Torno a l'Israel de mitjans dels anys 70 per trobar algunes
de les claus de la guerra actual entre jueus i palestins, com ja vaig fer
anteriorment amb el llibre de Noam
Chomsky, de la mà, aquesta vegada, de
l'escriptor nord-americà Saul Bellow[1], d'origen jueu,
que va viatjar fins a Jerusalem i va residir a la ciutat durant uns mesos l'any
1976, deixant testimoni no tant del paisatge físic del castigat territori,
compartit a desgana per jueus i àrabs, sinó del paisatge emocional, vital i
mental dels seus pobladors, sobretot dels israelians, amb qui l'autor compartia
amistat, tracte professional, curiositat intel·lectual i admiració creativa. En
definitiva, es tracta d'un viatge a les entranyes de la mentalitat d'un poble
amb la intenció de cartografiar geografies més humanes que físiques, amb la
intenció sincera d'ajudar a resoldre un conflicte que, tant ahir com avui, amenaça
la supervivència material d'uns –els palestins– i la supervivència moral dels
altres –els jueus.
Convidats pel llavors alcalde de Jerusalem, Teddy Kollek,
l'autor i la seva dona assistiran a recepcions, trobades i entrevistes amb el
més granat de la intel·lectualitat local de l'època, alts funcionaris del
govern israelià, acadèmics i amics íntims i personals de la parella , deixant
un testimoni del sentir i pensar dels seus paisans mig segle enrere. En els
seus temors, il·lusions, esperances i frustracions es troben, encara, les
respostes a les preguntes que ens fem avui en contemplar la barbàrie de la
invasió de Gaza o la perpètua agressió cap al poble palestí a la Cisjordània
ocupada. En la seva qualitat de ciutadà nord-americà, Bellow sent especial
interès per captar la complexa relació de dependència i distància que Israel
presentava -i continua presentant-, amb els Estats Units, a la qual calia
afegir les lògiques i sense sentits de la Guerra Freda entre el bloc comunista
i l’occidental, en una regió d'equilibris fràgils i interessos múltiples dels
dos bàndols, situació que, novament, tendeix a repetir-se avui, encara que amb
diferents actors i pols de poder, però que acaba condicionant, de vegades fins a
l'absurd, les dinàmiques del conflicte.
Bellow, que aconsegueix retratar l'elevada dimensió de les
converses que va mantenir amb els uns i els altres en el context de l'alta
cultura que li és familiar, per la seva condició d'acadèmic i literat -cosa que
sí que sembla haver-se perdut avui, veient la mediocritat general de polítics i
experts que intervenen, avivant brases o tractant d'apagar incendis, en la
debastadora guerra actual-, sabedor que la història i la política no tenen a
veure amb la intel·ligència, es mostra calculadament escèptic respecte a les
possibilitats d'apaivagament, donats els símptomes de fanatisme i intolerància
que presenten ambdós bàndols, i l'ambigüitat i els traumes morals que continuen
afligint la nostra Europa occidental, en relació amb els dos pobles
contendents. Mentre la síndrome de la culpa segueixi corcant els britànics,
alemanys i francesos -per diferents raons-, la carnisseria seguirà el seu curs,
atesa la seva absoluta falta d'autoritat moral per mediar amb força entre tots
dos bàndols, sent els europeus els únics que no anteposen interessos d'un altre
caire a l'hora d'avaluar el conflicte. Per aquesta raó, són els actors
regionals, com els àrabs, els nord-americans i fins i tot els russos, els que
assumeixen, des de la talaia dels seus interessos propis, la mediació entre les
parts enemistades, amb resultats mediocres i limitats, que només serveixen per
postergar la catàstrofe més gran que s'entreveu a l'horitzó futur.
Donada la naturalesa intel·lectiva del viatge narrat per
l'autor a les entranyes d'una regió castigada per la disputa des de temps
bíblics, perseguint entendre els motius i els prejudicis que porten els uns als
altres a reproduir els mateixos errors que dessagnen els seus respectius pobles
mil·lenàriament, la contemplació del paisatge es fa metafísica, construïda
sobre la pols i les despulles i mortalles de generacions de habitants ja
oblidades, que van experimentar les mateixes pors i ànsies, incerteses i raons
que els qui avui s'aferren, sota l'empara de la llei secular, a la terra
torturada i sembrada de més humanitat que pobla la nostra espècie.
