Amb aquest petit assaig[1], Zarka
persegueix la refundació del concepte de “cosmopolitisme”, cercant, d’aquesta
manera, un fonament sobre el qual edificar una responsabilitat moral, jurídica,
universal i racional. El significat del cosmopolitisme, tot i ser una idea
originàriament estoica, implicava, només, la responsabilitat de l’home envers
tots els posseïdors de “logos”, és a dir, els homes i els déus, mentre que
Zarka estén la responsabilitat envers tots els vivents del món. Comporta,
doncs, aquesta revisió, la reinserció de l’home en la natura.
Per dur a terme la seva fonamentació, Zarka parteix de la
deducció de la idea cosmopolita. Afirma que, del fet de ser humà, se’n deriva
la idea del cosmopolitisme. De per sí, el concepte d’humanitat conté la
condició que tot ésser humà és igual a tot altre. La humanitat és un gènere que
no conté una diferència específica, sinó que és immediatament singular. Cada
ésser que conté la forma humana és diferent (codi genètic, intel·lecte i
experiència pròpies). La identitat singular comporta la diversitat de forma
immediata. Ara bé, el correlat de l’home és la Terra, allò que tots compartim,
allò que permet i sostenta la nostra diversitat. Estem, doncs, en una doble
relació, la del nostre cos amb la Terra-sòl, que fa possible l’experiència, i
la del ser portadors en nosaltres mateixos de tota la història de la vida, a
partir de la qual la temporalitat es projecta. La responsabilitat cosmopolita
per la humanitat inclou la responsabilitat per tot l’horitzó de l’existència
humana. Això ens obliga a repensar la relació pre-originària amb la Terra, no a
partir de l’arrelament al lloc, a la contrada, sinó sobre la inapropiabilitat
de la Terra. No obstant, la Terra no és únicament la nostra llar. També ho és
la de tota forma animal vivent. Hi ha, doncs, una responsabilitat humana
immediata sobre ella, i aquesta responsabilitat no és només egològica, sino
també material i natural. Tota responsabilitat suposa l’alteritat. Però la
Terra no és l’altre de l’home, sinó el fonament de la seva singularitat. Això
comporta un conjunt d’obligacions i drets. Aquests deures i drets són la
dimensió propiament universal de l’existència humana i poden ser legítimament
anomenats naturals, ja que no són conseqüència de la legislació positiva d’un
estat, sinó a la inversa. Si això és així, l’home té, llavors, responsabilitat
sobre tota la comunitat de vivents.
Avui, però, hem passat de la idea d’una “ciutat còsmica”
dels estoics, governada per la raó, a la idea d’un principi regulatiu de la raó
política. La ciutat comuna no existeix, i la Terra s’ha convertit en l’objecte
d’apropiació i depredació per part dels homes. Per arribar al fonament
desitjat, no ens val només amb allò polític, sinó que requerim un principi
regulador pràctic d’allò polític, és a dir, que resulti meta-polític. Zarka creu
que el cosmopolitisme pot fer aquesta funció. El pensament cosmopolita valora
la relació amb la natura i el món vivent com la condició necessària per a una
justícia universal, abans que no pas la relació del subjecte amb el poble o
l’Estat. Això es tradueix en el dret de la resistència dels pobles contra
l’opressió i el dret a viure dignament dels fruits de la Terra. Són drets
primaris que no requereixen de l’existència d’un Estat per a ser exercits. Que
el cosmopolitisme és anterior a allò polític ho sabem pel fet que la seva
aplicació no depèn de l’existència de les fronteres, mentre que allò polític
neix amb l’establiment de les fronteres. En la mesura en què és primer o
anterior, cal que hi hagi subordinació d’allò polític a allò cosmopolític. És
des del cosmopolitisme, llavors, que esdevé possible jutjar, criticar, resistir
o intervenir contra un poder polític, inclòs el democràtic, que malmet la seva
responsabilitat envers el món vivent.
Cap a on Zarka pretén anar és vers un humanisme de caire
cosmopolita. El principi cosmopolita té, en aquest sentit, dos dimensions, la
inapropiabilitat de la Terra i la responsabilitat per la humanitat i el conjunt
del món vivent. A partir d’aquest principi, cal deduir els drets de l’home,
redefinint-los, més enllà de l’humà, amb el món vivent sencer. Cal, en aquest
sentit, distingir drets que poden rebre sentit cosmopolita dels que no (com el
dret a la propietat). Cal, d’altra banda, derivar a posteriori principis que
son susceptibles de ser pensats com a respostes als conceptes
d’inapropiabilitat de la Terra i de responsabilitat per la humanitat com, per
exemple, el principi de precaució. Per últim, cal veure com tot això afecta a
l’estatut mateix de l’humà, a fi d’instaurar un humanisme cosmopolita. En
aquest sentit, la noció d’humanisme, tradicionalment emprada per a
caracteritzar la dignitat de l’home, en oposició al món vivent i a l’animal,
situa a l’home en oposició a l’inhumà (bàrbar) i a l’anhumà (l’animal). Aquesta
noció d’humanisme ha estat deconstruida per la filosofia del segle XX, així com
també els privilegis que l’home s'atribuïa a partir d’ella. Per aquesta raó, el
posthumanisme heideggerià ha consistit en el qüestionament del posicionament
metafísic de l’home i l’ecologisme ha afegit el canvi de perspectiva com a
ésser biològic. La mort de l’home de Nietzsche té continuïtat amb la doctrina
ecologista: cal destruir l’home per salvar el planeta? L’humanisme cosmopolita
que Zarka assaja contraposa a aquesta deriva nihilista la qüestió: qui es
preocupa per la Terra? Té sentit voler destruir l’únic ésser que la pot pensar?
[1]
Yves Charles Zarka, Refonder le cosmopolitisme, PUF, col. «Intervention
philosophique», 2014. Hi ha traducció al català de Josep Montserrat i Leire
Sales a Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada