dilluns, 28 d’octubre del 2024

Exemplaritat i baixesa pública

 



L’exemplaritat pública és el principi d’acció que s’ha d’exigir a una autoritat política en qualsevol funció de servei. Més que la seva eficàcia o eficiència, amb rendiment de comptes i resultats, que determinaran, finalment, la gestió del seu mandat, se li ha de requerir, mentre roman en el càrrec, que faci honor a la responsabilitat que se li encomana, quan assoleix la designació de representant públic i s’investeix d’autoritat. Quan diem que les institucions estan per sobre de les persones, afirmem que qui les representa, essent una persona corrent, assumeix les obligacions ideals que, implícitament, vam atorgar-li a la magistratura per a que pogués exercir complidament la tasca refrendada. Així, doncs, l’obligatorietat d’una conducta impecable, gairebé sobre humana, en el respecte a la llei i demès institucions, així com als drets de la resta de la ciutadania, fan que la funció pública hagi de recaure en individus d’alta qualificació moral. No ens fallen a nosaltres, quan protagonitzen conductes d’abús d’autoritat i impunitat coactiva, sinó a les eines de gestió del bé comú sobre les que descansa la possibilitat de la convivència de col·lectius i grups socials. Quan les persones no són capaces de revestir-se de l’exemplaritat institucional que representen, ens transmeten el missatge que la institució aixecada per defensar la justícia i el bé és en realitat un trampolí per a la cobdícia i la iniquitat dels més abrandats. La descreença i l’escepticisme dels ciutadans envers aquestes tasques d’alta representativitat pública van aparellades, llavors, a la desconfiança envers la política, les seves institucions i els règims jurídics que haurien de garantir la vida comuna.

El dimitit senyor Errejón afirma no haver estat capaç de superar les contradiccions entre la persona i el personatge -entenem que “polític”- que era. Crida l’atenció l’elecció del terme “personatge” per referir-se a les seves funcions de diputat portaveu del seu grup polític al Congrés dels Diputats. Un personatge és una figura representativa d’una ficció literària, teatral, cinematogràfica o psicològica. Aquí, el que resulta xocant és que es designi a sí mateix com a personatge polític, degradant a mera ficció la dignitat de la seva condició de representant electe. Amagant la vergonyant actuació sota la màscara d’un personatge de baixa estofa, el polític, perpetra l’estocada final que desgavella per complet la fe del ciutadà en el sistema democràtic. Què es pot esperar d’algú que ha rebaixat a impostura la seva funció pública, només per justificar la manca d’exemplaritat en l’exercici de les seves funcions? Res millor del que es pot esperar de qui, institucionalment, l’ha emparat i protegit durant tants anys d’exercici públic.

Fa un parell de setmanes vam veure al cinema la pel·lícula de la Iciar Bollaín, Soy Nevenka. La història que narra és ben coneguda: la primera denúncia i judici per assetjament sexual d’un càrrec electe envers una subordinada i companya del consistori de Ponferrada a principis del present segle. No cal dir quin va ser el resultat d’aquella ignomínia per abús de poder. Malgrat ser considerat culpable, l’Alcalde responsable d’aquells pertorbadors i repugnants actes de sotmetiment i vexació envers la víctima, va ser absolt pels mitjans i l’opinió pública, mentre que la denunciant va ser linxada i anatemitzada, fins al punt d’haver de migrar del país per la persecució mediàtica i l’ostracisme laboral patits per atrevir-se a assenyalar un representant electe. En aquell cas, va ser preferible salvar les institucions de la indigna actuació de les persones que les encarnen, tot i cometre un segon abús i atropellar novament la víctima.

Ara que l’exemplaritat i l’honor del càrrec ha caigut en el màxim descrèdit, pels innombrables casos de corrupció i tràfic d’influències que acompanyen als representants públics al nostre país, el cas Errejón presenta una novetat que dinamita tota la infàmia anteriorment viscuda: la responsabilitat individual no té efecte quan el que sotjau a la seva injusta acció és la força incontrolable del poder que com a autoritat ha adquirit. La baixesa pública -en la forma, segons Errejón, del patriarcalisme imperant a la societat o del neoliberalisme que colonitza no només els mercats, sinó també les relacions humanes-, contra la qual ell no ha sabut resistir-se, supleix a l’exemplaritat, en un intent de salvaguardar l’individu de la responsabilitat moral del propis actes. En l’altisonant comunicat on presentava la seva renúncia, el personatge que ell mateix s’ha construït per justificar-se, dona a entendre que és implícit a l’exercici dels càrrecs electes comportar-se de forma ignominiosa. Així, el desprestigi de la institució paga la pena si, amb això, es deslliura al subjecte de l’expiació dels deutes morals contrets. Les institucions al servei dels instituïts i no dels instituents. Aquest sembla ser el corol·lari de l’argument inculpatori que, paradoxalment, ens trasllada el personatge que vol exculpar-se a sí mateix, com a persona no disposada a assumir les conseqüències atribuïbles als actes protagonitzats pel personatge públic. Un joc de trilerisme, amb desdoblament de personalitats inclòs, que no aguantaria el més mínim anàlisi ètic si la perspectiva adoptada fos la de les víctimes.

Com l’esmentada pel·lícula ens fa veure, el càrrec públic pot amagar la impunitat dels seus reprovables actes, davant de l’opinió pública, sempre que la dignitat de la seva funció el precedeixi. Però aquesta ocultació no és efectiva davant del patiment desolador de la víctima. Si aquest patiment ocupa el primer pla de l’escena pública cau automàticament la toga d’immunitat que amaga al personatge, per mostrar-nos, descarnadament, la vilesa de la persona depredadora i assetjadora. Voler, malgrat tot, seguir ocultant-se rere les prebendes del càrrec només condueix a arrossegar en la caiguda individual la dignitat i credibilitat de la funció pública. Malauradament, el cas Errejón no és l’expressió aïllada d’un ego desmesurat i empès per la seva baixesa moral, sinó el símptoma d’una malaltia que ja ha fet metàstasi social en l’exemplaritat de les nostres conductes públiques.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Un nen de Thomas Bernhard

  La col·lecció de relats autobiogràfics de Bernhard conclou circularment 1 , amb el retorn a una infància difícil que marca els traços bio...