Però el que realment busca Bellow en la seva estada a Terra
Santa és dilucidar el paper dels Estats Units en el drama d'Orient Pròxim. Als
anys 70, en el marc de la Guerra Freda amb la Unió Soviètica, l'expansió de la
democràcia entre els països àrabs no era més que una estratagema per augmentar
la seva influència a la regió, i desactivar els tentacles del comunisme. I si,
per això, en lloc de règims democràtics calia donar suport a líders
autocràtics, com Saddat a Egipte, Kissinger i el Departament d'Estat no
dubtaven a dur-ho a terme. Tot això sense deixar de donar suport a la
suposadament única democràcia plena que sobrevivia entre llops amenaçadors, un
Israel completament dependent a nivell armamentístic, energètic i polític dels
subministraments nord-americans. Cal plantejar-se, atesos els nivells d'abús
sobre la població palestina, que s'equiparen a l'apartheid sud-africà del segle
passat, la corrupció política i la influència de l'extrema dreta religiosa al
govern, que es condueix -i ja es conduïa el 1976- satisfent les seves demandes,
fins a convertir-se en el braç executor d’un estat teocràtic, si tant ahir com
avui aquestes peculiaritats jueves es corresponen amb els estàndards d’una
democràcia plena. Però sobre la consciència nord-americana pesa més el terror
jueu a un segon extermini, ara a mans dels àrabs, que el respecte al compliment
estricte dels drets i les llibertats fonamentals per part dels que han patit
l'odi antisemita europeu durant segles. Bellow assumeix la paradoxa que un país
sense més història que la de l'extermini dels seus pobladors indígenes
autòctons i l'enriquiment material a partir de l'esclavitud i el racisme, sigui
el que hagi de resoldre el greuge criminal més gran comès en tota la història
de la humanitat. Avui, malgrat que el temor a la desaparició del poble jueu no
ha experimentat proves tan palpables com les de la Guerra del Yom Kippur del
1973, l'amenaça nuclear d'un Iran declaradament bel·ligerant amb Israel -encara
que el perill més gran per a la societat israeliana segueixi sent la
demografia-, és condició suficient per reactivar els ressorts mentals de la
supervivència que legitimen qualsevol comportament, inclòs el del sacrifici
dels ostatges jueus retinguts per Hamàs. No és, doncs, avui respecte d'ahir,
molt diferent el nivell d'esclerosi que, en forma de greu amenaça existencial,
pateix el judici jueu sobre els seus propis actes, com tampoc no ho és la
comprensió i la permissivitat nord-americana cap als mateixos, als quals se
sumen també avui les cancelleries alemanya i britànica. En una terra que,
després de segles d'odi i disputa, ha esdevingut el gran abocador de la
història cultural de la humanitat, continua executant-se la gran dansa macabra
de l'horror encoratjat pel pànic.
