El més famós dels Contes Filosòfics de Voltaire, Càndid[1],
és un relat jocós, on el philosophe francès aboca l’ajustament personal
de comptes amb l'optimisme filosòfic del racionalisme de Leibniz i del poeta
anglès Alexander Pope. Redactat el 1759, després d'una sèrie de fracassos
personals -pèrdues econòmiques i la mort de la seva amiga Émilie du Châtelet-,
i traumàtiques experiències històriques -com el mortífer terratrèmol de
Lisboa-, Voltaire transforma el seu abatiment en impuls creatiu i elabora la
més punxant crítica a la metafísica racionalista, i a la seva filla putativa,
la teodicea leibniziana, aixecada a pols pel geni de Leipzig per
compatibilitzar la suma bondat i perfecció divina -entitat requerida pel
corol·lari racionalista de l'harmonia universal monadològica-, amb l'existència
del mal en el món. La desgràcia de la filosofia leibniziana, que sempre va
buscar un alter ego al qual confrontar-se, per estimular i esmolar més, si és
possible, les seves idees i construccions conceptuals -sense massa èxit en el
cas de J. Locke-, és que no fos un filòsof, sinó més aviat un literat qui
reduís a l'absurd la seva apreciable teoria.
Després de llegir el conte de Voltaire, tota l'enginyeria
logicoformal que compatibilitza, amb gran cura i treball, ambdós principis
irrefutables i contradictoris -la perfecció divina i l'experiència del mal-
s'enfonsa, inaugurant, així, una senda altament transitada fins a l'actualitat,
la de la crítica artístic-literària, que converteix en ridícul tot sistema
filosòfic elaborat, concepte a concepte, sota l'estricta uniformitat formal de
la raó. Només cal relatar un conte imaginari, enginyós i divertit, encara que
summament fantasiós, perquè la treballada estructura ideal sigui eficaçment
refutada. Si la Il·lustració va destacar en alguna cosa de manera original va
ser anteposar la creativitat i l'enginy dels seus actors, sobretot a França, a
la meticulosa laboriositat conceptual dels seus antecessors. S'entén que,
després d'avaluar els estralls de la crítica il·lustrada, el pensament racional
s'hagi camuflat, al segle XX, especialment a partir de Heidegger i Sartre, darrere
de formes poètiques i narratives mestisses, en un intent de vacunar-se contra
el virus de la enginyositat intel·lectual, enlluernadora en la seva
artificiositat, però pobra en el seu resultat alternatiu, defraudant
l'espectador, una vegada la lluminària de la seva invectiva es submergeix en l'ombra
i resta dempeus només una proposta insuficient davant de l'expectativa
generada. Aquest procediment es podria extrapolar a l'operativa il·lustrada com
a moviment filosòfic-cultural: la seva punxant i necessària crítica de la
societat de l'Antic Règim té tanta força que converteix en inassolibles els
seus ideals. Els drets de l'home, el progrés moral de la societat o la
conversió de la utopia en realitat, tots ideals de factura il·lustrada, han
generat no només decepcions, sinó autèntiques monstruositats quan s'han volgut
portar a la pràctica.
El Càndid de Voltaire és un jove educat en l'optimisme
metafísic, bondadós i jovial, crèdul i ingenu, raó per la qual encarna
plenament el candor a què fa referència el seu nom. Arrossegat en la seva juvenil
passió amorosa a la desgràcia i al desemparament, pels capricis de la fortuna i
les irracionals pulsions que empenyen el món humà a l'absoluta
imprevisibilitat, es converteix en una joguina dels abatars de la història del
seu temps: guerres, fanatisme religiós, catàstrofes naturals, ambició sense
mesura o etnocentrisme ignorant, que promou l'aberració de l'esclavatge,
multipliquen les desgràcies del gènere humà, fins a convertir l'existència en
una unitat de patiment elevada a l'enèsima potència. Amb la seva candidesa, el
protagonista admet la desgràcia com la factura necessària per al compliment
d'un bé superior, dins del pla general del millor dels mons possibles. No
obstant això, la contraposició entre les cada vegada més agreujants desgràcies
i l'apel·lació a la seva conveniència, dins de l'ordre més gran planificat per
la divinitat, resulta tan mordaç que desmunta qualsevol raciocini que pretengui
rescatar la teodicea leibniziana. Tant és així que ni el mateix Pangloss,
mestre de Càndid i acèrrim defensor d'aquesta concepció, s'acaba creient-la.
Encara menys el protagonista, que evoluciona al llarg del conte des de la
innocent credulitat, en relació al saber, cap a postures més escèptiques, de la
mà de Martín, amic i mentor que l'acompanya en el seu retorn a Europa després
de les seves aventures al Nou Món, i que ja no espera res de la vida després
d'haver vist totes les desgràcies possibles. Que el mal no forma part de cap
pla superior, sinó que el seu origen està en la cobdícia i misèria moral
humana, i que el saber no és més que el fruit de la supèrbia i la seva recerca
una inutilitat, davant la qual s'ha de cultivar la pròpia opinió, sense
importar la dels altres, ja que, tot i ser aquests els més distingits i nobles
privilegiats de la societat -com ens revela el passatge del sopar amb els sis
reis-, no superen en virtut i compassió el mateix protagonista de la narració.
D'aquesta manera, Voltaire conclou que, sent la maldat el fruit de la llibertat
humana, resulta pretensiosa la seva justificació mitjançant l'especulació
metafísica i és preferible qualsevol desgràcia susceptible de ser patida, abans que
la inacció i la resignació de la fe, i que l'única font de benestar i progrés es
troba en el treball i no en el cultiu de la raó.
El moderat optimisme, ja no d'arrel metafísica, sinó nascut
del conformisme realista que convenç Càndid, després de les anades i vingudes
de la fortuna a què es veu sotmès, que no és aquest el millor dels mons
possibles, però malgrat tot és susceptible de poder millorar-se, si es denuncia
i es combat el fanatisme, la intolerància i la ignorància, se sustenta en la
certesa que la felicitat és el fruit, no de la Providència divina, sinó del
propi esforç humà. I aquesta convicció, que nodreix una nova esperança, la del
progrés i l'expansió del benestar i la felicitat a la Terra, per mitjà de la
prosperitat del saber científic i tècnic, és el germen de totes les
frustracions, relativismes, perversitats morals i inhumanitats que
l'imperialisme, el colonialisme, el militarisme i el totalitarisme ens han
llegat en la seva esbojarrada persecució d'aquesta prosperitat i felicitat
promeses. Així, doncs, Càndid des de la seva invenció, ha seguit fent tombs i
recorrent el món, contemplant “èxits” socials com els que Voltaire descriu en
la seva particular versió d'El Dorado, un món feliç d'unes elits riques i
despreocupades tancades a les seves urbanitzacions exclusives, amb mansions i
luxes inconcebibles per al ciutadà corrent, nedant a l'abundància econòmica, el caprici i
la indiferència respecte al mal i el patiment que la seva mateixa existència
comporta. Si de cas, l'única diferència respecte al relat de Voltaire rau en la
inadmissibilitat que acompanyaria Càndid i el seu criat en aquests barris, dels
quals serien expulsats sense remissió, en comptes de tolerats i acceptats a la
utòpica regió de la seva narració. També ha estat espectador silent de
l'augment del fanatisme i la intolerància que porta al paroxisme genocida, amb
l'extermini i la matança organitzada i sistemàtica de “l'altre”, traspassant
tots els límits racionalment suportables. Ni els mecanismes de la Inquisició no
han desaparegut; simplement, s'han assumit subtilment i interioritzat a través
de l'enorme mirall de les xarxes socials amb el qual confrontem el nostre jo
“pecador”, etern culpable de no assolir la perfecció estètica, la correcció
lliurepensadora o l'autenticitat de l'activisme compromès que exigeix la
nostra autosupressió. No només el mal continua sent el motor del món, sinó que
s'ha mimetitzat en els ideals de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que
l'havien de combatre. A tal punt ha arribat la degradació il·lustrada que el
treball, l'esperançat vector volterià d'alliberament de l'espècie humana de les
cadenes de la seva misèria material i moral, és avui el més gran agent alienador
del subjecte, llançat a l'autoexplotació sota el prometeic parany del rendiment
com a èxit i expiació.
Si el discurs sobre l'optimisme hagués de ser reescrit avui,
el creador de Càndid, seguint l'impuls narratiu del nostre temps, navegaria a
les aigües de la distòpia. L'esperpent supliria la sàtira i el fàstic a
l'esperança. Ni el treball ens salvaria. L'ajustament de comptes amb Voltaire,
com el que Voltaire duu a terme amb Leibniz, es traduiria en l'agre relativisme
i escepticisme postmodern. Com a conclusió, si se n'esperés alguna lliçó
positiva, hauria d'assumir que no és la candidesa, ni l'envaniment, sinó la
prudència clàssica la que defineix millor la nostra naturalesa i que en la
natural indigència de l'ésser intermedi hi ha la condició de possibilitat del
futur. Només entenent les lliçons del passat podem posar fre a la accelerada
carrera del progrés que venim, il·lustradament, escometent. Dit d'una altra
manera, hauria d'assumir que la virtut, i no la felicitat, ha de guiar el
coneixement humà.
[1]
Voltaire, Candide ou l’Optimisme. Hi ha traducció al català: Voltaire, Cándid
o l’optimisme, Traducció de Jordi Llobet, Col. Labutxaca, Grup 62.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada