesa)-, sinó en el text dramàtic representat en escena o llegit en llibre que, com els diàlegs platònics, segueix desvetllant-nos significacions i llums que, com en el cas dels quadres de Velázquez, ajuden a reinterpretar presents i relacions, viscudes des de la tensió i la immediatesa que acompanyen l’esdevenir de l’actualitat, i que amaguen continuïtats, permanències i repeticions, com les que sempre revesteixen, en tots els temps, l’exercici del poder. Consisteix, aquest, en l’ocultació, la manipulació i la construcció de pseudoveritats, amb les quals enganyar al monarca o confondre al poble, per a que acabi acceptant com a benefactor al seu tirà. L’intent del pintor sevillà de descobrir-li al rei Felip IV, el seu amic i valedor, la farsa i l'entramat d’interessos que els seus cortesans aristòcrates i eclesiàstics teixeixen al seu voltant no reeixirà, com tampoc va reeixir Plató en la tasca d’educar al tirà de Siracura.

Si el filòsof és aquell que coneix i contempla la veritat, Buero Vallejo, en un joc de miralls novament platònic, construeix l’escena on pintor i captaire -com a bons filòsofs i mestres- desvetllen a l’espectador/lector la realitat del món que pinten i descriuen. El famós quadre de Les Menines fa la funció del mite platònic en l’obra del dramaturg castellà: es converteix en l'al·legoria de tot un món, l’Espanya moderna, on la brillantor, lluïssor i magnificència del poder només es pot reflectir, indirectament en un mirall, com el fons de la cova on es projecten les ombres, en el mite platònic, mentre l’espectador, forçat a participar en l’escena, un cop els seus narradors l'arrosseguen cap a la llum, esdevé el jutge capaç d’entendre l’aparença i la falsedat d’una cort corrupta i intrigant, malalta i trista, que fuig d’escena, com en José Nieto Velázquez en el quadre, un cop descobertes les seves malicioses maquinacions. Així, la serenor d’un retrat familiar amaga tot el dolor i la por d’un país perpètuament condemnat a la vigilància i la violència d’institucions que han tutelat -i tutelen- la seva existència, la Inquisició i l’Església, en els temps de Velázquez, l’exèrcit i el feixisme, en el temps de Buero Vallejo, el món financer, els partits polítics i la policia patriòtica, així com el Poder Judicial, en el nostre present. Si llegint Plató hom té la sensació de repensar problemes vius, contemplant l’escena de Buero Vallejo viu i percep l’atemporalitat dels mateixos problemes. Res canvia. Com ens diu Pedro, el captaire, al final del primer acte, en una sentència absolutament platònica, “Sólo quien ve la belleza  del mundo puede comprender lo intolerable de su dolor”[1].          



[1] Antonio Buero Vallejo, Las Meninas, Selecciones Austral, editorial Espasa Calpe, 7ª edición, Madrid, 1983, pág. 176.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Un nen de Thomas Bernhard

  La col·lecció de relats autobiogràfics de Bernhard conclou circularment 1 , amb el retorn a una infància difícil que marca els traços bio...