Händel i Leibniz

 

Un concert de Händel sempre és una festa. Més quan es tracta de música incidental per a la major glòria de la reialesa, que era qui exercia el mecenatge per al sosteniment del músic. Com si d’un exercici de virtuosisme i exaltació del poder del destinatari es tractés, el compositor de la Música aquàtica (Suites HWV 348, 349 i 350) o la Música per als Reials Focs d’Artifici (suite HWV 351), les dues peces que van sonar dissabte passat al Palau de la Música Catalana[1], transmet alegria, empenta, fermesa i convicció. Tot un conatus capaç d’incrementar les ànsies vitals de qui el frueix, sigui monarca o súbdit, en el seu temps, aficionat o passerell, en els nostres dies. Assistir a aquesta celebració de la vida, escrita amb la gràcia de l’èxit del seu autor, és un regal per l’esperit, una joia per als sentits i una eloqüent evidència per a l’intel·lecte que persegueix la millor de les músiques possibles.

Havent assolit a Itàlia el domini del mestratge compositiu de les sonates del barroc, Händel va encarar, a Anglaterra, l’evolució concertant que conduiria la música del segle XVIII fins al cim del classicisme, amb Haydn i Mozart, en una mena d’apoteosi que té en la “suite” el seu màxim exponent. Es tracta d’una composició pensada per a ser executada en forma de dansa, seguint una disposició de ritme ràpid creixent, amb una culminació d’exaltació instrumental màxima, només comparable als cors litúrgics d’oratoris i cantates, que exalçaven la glòria divina, tant del gust protestant de l’època. Però, en el cas que ens ocupa, el ritme de la dansa s’escau a la perfecció, quan el que es persegueix és la consecució d’un perpetuum mobile que s’ajusta a la il·lusió d’un temps que vol vèncer, intel·lectualment, el misteri del moviment.

Perquè la música mou l’esperit, com Descartes tracta de demostrar, en els inicis de l’era moderna, amb el seu escrit de joventut, el Compendium musicae, i en la seva darrera obra publicada, Les passions de l’âme, on vincula la teoria dels afectes amb el moviment dels esperits animals que recorren la sang, essent la música un dels seus detonants. Si la música mou l’ànima, la substància que el racionalisme entén que és capaç d’arribar a l’autoconsciència, i que Leibniz concep com una mònada que conté en sí mateixa la totalitat del món, responent a l’harmonia divina preestablerta, les “suites” barroques de Händel són la millor il·lustració, per la seva existència, de la combinació perfecta de sons que provoquen l’exaltació i l’alegria en l’oient, sabedor de estar escoltant una composició que respon a la divina i racional elecció del millor possible.  

Malgrat que els dos genis alemanys, Händel i Leibniz, probablement mai van arribar a coincidir, per la diferència d’edat i trajectòries vitals pròpies, sí que comparteixen el mateix optimisme creatiu i la mateixa descomunal capacitat productiva. I el possible lligam que uneix, indefectiblement a tots dos, és la relació que van tenir, en diferents moments, amb la princesa Carolina de Brandeburg-Ansbach, de qui el filòsof va fer de tutor i conseller, guanyant-se la seva amistat i suport, en una cort, la de Frederic I de Prússia que ja no li era tan favorable, i que, posteriorment, ja coronada com a reina consort d’Anglaterra, en la seva condició d’esposa de Jordi II, va acollir, protegir i finançar al músic, confegint una sòlida amistat només truncada per la mort de la monarca el 1737, plorada per Händel en el seu cèlebre Himne fúnebre de la Reina Carolina (HWV 264). La princesa, ferma defensora del pensament de Leibniz, va saber impregnar al músic de la joia d’un sistema filosòfic que, tot pensant la totalitat com a harmonia, integra cada possible percepció, cada nota musical, en la simplicitat de l’acte creador, executat des de la finalitat eficient d’un pla racional superior. Podem dir, llavors, que la música de Händel és la més elevada expressió creativa que hagi inspirat Leibniz, uns focs d’artifici que tracten d’il·luminar l’infinit, encara que només sigui des de la sonoritat de l’instant fugisser, que recorda la brevetat de la glòria a la reialesa. Avui, sense altres reialmes que els foscos abismes de la Intel·ligència Artificial, capaços de crear composicions musicals seriades, combinant fins la infinitèsima expressió harmonies preestablertes, en un succedani vanitós de la divina harmonia universal, només ens resta l’escolta joiosa d’aquest esclat ordenat d’emoció i celebració barroca que conté, en les composicions de Händel, el millor de l’era del Racionalisme.

---

[1] Concert ofert per l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí, amb Dani Espasa com a director, amb instruments d’època i criteris interpretatius històrics.