dijous, 10 d’octubre del 2024

El fred de Thomas Bernhard

 


El quart relat autobiogràfic de Bernhard[1] narra el seu ingrés al sanatori per a malalts de tuberculosi de Grafenhof, tètric lloc on es reclou i aïlla, per la seva capacitat contagiosa, els diagnosticats perquè siguin tractats precàriament, sense que es garanteixi una altra cosa que el seu empitjorament i mort. Més que pel pacient, es diria que un condemnat sense remissió, l'establiment vetlla per la societat circumdant, que es veu lliurada de la presència d'individus indesitjats i perillosos per a la salut pública, és a dir per al benestar dels qui estan fora del recinte. Les condicions de l'aïllament no es diferencien de les de qualsevol altre centre de reclusió i mort: un règim estricte i ferri d'activitats embrutidores que obliguen el condemnat a escopir en un recipient els esputs dels seus desfets pulmons, alhora que el seu cos es retreu i consumeix de forma monstruosa amb el pas del temps, en un ambient de degradació inhumana del qual no s'escapen ni els metges, ni les infermeres, simples gestors disposats a aixecar acta del procés de descomposició del malalt que condueix a un únic fi.

L'autor, un jove de 18 anys, destruït pel cúmul de doloroses vivències que han acompanyat la seva adolescència des del final de la guerra, culminades per la mort del seu avi -el familiar amb més ascendència sobre ell-, durant el seu anterior ingrés hospitalari per una pneumònia, que trunca la seva progressió musical com a intèrpret de cant i la seva estabilitat personal com a aprenent de comerç, es veu igualment devastat pel càncer terminal diagnosticat a la seva mare, que no només es consumeix lentament sense que res pugui fer el protagonista , sinó que aglutina totes les atencions i cures de la resta de la família, deixant en l'absolut desemparament, amb la seva malaltia, el jove Bernhard. En aquest estat d'abatiment i solitud, tracta, un cop integrat a les rutines de l'establiment, de convertir-se en un membre més de la comunitat de desnonats, buscant la identitat i el reconeixement del grup humà del qual s'ha vist permanentment exclòs durant tota la seva curta vida. Disposat a assumir la seva sort, accepta ser un autèntic malalt, un subhome més de la comunitat de destinació que iguala els que hi estan tancats i que assumeix com a pròpia. També en aquesta tasca d'integració fracassa, en no aconseguir expectorar i omplir d'esputs el recipient, com sí que ho fan els altres. La seva incapacitat revela la condició de no contagiós, que el diferencia de la resta de pacients, dels quals només rep indiferència i rebuig. També els metges li mostren la seva desconfiança, en no tenir cap protocol d'actuació per a ell, atesa la seva diferent condició respecte a la resta d'interns. El rang de degradació moral que ostenta la seva societat es patentitza amb l'alleujament que experimenta ell mateix quan, després de diverses setmanes de reclusió, finalment aconsegueix extreure esputs del seu propi pulmó, convertint-se en allò que no era inicialment, un malalt de ple dret, un membre reconegut de la comunitat més espantosa, la dels condemnats a mort i indignes, per contagiosos, del tracte i acceptació social. Bernhard se sent obligat a autodestruir-se per assolir un lloc propi a la societat més excloent i classista del món.

La seva condició, ja plenament reconeguda, de malalt li permet rebre l'atenció mèdica completa. Però la vilesa i l'estupidesa demostrada pels qui han de vetllar per la seva salut desperten la seva desconfiança natural envers els professionals de la societat que han deformat el seu esperit -mestres, professors i sacerdots- i ara fan el mateix amb el seu cos. El seu escepticisme envers els metges, dels quals només espera el pitjor, fa augmentar l'autoconfiança en si mateix. Només es té a si mateix, raó per la qual, supervivent d'un temps d'iniquitat i destrucció, assumeix la sort de víctima finalment cooptada pel destí. En un temps de tragèdies col·lectives, el seu lloc propi només pot ser el d’un condemnat més dins una societat que s'extingeix. Aconsegueix, així, aplacar la ràbia nascuda de la injustícia de la seva primerenca mort. Reconeixent la seva inevitable condició de patidor en un món sense exterioritat, en què no hi ha diferències, ja que tots tenen el mateix paper carnavalesc d'éssers per a la mort, hi troba la tranquil·litat. Tot i això, la serenitat, impròpia de la joventut, li permet entendre l'absurd d'aquesta lògica de mort, provocant el renéixer del seu desig de viure. Tot allò que l'envolta cobra l'aparença de la repugnància, davant la qual només resta rebel·lar-se. De nou, haurà de prendre la direcció contrària, reconeixent que no és aquest el seu lloc, no és aquest el seu temps, ni el seu món. Aprèn, així, en la seva rebel·lió i venjança contra les institucions i les ideologies que han conduït l'ésser humà cap a la catàstrofe del seu temps, a prendre les regnes de la seva vida. Nietzscheanament, es diria que ha arribat l'hora del superhome. Assumeix la tasca de reconstruir-se renunciant a tot allò que ha après anteriorment. Si per sobreviure ha de fer créixer la baixesa moral, enganyar i manipular, ho farà. El primer pas serà el de valdre's del col·lectiu mèdic, de qui necessita la medicació que li permeti contenir la malaltia, sense que aquest sigui conscient que actua sota el dictat del pacient. No li serà complicat prevaricar obligant els que pretenen desnonar-lo a ajudar-lo involuntàriament en la curació, malgrat córrer el risc de patir noves negligències mèdiques que gairebé acabaran amb la seva vida.

El segon pas és renunciar a la seva reclusió al sanatori i a la mort social que espera al contagiat. Les excursions fora del recinte, per barrejar-se amb les persones de la població propera, s'emmarquen en l'operació de despullar-se de l'estigma d'indignitat que acompanya els reclusos sanitaris. Desmarcar-se del camí traçat per recórrer-ne un de propi i ignot, reprenent les formes requerides d'una bildungsroman, és la seva elecció necessària per recalcular el rumb vital, en què la lectura i l'escriptura es converteixen en la seva única font de sentit. Haurà, però, en la tasca de redireccionament, de resoldre la seva insania familiar: tallar els llaços parentius que el paralitzen arrossegant-lo al caos, la misèria i la descomposició que regna al seu entorn. La mort, inevitable per l'avançat de la malaltia, de la seva mare l'ajuda a prendre distància. El sanatori serà, així, l'excusa perfecta per fugir del vòrtex autodestructiu que alimenta la seva llar. El jove acata la seva reclusió com el sacrifici necessari per assolir l'alliberament, un cop els comptes afectius, amb la mort del seu avi i la seva mare, estan saldats. Precisa, tot i així, de l'art del birbiloque per tractar amb el personal mèdic, evitant que agreugin la dolència física amb la seva ignorància, fins a graduar-se, ell mateix, en malaltia i mort. En el seu afany per sobreviure transmuta totes les regles, alliberant-se de la màscara del pacient per esdevenir metge de si mateix.

S'adapta a les rutines del sanatori i fins i tot farà amistat amb algun dels residents amb qui comparteix la passió musical. Es tracta de, si vol esquivar la mort, conèixer-ne els símptomes. La presència contínua, al seu voltant, de la parca el mortifica, fent-lo dubtar sobre el seu futur, especulant amb la seva fortuna per haver desafiat el destí escollint anar en la direcció contrària, però el sol fet de pensar en el seu futur ja és un primer indici de l'existència d'una via d'escapament. Els dubtes sobre el seu futur esdevenen certeses sobre el seu passat: té la viva impressió d'haver fracassat en tot el que ha intentat. Les dues pulsions, la de l'odi cap a l'existència i la de l'amor a la vida, es combinen quan passa revista a la seva experiència i expectatives. Tot i que admira, en aquest sentit, els suïcides, se sent incapaç d'imitar-los. Li salva la curiositat per tot allò que l'envolta, amb l'esperança que alguna cosa li doni sentit a seguir viu. Aquesta cosa, sota l'influx del seu avi, ara és l'escriptura. Desvetllar la significació fingida que amaga la vida, la seva aparença de bellesa que oculta un fons de vilesa que fa els homes dipositaris de la crueltat i la desraó. L'absència de tota veritat tret de la constatació de la falsedat que acompanya el fet de creure posseir-la. El saber que la seva pròpia vida s'aixeca sobre la boira del desconeixement al voltant dels seus mateixos orígens, amb el silenci familiar sobre la figura del pare. La fredor del desemparament, només compensada per l'afectivitat del seu avi, causa la seva desolació, fonamentada en la crueltat venjativa de la seva mare que li recorda el que val per al seu pare fugit, obligant-lo a anar a cobrar a l'Ajuntament la miserable ajuda estatal que rep per la seva condició de mare despitada. L'abandó patern, origen de totes les misèries, és l'única veritat que sustenta la seva vida. Una veritat que el fa sentir repugnància per haver nascut. El silenci gèlid que s'aixeca al seu voltant és la falsa resposta que acompanya la tossuderia d'estar viu.

Potser perquè la ignorància incita, com una viva necessitat, la seva set de respostes, es distancia de la resta de pacients tocats per la pulsió de mort. Traint la seva condició de resident a la comunitat dels rebutjats, decideix recuperar la seva salut, malgrat que es guanyi, amb això, la fredor i el menyspreu de metges i pacients. Renovarà el seu anhel de cantar, primer al cor eclesiàstic de l'establiment, després com a solista, malgrat la inconveniència per a la seva malaltia de forçar els pulmons. La música és la veritable cura per al seu esperit, encara que ja no ho sigui per al seu cos, lacerat per noves negligències mèdiques que el situen a la vora de la mort. Mentre la desconfiança envers el col·lectiu mèdic s'exacerba, per les nefastes experiències pròpies i alienes acumulades, aprèn a gestionar les cures que ha de rebre per seguir viu. Escapar a la mort a l'hospital, entre el desemparament i la indiferència de tot el món, ignorant de l'horror que s'oculta darrere dels rònics barracons, de manera similar a com van ignorar la maldat dels camps d'extermini, és la seva rebel·lió personal i la seva resposta al fracàs vital del seu país, la societat i la família. Mentre assisteix a la degradació dels moribunds malalts amb què comparteix habitació, dels quals tan sols se n'espera la ràpida desaparició, experimenta la gèlida deshumanització que va acompanyar tants éssers humans internats en camps de concentració i extinció. Davant del reiterat fracàs de la humanitat, aprèn a comprendre la fascinació i el fàstic que acompanya la seva experiència de la degradació extrema que pateixen els condemnats. Aprèn a desconfiar de la condició humana mentre idea formes d'escapament mental, a través de la lectura, i fugida material, trencant les estrictes lleis d'aïllament dels malalts. Contra l'extinció natural que es practica a l'establiment adopta lleis pròpies consistents a escapar de tot allò que el perjudica.

Tot el que és mèdic, tot el que és professional i tècnic, el perjudica. Tots els dispositius de control social el perjudiquen, en convertir-lo en pacient de per vida, dependent i víctima de la societat, una despulla més del que valdre's i, convenientment, desprendre's, arribat el moment. Se sent únic i se sap sol en el moment que decideix ser amo del seu destí. En la seva descoberta solitud no admet més companyia que la de la grandesa dels literats com Dostoievski o Trakl. Ells li marquen el camí cap a fora, que passa per descriure l'horror de la no-exterioritat en què ha crescut: un món fred i desangelat, amenaçant i violent, mancat d'alteritat, ja que ens aboca al no-res, absent de Déu. Sense un altre en què reflectir-se, acceptant que l'exterioritat és buit, al subjecte només li resta perdre's a la seva interioritat, sabedor que ningú no vindrà a salvar-lo. Reconstruir l'exterioritat absent, mitjançant el record narrat en forma de “memòries”, es converteix en la via d'escapament. Relatar la seva experiència, mobilitzar els seus dimonis i ordenar la seva misèria fins a convertir-la en art, corrent el risc de col·lapsar, en portar la seva minvada salut física al límit, és la seva resposta salvadora davant de la trituradora circumdant. Bernhard és, en el seu exercici de memòria, un supervivent. Un arquetip humà del segle XX. L'exemple viu que, després d'abocar-se a l'abisme, a la humanitat sofrint, hereva del desnonament tecnocientífic, li toca, a través de l'art de recordar, reconstruir l'espai exterior de la vida comuna que anomenem cultura. Lluny de contribuir a la seva reconstrucció, sembla que avui preferim tancar-nos en la nostra mismitat falsament protectora, aquella de la qual Bernhard decideix escapar, sabedor que en ella només l'autodestrucció li espera a qui, en tant que ésser humà, està necessitat de l’alteritat per esdevenir singular, és a dir, plenament humà.



[1] Thomas Bernhard, El fred. Un aïllament (Relats autobiogràfics), Die Kälte. Eine Isolation, Traducció de Miguel Sáenz, Ed. Anagrama, col. Compendium, nº 24, Barcelona.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L'adversari

  Veiem, amb la Glòria, al teatre l’adaptació de l’obra literària de no-ficció d’Emmanuel Carrère, L’adversari , amb una posada en escena d...