Biennal de pensament 2024

 

L’Ajuntament de Barcelona, i les institucions culturals del país, ja fa anys que promouen un concepte més popular que academicista del saber. Portar un estudiós especialitzat en alguna qüestió, per a fer un seminari d’aprofundiment que reporti beneficis en la recerca dels investigadors autòctons és car i poc rentable, ja que no té retorn econòmic, ni atractiu per a les masses. És, doncs, més propi d’una política de subvencions que d’una d’inversions. I amb la democratització de la cultura i la transparència en la gestió dels diners públics imperants l’estratègia de la subvenció, favorable a col·lectius minoritaris i elitistes, té mala premsa. Resulta, en conseqüència, molt més lloable, si de gestió cultural es tracta, incentivar aquesta mena de festivals que atreuen públic divers, multi-disciplinar, cridat per motivacions tant vario-pintes com l’entusiasme del fan, la curiositat de l’estudiant o la tafaneria del badoc. L’esnobisme es barreja amb la displicència, atreta per la lluminositat dels focus i la cridòria dels mitjans, tot amagant l’interès que l’amant del saber pot obtenir d’aquestes trobades, on s’apleguen noms de primeres figures de la cultura europea, en una mena de supermercat de temàtiques i debats oberts a qüestions d’actualitat.

Ningú pot negar l’èxit de la fórmula. Auditoris plens i gent fent cues per escoltar pensadors en àgores públiques, debatent temàtiques vives i atractives des de perspectives complementàries com l’ètica, la política o les tecnologies, talment una recreació dels diàlegs de temps socràtics, sense perdre, però, les maneres pròpies de la nostra cultura de l’espectacle, amb presentacions emfàtiques, posats fotogràfics i preguntes amables, pensades més per al lluïment del ponent que per a l’aclariment o la problematització del discurs. Tot plegat no deixa de tenir un punt d’impostura i escenificació. Sospito, però, que la valoració que se’n fa des dels despatxos dels nostres representants polítics i promotors culturals és del tot satisfactòria.

Fet aquest aclariment que neix de l’observació com a participant en un dels múltiples actes que la Biennal programa al llarg de tota una setmana, i que no vol desmerèixer l’esforç i l’honestedat dels programadors, ni dels oradors, essent tan sols una reflexió sobre les formes de la transmissió cultural i la promoció del saber en el nostre present, passo a relatar la doble xerrada que divendres 11 d’octubre, al pati de la Model, vaig presenciar. La primera, una conversa entre el Camil Ungureanu i el divulgador del transhumanisme suec, Anders Sandberg, portava per títol “Més enllà de l’humà: transhumanisme i intel·ligència artificial”. La intencionalitat de la mateixa, presentar al públic les qüestions que generen el debat entre els partidaris i detractors de l’ús de la tecnologia per a modificar i millorar la condició humana, va servir per constatar que no hi ha límits en l’aplicació i desenvolupament d’aquests dispositius. Sota l’emparament d’un liberalisme que sacralitza la llibertat de l’individu, el qüestionament, amb un escepticisme proper al de Hume, de l’existència d’una identitat personal, traspuant un optimisme gairebé messiànic, que recorda al positivisme vuitcentista, entorn a les “bondats” de la ciència i la tecnologia i que planteja falsos dilemes com el de la igualació o la millora de l’individu, eludint tota responsabilitat conseqüencialista o la inclusió en el debat d’altres paràmetres socials o polítics, el ponent va fomentar el blanqueig del transhumanisme amb màximes com “tenim el deure de sobreviure”. Barra lliure, doncs, a tecnòlegs i inversors per desenvolupar projectes futuribles que hibridin biologia i aplicacions com les de la Intel·ligència artificial per alliberar-nos, definitivament, de les servituds naturals, entre la indiferència o el convenciment de la majoria dels assistents. Si no fos perquè sembla clar que aquest programa transhumanista està plenament integrat en les agendes de les grans corporacions tecnològiques, cosa que equival a dir que també ho està en les agendes governamentals dels països desenvolupats, m’hauria semblat estar presenciant un acte propi d’un simposi de divulgació de literatura de ciència-ficció. Sembla clar, doncs, que no hi haurà major oposició a la seva implantació que la que ja hi ha en l’expansió dels sistemes intel·ligents de control de persones, eliminació d’opositors i enemics, saqueig i privatització del coneixement o promoció de postveritats, sempre amb el suport impagable de les noves tecnologies. El missatge implícit que hom extreu és que, si es pot fer, tecnològicament, es farà. A on queden els límits “humans” de tot aquest programa d’actuació sembla que és un debat que ja s’hagi resolt en alguna Biennal de pensament anterior o en algun Consell de direcció de les grans corporacions que piloten aquesta esbojarrada cursa cap al no-res.

Finalitzada la primera xerrada, un nombrós públic va omplir ràpidament les escasses cadires que havien quedat lliures, així com els passadissos i laterals de l’auditori del pati de la model, seient per terra i on van poder, fins ocupar, davant l’allau, una sala annexa amb pantalla gegant, i poder seguir l’actuació del segon ponent de la tarda, Jacques Rancière que, acompanyat per Andrea Soto, ens parlaria de “La imaginació en disputa”, tot presentant la seva darrera obra publicada, Au loin la liberté, Essai sur Tchekhov. Amb 84 anys el filòsof francès, capaç d’atreure multituds, va exhibir una envejable claredat expositiva, tot aixecant un travat discurs a partir únicament de quatre preguntes que li va fer la seva acompanyant a l’escenari. El nucli de les intervencions, que van pivotar sobre les aparences, la imatge, la seva popularització i el desig, no s’allunyà del que ha estat el seu objecte de preocupació al llarg de tots aquests anys, la crítica política i sociològica, crítica articulada des de l’estètica, després de deixar enrere els seus orígens marxistes, centrats en l’anàlisi del món obrer. Mobilitzant la imaginació com a facultat alliberadora posà de manifest el que anomena "afectivitats del coneixement”, generadores de la servitud que ens paralitza, prenent com a model de referència un relat de Txékhov, on dos policies porten a la presó un vagabund que els hi narra els seus somnis de llibertat. La incapacitat cognoscitiva d’imaginar que les coses siguin diferents a com són, condueix l’home contemporani al sotmetiment voluntari, narrat per les ciències socials. Rancière proposa superar aquesta incapacitat imaginant altres formes de temporalitat, o altres formes de donar sentit a la realitat, a través de la imatge i l’art com a operacions de rematerialització d’un món desmaterialitzat per les pantalles. En l’acte de reconfigurar el visible ens hi juguem la possibilitat de l’emancipació i la transformació dels espais i del temps, alliberant-nos de l’extenuació del desig que el capitalisme imposa, mitjançant el ferri control de la  imatge. Per imaginar un altre món possible cal, primer, trencar les cadenes del desig que ens imposa la faula capitalista. En la foscor de la tarda nit, enlluernat pels potents focus que il·luminaven l’escena i escoltat per un públic jove, orfe de discursos utòpics, el vell pensador que porta tota una vida descrivint un programa emancipador no va decebre l’auditori.

Necessitats de relats, la Biennal ens va oferir, al llarg de la tarda, un programa doble, amb propostes de superació d’allò humà mitjançant la tecno-ciència, en el primer cas, o d’alliberament de la imaginació de la tirania del capitalisme en el segon. Va mancar, però, la tensió del debat que evidenciés el dramatisme del moment que vivim. De la retòrica d’un i altre discurs emancipador no va brollar cap esperança. En el supermercat de les propostes el seu valor, davant dels fets, sempre és a la baixa. I els fets semblen anar molt per davant de les propostes. Complaguts i conformats, assumim que la lògica del festival té més voluntat d’entretenir que de desvetllar esperits crítics. I sempre ens queda la següent sessió, o el proper festival per seguir alimentant el tedi que ja fa molt que es va empassar l’esperança.