L’Ajuntament de Barcelona, i les institucions culturals del
país, ja fa anys que promouen un concepte més popular que academicista del
saber. Portar un estudiós especialitzat en alguna qüestió, per a fer un seminari
d’aprofundiment que reporti beneficis en la recerca dels investigadors
autòctons és car i poc rentable, ja que no té retorn econòmic, ni atractiu per
a les masses. És, doncs, més propi d’una política de subvencions que d’una
d’inversions. I amb la democratització de la cultura i la transparència en la
gestió dels diners públics imperants l’estratègia de la subvenció, favorable a
col·lectius minoritaris i elitistes, té mala premsa. Resulta, en conseqüència,
molt més lloable, si de gestió cultural es tracta, incentivar aquesta mena de
festivals que atreuen públic divers, multi-disciplinar, cridat per motivacions
tant vario-pintes com l’entusiasme del fan, la curiositat de l’estudiant o la
tafaneria del badoc. L’esnobisme es barreja amb la displicència, atreta per la
lluminositat dels focus i la cridòria dels mitjans, tot amagant l’interès que
l’amant del saber pot obtenir d’aquestes trobades, on s’apleguen noms de
primeres figures de la cultura europea, en una mena de supermercat de
temàtiques i debats oberts a qüestions d’actualitat.
Ningú pot negar l’èxit de la fórmula. Auditoris plens i gent
fent cues per escoltar pensadors en àgores públiques, debatent temàtiques vives
i atractives des de perspectives complementàries com l’ètica, la política o les
tecnologies, talment una recreació dels diàlegs de temps socràtics, sense
perdre, però, les maneres pròpies de la nostra cultura de l’espectacle, amb
presentacions emfàtiques, posats fotogràfics i preguntes amables, pensades més
per al lluïment del ponent que per a l’aclariment o la problematització del
discurs. Tot plegat no deixa de tenir un punt d’impostura i escenificació. Sospito,
però, que la valoració que se’n fa des dels despatxos dels nostres
representants polítics i promotors culturals és del tot satisfactòria.
Fet aquest aclariment que neix de l’observació com a
participant en un dels múltiples actes que la Biennal programa al llarg de tota
una setmana, i que no vol desmerèixer l’esforç i l’honestedat dels
programadors, ni dels oradors, essent tan sols una reflexió sobre les formes de
la transmissió cultural i la promoció del saber en el nostre present, passo a
relatar la doble xerrada que divendres 11 d’octubre, al pati de la Model, vaig
presenciar. La primera, una conversa entre el Camil Ungureanu i el divulgador
del transhumanisme suec, Anders Sandberg, portava per títol “Més enllà de
l’humà: transhumanisme i intel·ligència artificial”. La intencionalitat de la
mateixa, presentar al públic les qüestions que generen el debat entre els
partidaris i detractors de l’ús de la tecnologia per a modificar i millorar la
condició humana, va servir per constatar que no hi ha límits en l’aplicació i
desenvolupament d’aquests dispositius. Sota l’emparament d’un liberalisme que
sacralitza la llibertat de l’individu, el qüestionament, amb un escepticisme
proper al de Hume, de l’existència d’una identitat personal, traspuant un
optimisme gairebé messiànic, que recorda al positivisme vuitcentista, entorn a
les “bondats” de la ciència i la tecnologia i que planteja falsos dilemes com
el de la igualació o la millora de l’individu, eludint tota responsabilitat
conseqüencialista o la inclusió en el debat d’altres paràmetres socials o
polítics, el ponent va fomentar el blanqueig del transhumanisme amb màximes com
“tenim el deure de sobreviure”. Barra lliure, doncs, a tecnòlegs i inversors
per desenvolupar projectes futuribles que hibridin biologia i aplicacions com
les de la Intel·ligència artificial per alliberar-nos, definitivament, de les
servituds naturals, entre la indiferència o el convenciment de la majoria dels
assistents. Si no fos perquè sembla clar que aquest programa transhumanista
està plenament integrat en les agendes de les grans corporacions tecnològiques,
cosa que equival a dir que també ho està en les agendes governamentals dels
països desenvolupats, m’hauria semblat estar presenciant un acte propi d’un
simposi de divulgació de literatura de ciència-ficció. Sembla clar, doncs, que
no hi haurà major oposició a la seva implantació que la que ja hi ha en l’expansió
dels sistemes intel·ligents de control de persones, eliminació d’opositors i
enemics, saqueig i privatització del coneixement o promoció de postveritats,
sempre amb el suport impagable de les noves tecnologies. El missatge implícit
que hom extreu és que, si es pot fer, tecnològicament, es farà. A on queden els
límits “humans” de tot aquest programa d’actuació sembla que és un debat que ja
s’hagi resolt en alguna Biennal de pensament anterior o en algun Consell de
direcció de les grans corporacions que piloten aquesta esbojarrada cursa cap al
no-res.
Finalitzada la primera xerrada, un nombrós públic va omplir ràpidament
les escasses cadires que havien quedat lliures, així com els passadissos i
laterals de l’auditori del pati de la model, seient per terra i on van poder, fins
ocupar, davant l’allau, una sala annexa amb pantalla gegant, i poder seguir l’actuació
del segon ponent de la tarda, Jacques Rancière que, acompanyat per Andrea Soto,
ens parlaria de “La imaginació en disputa”, tot presentant la seva darrera obra
publicada, Au loin la liberté, Essai sur Tchekhov. Amb 84 anys el filòsof
francès, capaç d’atreure multituds, va exhibir una envejable claredat
expositiva, tot aixecant un travat discurs a partir únicament de quatre
preguntes que li va fer la seva acompanyant a l’escenari. El nucli de les intervencions,
que van pivotar sobre les aparences, la imatge, la seva popularització i el
desig, no s’allunyà del que ha estat el seu objecte de preocupació al llarg de
tots aquests anys, la crítica política i sociològica, crítica articulada des de
l’estètica, després de deixar enrere els seus orígens marxistes, centrats en l’anàlisi
del món obrer. Mobilitzant la imaginació com a facultat alliberadora posà de
manifest el que anomena "afectivitats del coneixement”, generadores de la
servitud que ens paralitza, prenent com a model de referència un relat de Txékhov,
on dos policies porten a la presó un vagabund que els hi narra els seus somnis
de llibertat. La incapacitat cognoscitiva d’imaginar que les coses siguin
diferents a com són, condueix l’home contemporani al sotmetiment voluntari, narrat
per les ciències socials. Rancière proposa superar aquesta incapacitat imaginant
altres formes de temporalitat, o altres formes de donar sentit a la realitat, a
través de la imatge i l’art com a operacions de rematerialització d’un món
desmaterialitzat per les pantalles. En l’acte de reconfigurar el visible ens hi
juguem la possibilitat de l’emancipació i la transformació dels espais i del
temps, alliberant-nos de l’extenuació del desig que el capitalisme imposa,
mitjançant el ferri control de la imatge.
Per imaginar un altre món possible cal, primer, trencar les cadenes del desig
que ens imposa la faula capitalista. En la foscor de la tarda nit, enlluernat
pels potents focus que il·luminaven l’escena i escoltat per un públic jove,
orfe de discursos utòpics, el vell pensador que porta tota una vida descrivint
un programa emancipador no va decebre l’auditori.
Necessitats de relats, la Biennal ens va oferir, al llarg de la
tarda, un programa doble, amb propostes de superació d’allò humà mitjançant la
tecno-ciència, en el primer cas, o d’alliberament de la imaginació de la
tirania del capitalisme en el segon. Va mancar, però, la tensió del debat que
evidenciés el dramatisme del moment que vivim. De la retòrica d’un i altre
discurs emancipador no va brollar cap esperança. En el supermercat de les
propostes el seu valor, davant dels fets, sempre és a la baixa. I els fets
semblen anar molt per davant de les propostes. Complaguts i conformats, assumim
que la lògica del festival té més voluntat d’entretenir que de desvetllar
esperits crítics. I sempre ens queda la següent sessió, o el proper festival per
seguir alimentant el tedi que ja fa molt que es va empassar l’esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada