Diàlegs de la memòria i l’esperit (Festival Jordi Savall 2023)

 

Assistim, el divendres, la meva dona i un servidor, al primer concert del Festival de Jordi Savall d’aquest estiu, a l’església de Sant Francesc de Montblanc, on el mateix mestre acompanyat de Hakan Güngör i Dimitri Psonis, membres tots del conjunt Hespèrion XXI, ens proposa un sorprenent viatge per la història de la música d’arrel popular, interpretada amb instruments antics, d’origen persa, com ara el rebab, un instrument de corda que precedeix la viola de gamba, el qanun, una mena de xilòfon que anticipa el clavecí, o l’oud, que evolucionarà vers el llaüt europeu. El concert, sota la denominació de Diàlegs de la memòria i l’esperit, pretén evidenciar i mostrar al públic l’arrel comuna que tenen entre sí les músiques tradicionals cristianes, jueves i musulmanes que, des de l’Edat Mitjana, han convergit en la nostra regió mediterrània, influenciant-se i enriquint-se, bastint una mena de continuïtat sonora que contrasta amb les diferències polítiques i religioses que enfrontaren, i encara enfronten les tres tradicions.

Instruments orientals per tocar músiques medievals germanes, d’origen divers però inesperadament proper, sota el comú denominador de l’arrel melòdica popular, malgrat acabin formant part de cançoners i col·leccions, com ara les cantigues d’Alfons X o Le Manuscrit du Roy. La música com la veu del cor que lliga el comú esperit humà que compartim totes les tradicions culturals que hem fet de la Mediterrània la nostra llar. Amb aquest diàleg intercultural, el mestre Savall persegueix transcendir, elevant a l’absurd disputes, conflictes i guerres, per fer aflorar l’arrel comuna d’una humanitat que comparteix la necessitat de manifestar i comunicar les mateixes temences i alegries, anhels i incerteses. I aconsegueix, amb el mestratge dels seus acompanyants, harmonitzar sons i estils fins que semblin l’expressió d’una única veu, la d’una comunitat diversa però semblant. Aquesta comunió artística, però tal vegada també litúrgica, que arribà al seu súmmum en la tercera part del concert, on els tres músics van fluir amb una complicitat tècnica però sobretot espiritual, creant un ambient extàtic que electritzà al públic, tot i la sensació xafogosa i carregada que es respirava a l’escena després d’hora i mitja de concert, que a estones va ser també lliçó musicològica, conduïda pel mestre Savall, per orientar el profà en el camí iniciàtic, fet a base d’interpretacions i improvisacions, amb instruments dels quals no tenim indicacions fiables de com han de ser tocats, té la seva baula feble en la justificació filosòfica inicial, en forma d’homilia laica que perseguia estendre i justificar l’harmonització artística i musical posterior, sota el discurs d’una democràcia redemptora, en el marc d’una Europa integradora, avui amenaçada per l’extremisme ideològic populista.

La màgia posterior, arrelada en el somni artístic, s’esvaeix davant la realitat d’una Europa tancada i entotsolada en sí mateixa, que es gira d’esquenes davant del patiment dels refugiats que provenen de les mateixes regions que han donat lloc a instruments i melodies que protagonitzen el concert, una Europa que ha deïficat la democràcia, pensada com a eina protectora d’interessos econòmics i privilegis de classe, més que com a expressió d’un ideal polític integrador i emancipador, sobretot del jovent, el gran absent de la nostra comunió litúrgico-musical nocturna. D’igual forma que les misses llatines, que foren, en el passat, grans espectacles escènics que emulaven teatralitzacions superiors, tràgico-musicals, a l’hora que s’allunyaven de l’espiritualitat simple del sentir popular, correm el risc, amb aquesta desconnexió entre pràctica i discurs, de convertir un sincer anhel d’elevació i germanor en exercici d’esteticisme, quan el revestim conceptualment de valors que no reconeixem com a prioritaris en la nostra experiència política. Quan Plató confronta la poesia i la música amb la filosofia és prou conscient que les formes d’expressió artística menen cap a un propedèutica útil per a la transmissió de la tradició, mentre que la filosofia ens prepara per al coneixement de la veritat. És potser per aquesta raó que, en perseguir la síntesi de tots tres sabers, música, litúrgia i filosofia, en una sola representació, un acaba tenint la sensació d’excés impostat. En els contextos de la nostra democràcia cultural, que en el camp estètic comporten la revolta dels artistes contra els cànons, la possibilitat d’un únic discurs artístic-polític no només resulta inapropiada, sinó que, a més, és inviable. Mentre l’experiència d’allò sublim pot ser diversa i múltiple, la idea ètico-política de la dignitat humana és unívoca i precisa, i en ella no hi cap ni la nostra pseudo-democràcia, ni la nostra Europa cofoia. Quedem-nos, doncs, amb el bell somni esteticista d’una nit d’estiu, quan la claror del dia s’entesta en mostrar-nos, obscenament, la lletjor de la hipocresia, la diferència i la incultura, els vicis amb els que persistim en l’oblit de la memòria.