El que segueix sent cert, i no ha canviat respecte als anys
70 del segle passat, és que el nacionalisme jueu està supeditat a l'obtenció
del dret natural a l'existència a la terra dels seus ancestres, la que
consideren la seva pàtria, i que el poble palestí també reclama amb idèntica
legitimitat. Potser l'avenç en les darreres dècades ha estat el reconeixement
d'aquest dret per part d'alguns dels seus veïns àrabs. Cal recordar que l'atac
de Hamàs del 7 d'octubre de l'any passat es va solapar i va paralitzar l'acte
diplomàtic de reconeixement de la sobirania israeliana per part d'Aràbia
Saudita. L'aïllament palestí és la conseqüència immediata dels èxits
diplomàtics israelians amb els seus veïns àrabs, raó per la qual la torna de la
pèrdua del dret natural a l'existència, ara de Palestina, ja no és un simple
temor, sinó una realitat evident, donada la genocida resposta israeliana a
l'atac de Hamàs. Quan tots dos contendents assumeixen que el que està en joc és
la seva raó de ser, ni la història, ni la política, ni l'ètica o la religió
poden ajudar a apaivagar els ànims. Tampoc ajuda el fet, recalcat per Bellow,
que la consciència israeliana s'hagi construït sobre la base dels somiats
paradisos imaginaris que els emigrants jueus de mig món van portar amb ells quan
van acudir a la crida de les autoritats israelianes per repoblar i enfortir la
terra dels seus ancestres. El resultat és un Estat, el d'Israel, encastellat,
elevat sobre el temor més primitiu i l'idealisme més culte: un estat “a la
vegada espartà i atenès”[2], una síntesi
antidialèctica, dues ànimes irreconciliables sota una mateixa identitat
política. Pensar que una de les dues serà capaç de solucionar el conflicte no
és realisme, és autisme. Així, per exemple, la il·lusió falsa que Israel pugui
subsistir per la força mitjançant la solució militar comporta silenciar la
lliçó de l'holocaust, la deshumanització que hi ha a l'arrel del projecte
il·lustrat, lliçó que els mateixos jueus han recordat sovint a Occident, per
retreure el seu idealisme democràtic, que va donar ales al totalitarisme
genocida en el passat, però que ara es torna a manifestar revestit del “dret a
la legítima defensa” que proclama el militaritzat govern de Netanyahu. Davant
d'ells s'alcen aquells que es refugien en la cultura i les grans obres, amants
del bon viure, personatges brillants, tocats per l'adolescència perpètua, que
prefereixen obviar la deriva suïcida que acompanya el seu abstencionisme
polític, tot esperant que siguin altres els qui aturin l'orgia de violència.
Assumeixen el mateix sentiment de culpa difusa que traspua la intel·lectualitat
europea il·lustrada. I cauen en el mateix error que condueix a la decadència de
la democràcia a Occident: són incapaços d'autodisciplinar-se i abstenir-se
voluntàriament de debilitar l'ordre polític amb la pràctica del negativisme
crític, que no ofereix alternativa ni solució. La barbàrie o el nihilisme són
els efectes de l'actuació d'una ànima jueva o l'altra.
Bellow no s’acontenta només descrivint el nucli del carreró
sense sortida del Pròxim Orient, sinó que persegueix els fantasmes de la crisi
de valors occidental, registrant la partida de naixement de la postmodernitat:
la pèrdua del moment de la contemplació, davant la impossibilitat de eliminar
ja “el soroll”, la mediocritat i la superficialitat del nostre món
contemporani. La definitiva fugida de l'“ànima” de la societat humana i la seva
substitució per “capacitats”, “intel·ligències” i “emocions”. L'oblit del
sentit clàssic de la política d'“ensenyar als homes com treure a la llum la
radiant grandesa que tenen”, en paraules de Hannah Arendt, recordades per
l'autor. I la pressa com a priori de la Raó Tecnològica que governa el nostre
món. Aquestes condicions generals sembren la llavor del fracàs en qualsevol
iniciativa de pau, en el passat i en el present. Així ho intueix Bellow, quan
analitza, en conversa amb el primer ministre israelià, el malaguanyat Isaac
Rabin, les propostes impulsades pel seu govern d'intercanviar pau per
territoris, amb la consegüent negativa àrab als anys 70, que es tornarà, amb el
temps , negativa israeliana, en una dansa d'extremisme i fanatisme que, en
absència de tota racionalitat, grandesa i generositat, contagia els uns i els
altres, alternativament, i sense remei. Tampoc no s'està d'estendre les seves
crítiques a la intel·lectualitat del seu temps, personificant els seus atacs a
la figura de Chomsky al seu país, i a la de Sartre a França, com a abanderats
del progressisme hipnotitzador i grandiloqüent, partidari del maniqueisme
carrincló, que els arrossega a alinear-se amb un bàndol, fins a caure en la
ridícula defensa d'una visió atemporal de la veritat que resulta incompatible
amb la barbàrie que acaben protagonitzant, tard o d'hora, els seus defensats.
Aquestes contradiccions continuen curtcircuitant a l'esquerra progressista al
nostre país, incapaç d'adoptar una postura raonable de condemna cap als
excessos dels uns i dels altres, sense generar disputes i greuges interns. Bellow
sentencia la qüestió i despatxa l'engreixament intel·lectual de Sartre, davant
el conflicte al Pròxim Orient, de la següent manera: “és possible invertir una
gran quantitat d'intel·ligència en la pura ignorància quan és tan fonda la
necessitat de viure en la il·lusió”[3].
Major lucidesa, si és possible, presenta l'argumentació de
l'autor contra les demandes morals que exigeixen al poble jueu que faci més que
els altres en pro de la pau, suportant el pes de la responsabilitat del
conflicte, i obviant l'abisme de l'extermini a què va ser empès just abans del
seu naixement com a estat. Les lliçons de moralitat mai no han estat efectives
en el camp de la política, ja que la responsabilitat recau sobre els individus,
no sobre les poblacions i és innegable que Israel ha sabut donar lliçons
positives al món, convertint el desert que se'ls va atorgar el 1948 en una
societat dinàmica i pròspera, encara que també ha estat capaç de mostrar la més
gran de les baixeses en el tracte injust donat al poble palestí, on la política
d'assentaments il·legals al seu territori tan sols és una més de les flagrants
iniquitats. Ara bé, potser les autocràcies àrabs es comporten amb criteris
morals d'estàndard superior envers els treballadors immigrants, les dones o les
minories ètniques a les seves societats? El que Occident li reclama a Israel,
es tolera al món àrab, sosté Bellow, de la mateixa manera que les acusacions
condemnatòries pels pecats comesos pels jueus, en el moment de la seva
fundació, semblen capitals, sent idèntics als que totes les altres
nacions-estat van cometre al seu origen. Per tot això, Bellow torpedina amb
eficàcia la pretesa superioritat moral amb què Occident jutja Israel: “El que
Suïssa és a les vacances d'hivern i la costa de Dalmàcia als turistes
estiuencs, és el que són Israel i els palestins per a la necessitat de justícia
que senten els europeus: una mena de zona turística de la moral”[4].
També encerta en negar que la modernització de les societats
àrabs pogués comportar una minimització del conflicte, tal com Rabin i els alts
funcionaris del seu govern pensaven el 1976. Ni tan sols la inhibició dels
països esmentats, abans acèrrims enemics d'Israel, ha suposat una major
pacificació de la regió. Simplement, ha servit per concentrar el focus de la
tensió als territoris autònoms de Gaza i Cisjordània, governats per una
debilitada autoritat palestina o, en el cas de la franja de Gaza, pel
radicalitzat Hamàs, sempre sota la supervisió i estricte control d’Israel, i el
subsidi econòmic de la Unió Europea. La focalització del problema, reduït a un
mer conflicte regional durant dècades, amb periòdics episodis de major tensió
entre les dues comunitats, com les intifades o les incursions israelianes a
Gaza, l'ha acabat instrumentalitzant com l'exemple paradigmàtic d'injustícia
que les revolucions culturals, impulsades a Occident per la intel·lectualitat
ben pensant, vindrien a solucionar, en nom de la construcció d'un món millor.
Bellow, una vegada més, no es fa cap il·lusió en sentenciar, premonitòriament,
que tota revolució cultural acaba com un simulacre de consum: “El gran enemic
dels ideals progressistes no és l'establishment, sinó l'embotament
il·limitat dels qui els assumeixen” (pàg. 198). En el cas palestí, la
sensibilització amb la causa del progressisme ha derivat en una postura més de
consum estètic que ètic.
[1]
Saul Bellow, To Jerusalem and Back: A Personal Account. Hi ha traducció
al castellà: Saul Bellow, Jerusalén, ida y vuelta. Ed. Península, col.
Altaïr viajes, nº 65, traducció de Miguel Martínez-Lage, juny 2004, Barcelona.
[2]
Pàg. 68 de la citada edició en castellà.
[3]
Pàg. 180 de la citada edició en castellà.
[4]
Pàg. 191 de la citada edició en castellà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada