El retrat de la cort del rei Felip IV sota els ulls del seu
pintor oficial, Velázquez, així com fidel servent, ostentant el càrrec
d’Aposentador major de palau, una mena de majordom del rei, just en el moment
històric en què el genial artista es troba pintant el quadre emblemàtic i
enigmàtic que també dona nom a aquest fresc teatral que l’autor, Buero Vallejo,
estrenà el 1960, és, a part d’un magnífic homenatge al pintor sevillà en el
tercer centenari de la seva mort, un enginyós assaig explicatiu de la narrativa
intencional del mateix quadre, a banda de ser el més platònic dels relats
teatrals que ens va llegar el dramaturg castellà.
En efecte, la història que Buero Vallejo construeix pretén
ser un exercici interpretatiu dels fets que van eclosionar en la genial
composició d’un aparent autoretrat del pintor en el seu estudi, acompanyat de
l’infanta Margarida i el seu seguici de servents, quan l’artista es troba
pintant un retrat -mai executat- dels mateixos reis, que es reflecteixen a ulls
de l’espectador en el mirall del fons de la sala, a la vegada que el cosí del
mateix pintor, José Nieto Velázquez, Aposentador de la reina, es perfila a la
porta de l’estància, en actitud sorpresa d’entrar o sortir de la mateixa. Les
raons d’aquesta enrevessada escena, que han portat de corcó als estudiosos de
l’art, amb tota mena de teories interpretatives, queden aclarides al lector al
llarg dels dos actes d’aquesta Fantasia, tal com la batejà el mateix autor.
Però més que un entreteniment enjogassat sobre els motius
que van portar a Velázquez a pintar un quadre que mostra i oculta, a la vegada,
uns fets i unes relacions que marcaran la història personal del pintor i
col·lectiva de la cort, el que ens ofereix el dramaturg és allò més semblant a
un diàleg platònic que s’hagi escrit mai, modernament, a les nostres contrades.
El tema de l’obra, efectivament, és platònic, la virtut i la seva transmissió
en el context de la lluita pel poder que caracteritza la cort d’un monarca
absolut, a la vegada que el nostre genial pintor tracta d’educar al governant
sota els valors morals de la lleialtat, l’honestedat i l’amor a la veritat que
ell mateix encarna. Com si d’un Sòcrates modern es tractés, el pintor serà
acusat per la Inquisició, eina que mobilitzen els seus enemics a la cort,
davant del rei, d’impietat i corruptor de menors, per haver pintat una Venus
nua i exercir una influència perniciosa sobre la infanta Maria Teresa, futura
esposa del rei Sol, Lluís XIV de França. Sotmès a judici pels seus rancuniosos
i envejosos acusadors, l’enginyosa dialèctica desplegada pel personatge en la
seva defensa davant del tribunal presidit pel rei recorda l’Apologia de
Sòcrates de Plató. Com en aquest diàleg, Buero Vallejo desplega davant del
lector/espectador tota la lluminària retòrica que l’art de l’argumentació li
permet per anar desmuntant, una a una, les diferents acusacions a les quals
Velázquez serà sotmès al llarg del procés.
Platònica també és la reflexió sobre la pintura i la seva
relació amb la realitat que reflecteix, malgrat que la temàtica del jo
-completament contemporània, com en el cas de Beckett i els seus personatges a
la recerca d’autor- vehiculi la preocupació del Velázquez de Buero Vallejo, a
la recerca de l’espectador que entengui la veritat que conté la seva pintura.
Perquè, de la mateixa manera que Plató escriu diàlegs per atreure ànimes
filosòfiques, Velázquez pinta, no per satisfer al seu patró monarca i la seva cort,
sinó per desvetllar el sentit del món que pinta i trobar exegetes que
l’interpretin, circumstància àrdua i excepcional si atenem a la quantitat de
crítics que han valorat i segueixen valorant la seva obra, sense una ferma
unitat de criteri. De fet, només el rodamón ancià, Pedro, gairebé cec, que li
va fer de model del fabulador grec Isop, en un quadre pintat dècades abans, i
amb qui es retroba durant l’escena dramàtica, pot entendre la seva pintura, tot
reconeixent la sensibilitat, pastada amb la seva experiència vital, amb la qual
pot comprendre la veracitat pictòrica de la seva obra. Paradoxalment, és el cec
qui hi veu clar en el fons de la seva pintura, mentre tota la cort d’aduladors
i sofistes que envolten al monarca i al seu pintor-servent resten cecs davant
l’obra del sevillà, aturant-se en les meres aparences formals i temàtiques, i
jutjant inapropiadament el valor de la seva feina. A banda del captaire, a qui
acull a casa seva, com si d’un germà es tractés, ningú, ni tan sols la seva
dona Dª Juana, és capaç d’entendre allò que Velázquez vol transmetre amb la
seva pintura. Només la jova infanta Maria Teresa, ofereix esperança a
l’artista, que veu propera la fi de la seva influència sobre el monarca, sense
haver aconseguit mostrar-li a aquest, amb la seva pintura, la realitat del món
que regenta i que els aduladors i eclesiàstics, que l’envolten, li oculten.
