Soflames, derives i perills

 

Amb ERC implosionant entre retrets mutus i desconfiances més pròpies de la versió dolenta d’una nissaga de poder familiar, Junts meditant si ja va sent hora de passar factures i demanar comptes per renovar lideratges i la CUP introspeccionant, assembleariament, sobre si els mecanismes assemblearis són els més apropiats per prendre decisions polítiques, mentre la realitat se’ls esmuny de la discussió de l’ordre del dia, l’escenari del catalanisme polític va concedint espais i altaveus a Aliança Catalana, el partit xenòfob que lidera Sílvia Orriols. En el darrer debat parlamentari sobre Política General, celebrat fa dues setmanes, la seva intervenció, plagada dels recurrents missatges d’odi al migrant, va consistir en retreure sense misericòrdia als esmentats partits la paràlisi per emmirallament irresponsable que exhibeixen en les qüestions de l’agenda nacionalista, com ara la llengua, la cultura i la identitat.

Davant el desistiment de funcions del catalanisme sobiranista, perdut en el seu laberint de postureig, essencialista i arrauxat davant d’uns auditoris, o pragmàtic i oportunista davant d’uns altres, sense deixar mai d’acusar-se mútuament de traïdories i tacticismes, els ultres es van apoderant del terreny identitari amb un discurs clar i català que denuncia el constatable retrocés de l’ús de la llengua en l’espai públic, identificant, així, una amenaça que posa en perill la unitat de la nació, davant del qual semblen ser els únics disposats a actuar amb mà ferma i mesures urgents i extremes. Atiant la por, esperen arribar a ser escoltats per tots aquells independentistes que s’han anat desencantant amb la gestió política del Procés pilotada pels partits que van plantejar el fracassat desafiament a l’Estat, van proclamar la fallida Independència i van malaguanyar les majories sobiranistes parlamentàries. Calcant estratègies pròpies del feixisme que han donat, històricament, resultats exitosos en contextos democràtics a aquestes forces extremistes, descriuen unes amenaces a la suposada unitat identitària, identifiquen els causants de la temuda debacle i carreguen contra els possibilitadors patris que ho han consentit amb fins electoralistes o amb la inacció resultant de prioritzar amnisties i retorns polítics. Tot un programa de reïficació que el militant de la causa idealista, fortament mobilitzat arran del Procés, desitja escoltar per reprendre anhels, restituir il·lusions i refermar antics combats refrendats per els clàssics greuges provocats pel vell enemic de l’Estat.

Amb aquest panorama auguro un creixement considerable del partit ultra en els propers comicis autonòmics, directament proporcional a la davallada que experimentaran la resta de forces sobiranistes. El problema d’aquest transvasament de vots no és que el desafiament independentista pugui reprendre el vol, sinó que la identificació del nacionalisme català amb el feixisme, que els partits estatals han maldat per confegir durant dècades, sigui ara no només possible sinó perfectament demostrable. Un catalanisme radicalitzat, esdevingut majoritari, té la potencialitat d'arruïnar tots els esforços constructius que han vertebrat el país durant dècades, així com totes les aportacions estabilitzadores d’un catalanisme moderat que han possibilitat, durant anys, la política estatal. Així, els que abans es carregaven de raons per dialogar amb l’Estat i resoldre democràticament la «qüestió catalana» ara podrien alimentar baixes passions que accentuessin la confrontació, fins arribar a la polarització extrema de la societat, observable en altres democràcies que flirtegen amb el desastre, que empenyés el país a l’abisme del trencament del pacte social, amb el conseqüent resultat de la il·legalització i residualització de tota forma de catalanisme. Concedir a l’extremisme d’arrel populista l’oportunitat de copar l’escenari polític no només és el pitjor error del catalanisme democràtic sinó el pas definitiu cap a la seva completa irrellevància. I sense estructures polítiques nacionals que el representin, tot defensant els valors d’una cultura mil·lenària, l’únic principi cohesionador que restarà dempeus serà l’econòmic. Catalunya completaria, així, el trajecte somiat per les oligarquies nostrades de convertir un anhel, la il·lusòria i fallida República, en un esperpèntic però real, crematístic i lucratiu país-empresa. Ves que aquest destí no sigui, talment, el de tota Europa.