Das Lehrerzimmer (Sala de profesores)

 

La direcció del meu centre ha tingut la bona pensada de convidar el claustre de professors a anar tots junts a veure la pel·lícula Das Lehrerzimmer (La sala de profesores), del director Ílker Çatak, que es projecta aquests dies als cinemes. Tot i que l’activitat podia tenir un punt de catarsi col·lectiva, per allò de reflexionar sobre les misèries de la professió, vistes des de la mirada d’un director alemany d’origen turc, la motivació real de la sortida no passava de ser una excusa per trobar-nos una bona colla de docents fora de l’àmbit escolar i compartir una experiència més lúdica que terapèutica. I amb aquest ànim ens hi vam aplegar i vam fruir d’una bona tarda, tot i que no tothom va sortir amb les mateixes sensacions del cinema.

La pel·lícula es presta a múltiples lectures i provoca afectes i desafectes a parts iguals. I no és per menys, en plantejar, des de la quotidianitat d’una situació anecdòtica -un seguit de petits furts a l’escola-, la pèrdua generalitzada del rumb educatiu que, com un fantasma, recorre inexorablement Europa, amb pràctiques pedagògiques constructivistes que situen l’alumne en el centre de l’aprenentatge. La sobreprotecció i la recerca del benestar emocional dels alumnes motivarà les decisions de la professora protagonista del film que, tot volent demostrar la innocència en els robatoris dels seus pupils, acaba desencadenant tot un seguit de reaccions inesperades que erosionaran les relacions amb els alumnes, amb les famílies i amb els propis companys de professió, en una caiguda al buit que destrueix vocació i bonisme docent, al mateix temps que aixeca despotisme i impunitat en el més intel·ligent alumne del grup, empoderat pel constructivisme educatiu que l’ha acostumat a trobar solucions que desafien la norma, en el moment que se sent víctima de les conseqüències indesitjades de les accions de la seva professora. Desafiar la lògica en el coneixement per trobar solucions a problemes complexos és un excel·lent procediment motivador que desperta ments inquietes i aclareix trajectòries formatives. Però, en la consciència encara immadura i infantil del nen, el desafiament l’encoratja, davant d’un problema moral, a cercar solucions que ultrapassen els límits de la recta convivència per assolir el seu propòsit. I el seu desafiament no només no és corregit pel  sistema educatiu sinó que, a més, és aplaudit per la societat, que viu com un triomf particular tot qüestionament de l’autoritat. Només així es pot entendre el significat de l’escena final del film, com una victòria apoteòsica de la no tan innocent víctima infantil del despropòsit escolar.

Es podrien destacar altres aspectes, igualment desencoratjadors, recollits en la pel·lícula que incideixen sobre el canvi actitudinal de la societat envers la professió docent, com la funció dels pares, amatents en tot moment a deslliurar de responsabilitat als seus empoderats fills mentre sotmeten a meticulós examen tota operativa escolar, ja sigui docent, gestora o administrativa, amb la inquisidora intenció de qüestionar-la. Però el que resulta més decebedor, a més de realista, a l’hora de cartografiar la desorientació del món educatiu actual arreu, és la disparitat de procediments i protocols contradictoris que empren els docents en el tractament del motiu central de l’acció, a saber, l’aclariment dels furts esdevinguts en el centre. Des de la perquisició policial, que apunta directament contra l’immigrant, dels docents més bel·ligerants, al bonisme salvífic de la professora protagonista, passant per la indecisió legalista del cap d’estudis o la democràcia executiva del Consell Escolar, que des del principi de la tolerància zero contra les faltes de disciplina, acaba permetent les majors expressions d’insubordinació de l’alumnat. Menció a part mereix, com a hàbil crítica a la societat de l’espectacle en la que estem immersos, l’episodi de la publicació de l’afer en la revista escolar, amb la manipulació informativa gestada per l’alumnat, no per esclarir els fets, sinó per incidir en la vergonyant indecisió de l’escola i polemitzar, sense tenir en compte les conseqüències, confonent llibertat d’expressió amb el dret a dir qualsevol cosa, encara que sigui faltant a la veritat.

Tota una cerimònia de la confusió que, en el cas de la nostra sessió, almenys, va servir per compartir impressions i acostar visions, estenent el sentiment de tasca comuna que fa de la docència un propòsit no només engrescador sinó del tot necessari per combatre el desgavell d’un món encantat de desconèixer-se.