Darrerament el Govern d’Espanya ha publicat el
Real Decreto de
Especialidades, desplegant així un dels aspectes de la llei educativa en
vigor, la LOMLOE, concretament aquell que fa referència a la impartició de manera
globalitzada i integradora dels aprenentatges bàsics de diverses matèries, tot
aplegant-les en àmbits que poden impartir diversos especialistes
indistintament. Concretament, a l’ensenyament secundari que és aquell que m’ocupa
i em preocupa, la llei estableix àmbits com l’Àmbit de Comunicació y Ciències Socials
(inclou les matèries de Llengua Catalana, Llengua Castellana, Llengua Estrangera
i Ciències Socials) i l’Àmbit de Ciències Aplicades (inclou les matèries de
Matemàtiques i Ciències Aplicades). Això permetria als centres educatius agrupar
matèries que poden ser impartides per diferents professors del mateix àmbit,
sense que resulti rellevant la seva especialitat originària, aquella que el
capacita per impartir la docència.
De l’aclariment anterior se’n desprèn que el
desplegament dels àmbits comporta, necessàriament, un atac a les especialitats.
Com que no es pretén que l’alumnat aprofundeixi en els seus coneixements, s’aposta
per l’economia de recursos que comporta disposar de professors “comodí”, que
tant poden impartir matemàtiques, posem per cas, com tecnologia, o a la inversa.
Resulta, però, obvi que, malgrat un especialista en tecnologia té coneixements
de matemàtiques no per això ha de saber tot el currículum d’aquesta disciplina.
El mateix podríem dir de l’especialista en matemàtiques que es veu obligat a
donar classes de tecnologia. Així, allò que es ven portes enfora com una estratègia
de millora, ja que facilita la transició entre Primària (on existeix la figura
del mestre generalista) i Secundària a l’alumnat, tot reduint el nombre de professors
que els hi imparteixen classe, afavoreix les metodologies del Treball per
Projectes, que també promou la LOMLOE, així com el treball per Competències, en
realitat és una davallada important dels nivells d’impartició de les matèries,
que poden acabar en mans de professors menys preparats que els propis especialistes.
Que la mesura és un despropòsit ho testimonia
qualsevol contraexemple que vulguem considerar. Així, malgrat un professor de piano
sap de música, no sembla el més indicat per fer classes de guitarra o de violí,
sobretot quan passem d’impartir els rudiments d’aquests instruments (l’equivalent
de l’ensenyament Primari) al seu perfeccionament (equiparable a l’ensenyament
Secundari). El mateix podem dir d’un entrenador de futbol al qual el posem a
preparar waterpolistes o els que practiquen Halterofília. Sí, es tracta d’esports,
però poc o gens tenen a veure amb el futbol. Però és que si ens fixem en el món
professional, al qual acabaran integrant-se els nostres alumnes en un futur no
tan llunyà, l’absurditat dels àmbits frega la imbecil·litat. El món laboral
reclama especialistes, no pas “treballadors generalistes” que puguin adaptar-se
a qualsevol tasca. Aquestes feines “generalistes” són les que anomenem “poc
qualificades”. Com ja sabem són les pitjor remunerades i les que menys valor
afegit aporten a l’economia d’un país. Escatimar a l’alumnat la possibilitat de
rebre aprofundiment en les matèries que estudia és condemnar-lo a la irrellevància
laboral futura, a menys que disposi de recursos propis per cobrir aquestes mancances
amb especialistes que, privadament, completin la seva formació.
Que la mesura és estúpida es constata ràpidament
donant a escollir als propis pares o a qualsevol persona -inclosos aquells espavilats
que han redactat la llei- qui preferirien que els impartís una determinada
matèria, com ara matemàtiques, als seus fills o a ells mateixos, si estiguessin
en edat d’escolarització -que a alguns d’ells potser els hi convindria repetir-,
l’especialista en matemàtiques o el professor de tecnologia que passava per
allà. Crec que no cal contestar. Del per què, llavors, es segueix insistint en
els àmbits i en la seva promoció és quelcom que convindria demanar que ens aclarissin
els seus defensors. Una possible resposta la teniu en la reflexió que el Josep
Oton publicava la darrera setmana a la web de la Fundació Episteme, sota el
títol La
paradoxa de les especialitats docents. La mateixa fundació ens proposa
un webinar amb especialistes, sota el títol «De l’especialitat als àmbits.
Aspectes jurídics i no tan jurídics» per aprofundir-ne el proper dimecres 31 de
maig. Us hi convido a participar-hi[1].
Les mesures estúpides requereixen mobilització i conscienciació. En cas
contrari, el corol·lari de la cinquena llei de l’estupidesa humana de Carlo M.
Cipolla, la decadència de la societat, resulta irreversible, per l’acompliment involuntari
de la quarta llei, aquella que diu “les persones no estúpides sempre subestimen
el potencial nociu de les persones estúpides”. Si esperem, doncs, que altres
ens resolguin el despropòsit estarem caient en el parany que la pròpia
estupidesa comporta.
[1] En el següent enllaç us
podeu inscriure: https://fundacioepisteme.cat/2023/05/18/de-lespecialitat-als-ambits-aspectes-juridics-i-no-tan-juridics/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada