El quart relat autobiogràfic de Bernhard[1] narra el seu
ingrés al sanatori per a malalts de tuberculosi de Grafenhof, tètric lloc on es
reclou i aïlla, per la seva capacitat contagiosa, els diagnosticats perquè
siguin tractats precàriament, sense que es garanteixi una altra cosa que el seu
empitjorament i mort. Més que pel pacient, es diria que un condemnat sense
remissió, l'establiment vetlla per la societat circumdant, que es veu lliurada
de la presència d'individus indesitjats i perillosos per a la salut pública,
és a dir per al benestar dels qui estan fora del recinte. Les condicions de
l'aïllament no es diferencien de les de qualsevol altre centre de reclusió i
mort: un règim estricte i ferri d'activitats embrutidores que obliguen el
condemnat a escopir en un recipient els esputs dels seus desfets pulmons,
alhora que el seu cos es retreu i consumeix de forma monstruosa amb el pas del
temps, en un ambient de degradació inhumana del qual no s'escapen ni els
metges, ni les infermeres, simples gestors disposats a aixecar acta del procés
de descomposició del malalt que condueix a un únic fi.
L'autor, un jove de 18 anys, destruït pel cúmul de doloroses
vivències que han acompanyat la seva adolescència des del final de la guerra,
culminades per la mort del seu avi -el familiar amb més ascendència sobre ell-,
durant el seu anterior ingrés hospitalari per una pneumònia, que trunca la seva
progressió musical com a intèrpret de cant i la seva estabilitat personal com a
aprenent de comerç, es veu igualment devastat pel càncer terminal diagnosticat
a la seva mare, que no només es consumeix lentament sense que res pugui fer el
protagonista , sinó que aglutina totes les atencions i cures de la resta de la
família, deixant en l'absolut desemparament, amb la seva malaltia, el jove
Bernhard. En aquest estat d'abatiment i solitud, tracta, un cop integrat a les
rutines de l'establiment, de convertir-se en un membre més de la comunitat de
desnonats, buscant la identitat i el reconeixement del grup humà del qual s'ha
vist permanentment exclòs durant tota la seva curta vida. Disposat a assumir la
seva sort, accepta ser un autèntic malalt, un subhome més de la comunitat de
destinació que iguala els que hi estan tancats i que assumeix com a pròpia.
També en aquesta tasca d'integració fracassa, en no aconseguir expectorar i
omplir d'esputs el recipient, com sí que ho fan els altres. La seva incapacitat
revela la condició de no contagiós, que el diferencia de la resta de pacients,
dels quals només rep indiferència i rebuig. També els metges li mostren la seva
desconfiança, en no tenir cap protocol d'actuació per a ell, atesa la seva
diferent condició respecte a la resta d'interns. El rang de degradació moral
que ostenta la seva societat es patentitza amb l'alleujament que experimenta
ell mateix quan, després de diverses setmanes de reclusió, finalment
aconsegueix extreure esputs del seu propi pulmó, convertint-se en allò que no
era inicialment, un malalt de ple dret, un membre reconegut de la comunitat més
espantosa, la dels condemnats a mort i indignes, per contagiosos, del tracte i
acceptació social. Bernhard se sent obligat a autodestruir-se per assolir un
lloc propi a la societat més excloent i classista del món.
La seva condició, ja plenament reconeguda, de malalt li permet
rebre l'atenció mèdica completa. Però la vilesa i l'estupidesa demostrada pels
qui han de vetllar per la seva salut desperten la seva desconfiança natural
envers els professionals de la societat que han deformat el seu esperit
-mestres, professors i sacerdots- i ara fan el mateix amb el seu cos. El seu
escepticisme envers els metges, dels quals només espera el pitjor, fa augmentar
l'autoconfiança en si mateix. Només es té a si mateix, raó per la qual,
supervivent d'un temps d'iniquitat i destrucció, assumeix la sort de víctima
finalment cooptada pel destí. En un temps de tragèdies col·lectives, el seu
lloc propi només pot ser el d’un condemnat més dins una societat que
s'extingeix. Aconsegueix, així, aplacar la ràbia nascuda de la injustícia de la
seva primerenca mort. Reconeixent la seva inevitable condició de patidor en un
món sense exterioritat, en què no hi ha diferències, ja que tots tenen el
mateix paper carnavalesc d'éssers per a la mort, hi troba la tranquil·litat.
Tot i això, la serenitat, impròpia de la joventut, li permet entendre l'absurd
d'aquesta lògica de mort, provocant el renéixer del seu desig de viure. Tot
allò que l'envolta cobra l'aparença de la repugnància, davant la qual només
resta rebel·lar-se. De nou, haurà de prendre la direcció contrària, reconeixent
que no és aquest el seu lloc, no és aquest el seu temps, ni el seu món. Aprèn,
així, en la seva rebel·lió i venjança contra les institucions i les ideologies
que han conduït l'ésser humà cap a la catàstrofe del seu temps, a prendre les regnes
de la seva vida. Nietzscheanament, es diria que ha arribat l'hora del
superhome. Assumeix la tasca de reconstruir-se renunciant a tot allò que ha
après anteriorment. Si per sobreviure ha de fer créixer la baixesa moral,
enganyar i manipular, ho farà. El primer pas serà el de valdre's del col·lectiu
mèdic, de qui necessita la medicació que li permeti contenir la malaltia, sense
que aquest sigui conscient que actua sota el dictat del pacient. No li serà
complicat prevaricar obligant els que pretenen desnonar-lo a ajudar-lo
involuntàriament en la curació, malgrat córrer el risc de patir noves
negligències mèdiques que gairebé acabaran amb la seva vida.
El segon pas és renunciar a la seva reclusió al sanatori i a
la mort social que espera al contagiat. Les excursions fora del recinte, per
barrejar-se amb les persones de la població propera, s'emmarquen en l'operació
de despullar-se de l'estigma d'indignitat que acompanya els reclusos sanitaris.
Desmarcar-se del camí traçat per recórrer-ne un de propi i ignot, reprenent les
formes requerides d'una bildungsroman, és la seva elecció necessària per
recalcular el rumb vital, en què la lectura i l'escriptura es converteixen en
la seva única font de sentit. Haurà, però, en la tasca de redireccionament, de resoldre
la seva insania familiar: tallar els llaços parentius que el paralitzen
arrossegant-lo al caos, la misèria i la descomposició que regna al seu entorn.
La mort, inevitable per l'avançat de la malaltia, de la seva mare l'ajuda a
prendre distància. El sanatori serà, així, l'excusa perfecta per fugir del
vòrtex autodestructiu que alimenta la seva llar. El jove acata la seva reclusió
com el sacrifici necessari per assolir l'alliberament, un cop els comptes
afectius, amb la mort del seu avi i la seva mare, estan saldats. Precisa, tot i
així, de l'art del birbiloque per tractar amb el personal mèdic, evitant que
agreugin la dolència física amb la seva ignorància, fins a graduar-se, ell
mateix, en malaltia i mort. En el seu afany per sobreviure transmuta totes les
regles, alliberant-se de la màscara del pacient per esdevenir metge de si
mateix.
S'adapta a les rutines del sanatori i fins i tot farà
amistat amb algun dels residents amb qui comparteix la passió musical. Es
tracta de, si vol esquivar la mort, conèixer-ne els símptomes. La presència
contínua, al seu voltant, de la parca el mortifica, fent-lo dubtar sobre el seu
futur, especulant amb la seva fortuna per haver desafiat el destí escollint
anar en la direcció contrària, però el sol fet de pensar en el seu futur ja és
un primer indici de l'existència d'una via d'escapament. Els dubtes sobre el
seu futur esdevenen certeses sobre el seu passat: té la viva impressió d'haver
fracassat en tot el que ha intentat. Les dues pulsions, la de l'odi cap a
l'existència i la de l'amor a la vida, es combinen quan passa revista a la seva
experiència i expectatives. Tot i que admira, en aquest sentit, els suïcides,
se sent incapaç d'imitar-los. Li salva la curiositat per tot allò que
l'envolta, amb l'esperança que alguna cosa li doni sentit a seguir viu. Aquesta
cosa, sota l'influx del seu avi, ara és l'escriptura. Desvetllar la
significació fingida que amaga la vida, la seva aparença de bellesa que oculta
un fons de vilesa que fa els homes dipositaris de la crueltat i la desraó.
L'absència de tota veritat tret de la constatació de la falsedat que acompanya
el fet de creure posseir-la. El saber que la seva pròpia vida s'aixeca sobre la
boira del desconeixement al voltant dels seus mateixos orígens, amb el silenci
familiar sobre la figura del pare. La fredor del desemparament, només
compensada per l'afectivitat del seu avi, causa la seva desolació, fonamentada
en la crueltat venjativa de la seva mare que li recorda el que val per al seu
pare fugit, obligant-lo a anar a cobrar a l'Ajuntament la miserable ajuda
estatal que rep per la seva condició de mare despitada. L'abandó patern, origen
de totes les misèries, és l'única veritat que sustenta la seva vida. Una
veritat que el fa sentir repugnància per haver nascut. El silenci gèlid que
s'aixeca al seu voltant és la falsa resposta que acompanya la tossuderia
d'estar viu.
Potser perquè la ignorància incita, com una viva necessitat,
la seva set de respostes, es distancia de la resta de pacients tocats per la
pulsió de mort. Traint la seva condició de resident a la comunitat dels
rebutjats, decideix recuperar la seva salut, malgrat que es guanyi, amb això,
la fredor i el menyspreu de metges i pacients. Renovarà el seu anhel de cantar,
primer al cor eclesiàstic de l'establiment, després com a solista, malgrat la
inconveniència per a la seva malaltia de forçar els pulmons. La música és la
veritable cura per al seu esperit, encara que ja no ho sigui per al seu cos,
lacerat per noves negligències mèdiques que el situen a la vora de la mort.
Mentre la desconfiança envers el col·lectiu mèdic s'exacerba, per les nefastes
experiències pròpies i alienes acumulades, aprèn a gestionar les cures que ha
de rebre per seguir viu. Escapar a la mort a l'hospital, entre el desemparament
i la indiferència de tot el món, ignorant de l'horror que s'oculta darrere dels
rònics barracons, de manera similar a com van ignorar la maldat dels camps
d'extermini, és la seva rebel·lió personal i la seva resposta al fracàs vital
del seu país, la societat i la família. Mentre assisteix a la degradació dels
moribunds malalts amb què comparteix habitació, dels quals tan sols se n'espera
la ràpida desaparició, experimenta la gèlida deshumanització que va acompanyar
tants éssers humans internats en camps de concentració i extinció. Davant del
reiterat fracàs de la humanitat, aprèn a comprendre la fascinació i el fàstic
que acompanya la seva experiència de la degradació extrema que pateixen els
condemnats. Aprèn a desconfiar de la condició humana mentre idea formes
d'escapament mental, a través de la lectura, i fugida material, trencant les
estrictes lleis d'aïllament dels malalts. Contra l'extinció natural que es
practica a l'establiment adopta lleis pròpies consistents a escapar de tot allò
que el perjudica.
Tot el que és mèdic, tot el que és professional i tècnic, el
perjudica. Tots els dispositius de control social el perjudiquen, en
convertir-lo en pacient de per vida, dependent i víctima de la societat, una
despulla més del que valdre's i, convenientment, desprendre's, arribat el
moment. Se sent únic i se sap sol en el moment que decideix ser amo del seu
destí. En la seva descoberta solitud no admet més companyia que la de la
grandesa dels literats com Dostoievski o Trakl. Ells li marquen el camí cap a
fora, que passa per descriure l'horror de la no-exterioritat en què ha crescut:
un món fred i desangelat, amenaçant i violent, mancat d'alteritat, ja que ens
aboca al no-res, absent de Déu. Sense un altre en què reflectir-se, acceptant
que l'exterioritat és buit, al subjecte només li resta perdre's a la seva
interioritat, sabedor que ningú no vindrà a salvar-lo. Reconstruir
l'exterioritat absent, mitjançant el record narrat en forma de “memòries”, es
converteix en la via d'escapament. Relatar la seva experiència, mobilitzar els
seus dimonis i ordenar la seva misèria fins a convertir-la en art, corrent el
risc de col·lapsar, en portar la seva minvada salut física al límit, és la seva
resposta salvadora davant de la trituradora circumdant. Bernhard és, en el seu
exercici de memòria, un supervivent. Un arquetip humà del segle XX. L'exemple
viu que, després d'abocar-se a l'abisme, a la humanitat sofrint, hereva del
desnonament tecnocientífic, li toca, a través de l'art de recordar, reconstruir
l'espai exterior de la vida comuna que anomenem cultura. Lluny de contribuir a
la seva reconstrucció, sembla que avui preferim tancar-nos en la nostra mismitat
falsament protectora, aquella de la qual Bernhard decideix escapar, sabedor que
en ella només l'autodestrucció li espera a qui, en tant que ésser humà, està necessitat
de l’alteritat per esdevenir singular, és a dir, plenament humà.
[1]
Thomas Bernhard, El fred. Un aïllament (Relats autobiogràfics), Die
Kälte. Eine Isolation, Traducció de Miguel Sáenz, Ed. Anagrama, col.
Compendium, nº 24, Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada