divendres, 4 d’octubre del 2024

El 47

 


Veig amb la Glòria la pel·lícula El 47, del director Marcel Barrena, un homenatge a la lluita veïnal que, en el moment màgic de l’inici de la democràcia, quan semblava que tot era possible, va transformar l'extraradi barceloní, restituint la dignitat i els drets bàsics del ciutadà d’aquells barris, negats per la dictadura i menyspreats per la burgesia catalana, convenientment arrimada al poder en cada etapa de la nostra història contemporània. El film personifica l’epopeia en la figura de Manolo Vital, conductor d’autobusos de l’empresa de transport municipal de Barcelona, que va portar el seu autobús fins al barri de Torre-Baró, aixecat des de finals dels anys 50 pels mateixos veïns als turons que tanquen la serra de Collserola en el seu cantó nord-est, i on ell residia amb la seva família, juntament amb els anomenats per Paco Candel «altres catalans», vinguts d’arreu d’Espanya en busca d’oportunitats que es postergaven cap a un futur inconcret mentre suportaven el penós present de privacions i oblit de les institucions i els polítics.

El simbolisme de l’acció, executada com a mesura desesperada, després d’haver fet arribar, sense èxit, a totes les instàncies municipals la seva demanda per facilitar la mobilitat dels veïns, obligats durant anys a fer a peu el costerut camí del barri a la ciutat, no només demostra la viabilitat del trajecte en transport públic, malgrat les deficients vies d’accés que presenta, camins sense asfaltar que ningú s’ha preocupat d’urbanitzar, sinó que dinamitza, unifica i humanitza un barri i la seva gent, descastada, desarrelada i desplaçada durant anys, cap als llimbs polítics, socials i identitaris, donant veu i visibilitat a la seva volgudament silenciada existència. La lluita per fer habitable un «no-lloc» aixecat sobre un pendent de difícil accés, per acollir migrants, i transformar-lo en barri de ple dret d’una ciutat que ja pensa en la seva projecció global, és, en essència, la metàfora que millor expressa la història social d’aquest país en el darrer mig segle: obrers, veïns, estudiants o ciutadans impulsant els canvis materials i socials a costa del seu sacrifici, mentre el poder oligàrquic pensa macroprojectes -Jocs Olímpics, Fòrums de les Cultures, Parcs temàtics d’oci, Hubs intercontinentals de comunicació...- que canalitzen la prosperitat en vies de direcció única cap a les zones altes residencials i pudents de la ciutat.

La pel·lícula, que explora el costat emotiu i nostàlgic d’un temps pretèrit reconeixible únicament per als que ja passem la cinquantena, destaca pel magnífic treball actoral dels seus intèrprets i per fer de la ciutat de Barcelona un personatge més del relat, l’anhelada alteritat a la que aspiren a poder integrar-se els soferts veïns de l’assentament discriminat durant dècades, el somni que, vist des de les altures, és tan a prop i tan llunyà, d’esdevenir ciutadans seus de ple dret; el mateix somni que avui s’amaga en la mirada de migrants i refugiats que arriben sense res -ni passat, ni present-, a les nostres ciutats i barris, disposats a reviure l’epopeia de recomençar en els marges, restituint la seva humanitat perduda i negada per qui ordena i regula espais, temps i vides. Amarada de l’esperit d’aquells anys d’il·lusions i joventut, just abans de descobrir que res no havia canviat respecte el passat, la pel·lícula conté el missatge esperançador per a temps venidors que no és amb paraules i discursos, sinó amb fets i accions simbòliques com es guanyen lluites i drets, ahir i sempre. I que els fets i les accions deixen ferides però també transformen territoris, èpoques i pobles. Reviure aquests fets és el millor remei contra el desànim que ens desconhorta. Ens recorda que, encara que no ens donin la raó, a vegades, la raó d’esdevenir poble, ciutadà i persona triomfa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Un nen de Thomas Bernhard

  La col·lecció de relats autobiogràfics de Bernhard conclou circularment 1 , amb el retorn a una infància difícil que marca els traços bio...