El nou model de prova de selectivitat en la
matèria de filosofia per al proper curs que promou el Ministeri d’Educació[1]
incorpora, com una part substancial de l’examen, una reflexió a fer a partir d’una
imatge. Tot i que no relega el text, que tradicionalment havia estat el nexe
entre el contingut a desenvolupar objectivament i la capacitat interpretativa i
creativa de l’alumne que s’expressava en l’examen, en redueix a la meitat la
seva rellevància, atorgant-li justament aquesta puntuació a l’exercici final.
Estem davant d’un canvi significatiu que denota la visió que la Reforma Educativa té sobre l'exercici de la filosofia i de la matèria en sí.
Tot i que es tracta d’un model pilot, que ni
tan sols resulta representatiu del tipus d’examen que el Consell
Interuniversitari de Catalunya, responsable de les proves PAU, acabi per incorporar
a la propera convocatòria del juny del 2024, resulta inquietant la deriva
particular que s’aprecia en el tractament del contingut de la matèria. Des dels
seus orígens la filosofia s’ha construït a partir dels textos que mantenen vives
diferents tradicions de pensament, permetent el diàleg constant entre els
propis autors i els seus lectors, generant debats que admeten aportacions, fins
i tot des de l’actualitat, que inclou als nostres alumnes. Era aquesta incursió
de l’alumnat de batxillerat en els grans debats que el saber filosòfic ha
promogut al llarg de la seva història el que resumia l’objectiu darrer que perseguia
la matèria. Sembla, en virtut de la inclusió d’imatges en l’examen, que el text,
que sostenia el debat fins ara, ha perdut la seva funció protagonista. No nego
que les imatges tinguin un potencial contingut crític que les poden fer útils per
exemplificar posicions i tesis particulars d’aquest debat, però així com el
text resulta objectivable en el seu contingut, per la voluntat de l’autor de
transmetre una idea entenedora i significativa que pugui ser unitàriament reconeguda
pels diferents lectors, la imatge és susceptible de contenir diferents significats
que sempre resten oberts a la interpretació de l’espectador. I això pot ser
interesant i atractiu si el que es persegueix és la crítica social, política o
cultural, però la filosofia no es limita a ser això. Aquests àmbits ja estan
prou representats per les disciplines que anomenem “ciències socials”
(sociologia, psicologia, antropologia...), relativament joves, i que admeten,
en la seva pràctica, multiplicitat de eines comunicatives i llenguatges,
incloent-hi l’estadístic-matemàtic. ¿Per què es vol -tot desterrant la raó
argumentativa del text i substituint-la per l’impacte emocional de la imatge- diluir
el pensar lògic i metòdic en la intuïció creativa i subjectiva? ¿A què treu cap
rebaixar la filosofia a la condició de servitud de les ciències socials que malgrat
naixeren d’ella s’emanciparen per estudiar objectes concrets i particulars amb
pretensions metodològiques pròpies de les ciències “fortes”?
La resposta immediata que em ve a la ment té a
veure amb els baixos nivells de comprensió lectora que manifesten els nostres
alumnes[2].
Si cada cop els hi costa més entendre un enunciat simple, imaginem-nos les
dificultats que poden arribar a experimentar amb textos d’una mínima
complexitat gramatical i lexicogràfica. Deia en Jordi Sales, referint-se al
sentit de l’estudi de la matèria a Secundària, que les classes de filosofia de
Batxillerat s’havien d’entendre com un curs de llengua a lo bèstia, és a dir,
com una introducció seriosa de l’alumnat en els conceptes del pensar. Doncs bé,
resulta que algú ha considerat que aquesta tasca, a la vista del nul interès que
tenen els joves per la lectura[3],
ja no és rellevant o, almenys, no tant com ho havia estat fins ara. El problema
és que, amb la novetat imposada, no només haurem de vetllar per què aprenguin l’ús
lògic del llenguatge verbal sinó que els haurem d’introduir en els llenguatges
visuals i parlar de composició, llum, escena, forma, fons... En comptes d’atacar
les mancances educatives que presenten els nostres alumnes decidim amagar les
seves ignoràncies tot promovent l’ús de nous recursos comunicatius, que ni
formen part de la tradició de la matèria, ni s’adquiriran sense esforç, encara
que els nostres alumnes siguin nadius iconogràfics, per la seva permanent
exposició a les xarxes i als continguts audiovisuals.
Però aquesta drecera té altres i encara més paoroses
possibilitats que ja no descarto que acabin sent una realitat en un futur no
molt llunyà. Si s’admet la imatge com un instrument de transmissió de
continguts filosòfics equiparable al text, per què no incloure el “mem”, el gag
o una “performance”? Si he de ser sincer, diré que en conec alguns d’aquests
darrers sobre temàtiques socials, polítiques, culturals i educatives que fan
pensar, tot i que, sovint des del sarcasme i la incorrecció desvergonyida.
Posats a afavorir els alumnes acostant-los la matèria a aquells llenguatges que
millor coneixen, no els privem de les eines on més excel·leix la seva
creativitat, encara que el resultat oscil·li entre la banalitat superficial i
la mordacitat feridora. Tot sigui en pro de la superior causa salvaguardadora
de garantir-los l’èxit acadèmic.
[1] https://www.educacionyfp.gob.es/inee/evaluaciones-nacionales/piloto-prueba-acceso-universidad/pruebas-piloto-pau-liberadas.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada