Em sobta la dèria classificatòria que embarga
el món de la cultura en els darrers temps. Llistes dels llibres més venuts,
dels millors films de la història del cinema, dels restaurants més cobejats amb
estrelles Michelin, les llistes copen l’entorn cultural, en una oda contínua al
triomf i l’enaltiment de l’individu particular. Paral·lelament aquest fenomen
es pot resseguir en el món de l’espectacle i els esports, arribant al súmmum de
l’eficàcia en el cas del tennis, esport elitista per excel·lència[1],
amb la llista dels millors tennistes que calcula l’ATP, i que es va
actualitzant setmana a setmana, per establir l’ordre d’enfrontament entre els participants
a qualsevol torneig professional que formi part del circuit de competició internacional.
És aquest un procés persistent que ha arrelat
en les darreres dècades i que té com a pretensió escapçar la cultura de masses i
mitigar els seus efectes de conscienciació de classe. Podem furgar en els
inicis d’aquesta cultura de masses i adonar-nos que els esports o el cinema,
com a fenòmens col·lectius populars, apareixen al mateix temps, en el primer
terç del segle passat, sota l’emparament de fenòmens culturals com el surrealisme
i la psicoanàlisi, en un context de qüestionament i deconstrucció del subjecte,
reduït a la irracionalitat dels somnis i els desitjos que l’enfronten a la
moral i a la societat. En aquest moment de desorientació i desarrelament, els
esports i les arts de consum massiu li aporten al subjecte identitat i comunió
amb els altres. Ofereixen la possibilitat de compartir, viure i participar
col·lectivament el somni del triomf i la felicitat comunes. Són, llavors,
estructures de vertebració d’anhels i consciència de classe, que tindran un
paper destacat en la sobre inflamació ideològica que pateix el món Occidental durant
aquesta primera meitat de segle.
L’aparició del cinema d’autor i de les estrelles
rutilants en els esports o en la música popular marquen l’inici del declivi del
somni col·lectiu. L’intimisme i la filigrana guanyen pes enfront dels gèneres
cinematogràfics o els estils de joc en l’esport. Es promou l’emotivitat de l’espectador
per damunt de la racionalització del fi de l’acció escènica. L’enaltiment del
protagonista, l’exemplificació i personificació del triomf acompanyen el canvi
de disposició social que permetrà l’aflorament de l’individualisme neoliberal i
l’ostracisme de les masses implicades, fins aleshores, en la transformació del
món. L’objectiu és clar: desactivar i despolititzar, fragmentar i desvincular. És
innegable que aquest desplaçament avui ha reeixit. L’isolament de l’individu enganxat
a una pantalla gestionada per algoritmes de mercat contrasta amb l’experiència
compartida en la sala de cinema o en la tribuna de l’estadi. En el primer cas,
s’alimenta únicament el desig individual amb patrons de conducta reiteratius
lligats a recompenses dopamíniques. Per això fascinen els triomfadors, perquè són
la promesa que el somni es pot fer realitat. I el camí a seguir és el del
simulacre, la repetició i la imitació cercant el perfeccionament. Així el
mercat replica els seus productes fins a la buidor i més enllà. En el segon cas
també es vehiculava el subjecte, però a la recerca d’un fi superior reconeixible
racionalment, la comprensió de la naturalesa humana enfrontada als
imponderables del destí o la natura, en gèneres cinematogràfics com el western o
en esdeveniments esportius com els mundials futbolístics, que alimentaven l’afany
de sublimació i transcendència, la conversió del “jo” en el “nosaltres”. I l’experiència
d’assoliment era única i irrepetible, un esclat de plenitud. Cap altra vivència
resulta equiparable. En aquesta exclusivitat rau el seu perill per al món de
les finances. No es pot re-produir amb afanys comercials, a la vegada que unifica
col·lectius amb aspiracions redemptores que van més enllà dels beneficis comptables
del seu treball. Per això calia desactivar-ho i la manera ideal no ha estat
altra que la glorificació de l’èxit individual. Aquí entren en joc les
esmentades llistes dels millors, els concursos i la cultura del premi que
arrela en l’esperit fins i tot dels més petits. Mentre discutim sobre qui és el
millor -i cobegem secretament els seus èxits- renunciem, volgudament, a cercar conjuntament
allò que ens ha fet millors, amb la convicció trista que els somnis col·lectius
sempre amaguen monstres. El funambulisme de la buidor individual i la monstruositat
dels somnis col·lectius són els determinants del nostre present.
[1] No es pot qualificar d’altra
forma un esport on, en un partit professional que només disputen 2 contrincants,
hi trobem fins a 12 àrbitres o jutges, entre el de cadira, el de xarxa i els de
línia. Tot el contrari del futbol, on només en els darrers temps s’ha vist
incrementat el número de jutges en el món professional, però on encara és
habitual, en el camp aficionat, trobar-se competicions on els partits, en els que
participen fins a 32 jugadors, sumant els dos equips i els titulars i suplents,
són arbitrats per un únic col·legiat. Queda clar quin esport ha de qualificar-se
com a “popular” i quin com a “elitista”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada