dimecres, 16 d’octubre del 2024

Selectivitat 2025

 


Les darreres setmanes han estat atrafegades als instituts per la sacsejada que han suposat les novetats introduïdes a la prova de selectivitat prevista per al final del curs, el juny del 2025, en compliment dels requeriments plantejats per la nova llei d’educació. L’enrenou que la presentació d’aquestes novetats ha ocasionat en algunes matèries, amb canvis dràstics i radicals, contrasta amb la línia continuista que els exàmens tindran en altres matèries, amb poques variacions respecte al que es venia fent fins ara. És el cas de la matèria de filosofia, on el canvi més significatiu rau en la introducció de la Martha Nussbaum -com ja estava previst- en el conjunt d’autors que poden ser examinables, així com el replantejament de l’exercici de comparació entre autors, que passa a ser ara dissenyat a partir de la introducció d’una situació, davant la qual se li demanarà a l’alumnat que l'avaluï des de la perspectiva d’un dels autors seleccionats. Tot i que sempre hi ha qui prefereix l’immobilisme i troba qualsevol modificació com un atac al seu indulgent conformisme, el cert és que, davant dels globus sonda deixats anar pel Ministeri en relació a com seria el model de prova competencial de la matèria, que ja vaig comentar aquí en el seu moment, podem respirar alleujats per no haver sortit tan malparats com inicialment temíem.

Sorprenentment, si es té en compte la pressió mediàtica i la barra lliure que els malastrucs de les noves pedagogies han tingut els darrers temps a l’hora d’esventar la necessitat de canviar el model d’examen PAU, per convertir-lo en més competencial, les modificacions, quan hi han aparegut, no han significat una oportunitat per rebaixar els continguts que són susceptibles de ser avaluats en aquestes proves, sinó tot el contrari: eliminant l’optativitat, que permetia a l’alumnat escollir entre models diferents d’examen o esquivar alguna pregunta, s’obliga a aquests a preparar tota la matèria. A més s’incrementa el pes de la correcció ortogràfica, gramatical i la coherència discursiva en totes les disciplines, que hauran de destinar fins un 10% de la nota de l’exercici a aquesta qüestió. Les novetats, si s’acaben aplicant realment, especialment en la correcció, haurien de representar un enduriment de les proves així com un empitjorament dels resultats globals de l’alumnat català, atès que en els anys precedents s’havia caigut en la laxitud, tant en l’exigència correctora com en la dificultat dels exàmens. Han sigut anys postpandèmics, amb promocions directament afectades pel tancament i confinament escolar durant un curs i mig, dificultats que es van voler eixugar amb facilitats en l’accés universitari.

Els responsables universitaris de l’elaboració de les proves, potser espantats pel vergonyós nivell que exhibeixen els flamants alumnes que inicien els graus en els darrers anys, després del seu exitós pas per la secundària postobligatòria, i la superació, gairebé massiva, del tràmit de les PAU -altra cosa és si la nota obtinguda donava per entrar als estudis desitjats-, han decidit aprofitar el canvi per augmentar l’exigència i dignificar, en certa mesura, els estudis superiors, que arrosseguen les mancances i defectes de tot el decadent model educatiu que s’ha promogut des de les altes instàncies governamentals, assessorades per institucions pseudopedagògiques i acadèmics al servei de corporacions privades, interessades en ficar cullerada en el negoci educatiu. Aquest increment de l’exigència en l’accés universitari, que va en la direcció contrària a la tendència reformista viscuda els darrers anys a l’escola, que promou l’elaboració de projectes, la gamificació de l’aula, la reducció de continguts i la promoció gairebé automàtica de l’alumnat, així com el seu benestar emocional abans que l’autoexigència responsable, pot ser el punt d’inflexió que faci canviar la dinàmica d’empobriment que ha enfosquit la tasca formativa i ha conduït a resultats molt mediocres de l’alumnat català en les diferents proves d’avaluació nacionals i internacionals.

Veurem si, en efecte, el canvi de tendència es significatiu i si, en l’increment de la dificultat de les PAU, hi va associat un augment del pes de l’especificitat de les matèries i dels continguts en les etapes educatives de la secundària, o si, pel contrari, tot plegat es tradueix en una nova trava que faci augmentar la bretxa social en l’accés a l’ensenyament superior, destinat exclusivament a l’alumnat que té recursos econòmics per eixugar els diferencials educatius que hi haurà entre la formació assistencial promoguda en els centres públics i la formació competencial que tendiran a oferir les escoles concertades i privades. Posats a aplicar canvis seguint la línia competencial que reclama el desvetllament de l’esperit crític de l’alumnat, fora bo demanar-nos, tots plegats, una reflexió sobre el propòsit finalista dels estudis de batxillerat, per a que deixin de ser pensats, únicament, com una preparació per a l’accés a la Universitat i recuperin, encara que sigui mínimament, el seu esperit d’assoliment dels nivells culturals que capacitaren les generacions precedents -que en molts casos no van tenir accés a una educació universitària- per ser lectors competents, ciutadans responsables i mentalitats obertes capaces d’apreciar tant el valor de les arts com les potencialitats de la ciència. Formar persones, no pas hedonistes feliços o emprenedors d’èxit, abocats tots ells a trobar un grau universitari que s’ajusti a les seves estretes exigències, no només dignificaria la secundària postobligatòria, en procés de descomposició galopant, sinó que ajudaria la universitat a naturalitzar els mecanismes d’admissió d’alumnes i a elevar els nivells acadèmics actuals.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Un nen de Thomas Bernhard

  La col·lecció de relats autobiogràfics de Bernhard conclou circularment 1 , amb el retorn a una infància difícil que marca els traços bio...