Actualitzacions al voltant de Heidegger

 

A Heidegger se l’ha tingut per un pensador controvertit, un veritable guru filosòfic en temps de foscors metafísiques, però també un entabanador que amagava rere la cripticitat del seu llenguatge posicionaments ideològics propers al nazisme. Allò que resulta innegable és la influència que va exercir en el pensament del seu segle, sent una figura paradigmàtica del mateix, tant excessiu i radical com ho fou aquest. Cap a finals de la dècada dels anys vuitanta i principis dels noranta, quan servidor estudiava la carrera a la Universitat de Barcelona, era el pensador més reputat i tota exegesi històrica es filtrava sota el seu aparell analític. Tot allò no va ser més que un miratge de la fascinació que el personatge va ser capaç de provocar, però que va acabar remetent sota els mateixos interrogants cap a on ens condueix la seva obra, a la recerca de l’ésser primigeni, però del qual únicament constatà la seva condició existencial.

En relació a la seva aparent caiguda en desgràcia actual, em permeto constatar dos fets que podrien ser explicatius de les febleses i penúries presents del filòsof que va arribar a erigir-se com el mestre de tot un segle. En primer lloc, que defineixi l’ésser objecte de la seva investigació com a un ésser marcat per la seva finitud existencial, un ésser per a la mort. En segon lloc, que no hi hagi cap desenvolupament d’un pensament polític en tot el seu extens trajecte filosòfic. Hom podria pensar, en referència a aquesta darrera qüestió, que malgrat no va teoritzar sobre política, sí que la va exercir, especialment en els anys 30 del segle passat, afiliant-se al partit nazi i convertint-se, sota el mandat d’aquest partit, en rector de la Universitat de Friburg. Malgrat el seu matiner desencantament, mai va posicionar-se de forma crítica contra els crims del nazisme, raó per la qual podem pensar el seu silenci polític com la conseqüència d'entendre la política com a forma negativa més que com a positiva. La política es fa, no se’n parla. El polític fa ús de les eines que li atorga el poder com el pagès en fa de les seves eines per treballar la terra. De la mateixa forma que a aquest darrer no li preocupa pas teoritzar sobre la seva pràctica, el polític ha de centrar-se en els afers que caracteritzen la seva gestió. Focalitzar la mirada en l’ens, l’eina o l’útil, tal i com fa l’artista, i hauria de fer el filòsof, permet desocultar l’ésser, treure a la llum la veritat de la tasca del pagès o del polític. Però el desocultament de l’ésser polític només ens condueix al desengany, tal i com la seva pròpia experiència amb el nazisme li demostra.

De fet, tota forma política, més enllà de la polis presocràtica, entesa com l’espai on els homes i els déus es relacionen entre sí, i on els primers reconeixen la seva finitud -primera i radical veritat de l’ésser- davant la immortalitat dels segons, genera desengany perquè oculta l’ésser tràgic de l’home, el reconeixement de la seva pròpia mortalitat, que es fa plenament palesa en les figures heroiques d’Antígona, Edip o Heràclit amb els seus desafiaments a l’ordre quotidià que possibiliten el desvetllament de l’ésser. L’idealisme de Plató o la ciència d’Aristòtil condueixen a l’ocultament definitiu de l’ésser, convertit en una forma immutable que contrasta amb la facticitat del món sensible. Des d’aquesta perspectiva, la política seria una víctima més de la metafísica occidental que, amb el seu esforç d’ocultació i oblit de l’ésser hauria propiciat el nihilisme del món de la tècnica i els sabers que Heidegger denuncia i pretén desarticular.

Ara bé, una altra interpretació possible d’aquest oblit de l’ésser polític -volgut o inconscient- que Heidegger protagonitza, i que també encaixaria amb la primera constatació esmentada, la finitud que resulta de la seva anàlisi existencial de l’ésser, consistiria en sospitar que Heidegger, com Carl Schmitt, pensa la política en termes de preservació de l’Estat, no en termes de recerca del Bé comú o del bé compartit per una comunitat d’éssers humans. No són les lleis, pensades per a regular aquesta convivència igualitària i justa, allò que desvetlla l’ésser polític, sinó la permanència de la Nació, en aquest cas Alemanya, que l’Estat, com a ens eficaç o eina útil, permet preservar, malgrat les desfetes bèl·liques, culturals o econòmiques que es van succeint amb el pas del temps. La política, com a utensili, adquireix sentit en el seu ús, però el seu ésser propi consisteix a passar desapercebuda, a donar lloc a l'activitat que fa possible. Aquesta activitat no origina cap veritat, raó per la qual es converteix en una tècnica d’ocultament de la mateixa. Recordem que la única veritat rau en la condició finita de l’existent. Però aquesta condició, què és el seu destí, la porta a terme en la història, entesa com la seqüència de les diferents respostes que oculten la pregunta per l’ésser. L’acceptació d’aquest destí particular, emmarcat en el destí superior del seu poble o de la seva generació, seria el desvetllament final de l’ésser cercat.

Podem, per concloure, advertir que, més enllà de les ambigüitats que ambdues possibilitats obren, cadascuna d’elles podria ser adoptada per perspectives ideològiques contràries i enfrontades en el panorama polític actual. Així, el trencament dels esquemes ordinaris i quotidians que Heidegger enalteix en l’experiència política presocràtica seria del gust progressista, mentre que la reïficació determinista de l’ésser en el destí del seu propi poble encaixaria en els discursos més tradicionalistes de l’ultradreta actual. A què podem atribuir, llavors, la indiferència que suscita, entre nosaltres, el seu pensament avui? Més que per la ignorància tendeixo a pensar que és conseqüència de la identificació del filòsof de Messkirch amb el nihilisme contemporani -amb la consegüent degradació o salvació que aquest comporta- i amb la radical aposta per l’alliberament de l’existència de l’home de la vida inautèntica del nostre món tecnificat i domesticat per l’hedonisme, que totes les opcions polítiques malden per preservar. En aquest sentit, sospito que Heidegger no subscriuria l’afirmació de Groucho Marx que diu, en relació a la política, que és “l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”. El que sí crec és que aquesta definició s’escau a la perfecció per descriure el panorama polític del nostre país, així com el futur pròxim que se’ns presenta, després de les eleccions de diumenge passat. Retornant a Heidegger, i a la qüestió “per què existeix l’ésser i no el no-res”, davant la nostra experiència política viscuda els darrers temps, la plausibilitat del no-res s’imposa per golejada.