El problema, platònic, de la transmissió de la virtut té la
seva resolució, en la proposta teatral de Buero Vallejo, no en la seqüència de
la realitat històrica que uneix en un fil de continuïtat cognitiva el vell savi
captaire, amb l’artista geni i la futura reina de França -ja que tots tres
acaben tràgicament la seva existència sense haver assolit l’esperat fi de
desvetllar l’ordre real de les coses (el captaire es sacrifica per no
perjudicar al seu benefactor, el pintor caurà en l’oblit fins ben entrat el
segle XIX, i la futura reina no reformarà un absolutisme que, un segle després,
engendrarà la Revolució Francesa)-, sinó en el text dramàtic representat en
escena o llegit en llibre que, com els diàlegs platònics, segueix
desvetllant-nos significacions i llums que, com en el cas dels quadres de
Velázquez, ajuden a reinterpretar presents i relacions, viscudes des de la
tensió i la immediatesa que acompanyen l’esdevenir de l’actualitat, i que
amaguen continuïtats, permanències i repeticions, com les que sempre
revesteixen, en tots els temps, l’exercici del poder. Consisteix, aquest, en
l’ocultació, la manipulació i la construcció de pseudoveritats, amb les quals
enganyar al monarca o confondre al poble, per a que acabi acceptant com a
benefactor al seu tirà. L’intent del pintor sevillà de descobrir-li al rei
Felip IV, el seu amic i valedor, la farsa i l'entramat d’interessos que els
seus cortesans aristòcrates i eclesiàstics teixeixen al seu voltant no
reeixirà, com tampoc va reeixir Plató en la tasca d’educar al tirà de Siracura.
Si el filòsof és aquell que coneix i contempla la veritat,
Buero Vallejo, en un joc de miralls novament platònic, construeix l’escena on
pintor i captaire -com a bons filòsofs i mestres- desvetllen a
l’espectador/lector la realitat del món que pinten i descriuen. El famós quadre
de Les Menines fa la funció del mite platònic en l’obra del dramaturg castellà:
es converteix en l'al·legoria de tot un món, l’Espanya moderna, on la
brillantor, lluïssor i magnificència del poder només es pot reflectir,
indirectament en un mirall, com el fons de la cova on es projecten les ombres,
en el mite platònic, mentre l’espectador, forçat a participar en l’escena, un
cop els seus narradors l'arrosseguen cap a la llum, esdevé el jutge capaç
d’entendre l’aparença i la falsedat d’una cort corrupta i intrigant, malalta i
trista, que fuig d’escena, com en José Nieto Velázquez en el quadre, un cop descobertes
les seves malicioses maquinacions. Així, la serenor d’un retrat familiar amaga
tot el dolor i la por d’un país perpètuament condemnat a la vigilància i la
violència d’institucions que han tutelat -i tutelen- la seva existència, la
Inquisició i l’Església, en els temps de Velázquez, l’exèrcit i el feixisme, en
el temps de Buero Vallejo, el món financer, els partits polítics i la policia
patriòtica, així com el Poder Judicial, en el nostre present. Si llegint Plató
hom té la sensació de repensar problemes vius, contemplant l’escena de Buero
Vallejo viu i percep l’atemporalitat dels mateixos problemes. Res canvia. Com
ens diu Pedro, el captaire, al final del primer acte, en una sentència
absolutament platònica, “Sólo quien ve la belleza del mundo puede
comprender lo intolerable de su dolor”[1].
[1]
Antonio Buero Vallejo, Las Meninas, Selecciones Austral, editorial
Espasa Calpe, 7ª edición, Madrid, 1983, pág. 176.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada