Després de veure la pel·lícula Marco. La verdad inventada d’Aitor Arregi i Jon Garaño, protagonitzada per un esplèndid Eduard Fernández, i haver seguit la història del personatge des de la distància que ofereixen els mitjans de comunicació, abans, durant i després de la confessió pública de la seva impostura, m’aventuro a fer les següents consideracions, advertint, però, el fangós terreny que envolta la figura de l’Enric Marco i Batlle i la immensa trampa que aguaita a qui s’hi acosta al polièdric relat de la seva vida. Com si d’una versió contemporània del mite de l’esfinx es tractés, Enric Marco planteja un enigma que sembla no tenir solució. Primer com a seductor, ofereix una narració emotiva i reveladora, però falsa, de la seva suposada experiència vital com a deportat, com a combatent antifeixista a la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial i com a supervivent dels camps de concentració nazis. Desemmascarada la falsedat d’aquesta darrera ficció, així com la de la seva condició de deportat, es reconverteix en taumaturg de la veritat, venent la ficció de la bondat de les seves intencions en defensa de la causa dels deportats republicans, malgrat haver recavat, per fer-ho, de la mentida i l’engany. Finalment, els darrers anys de la seva vida, es converteix en víctima de si mateix, tractant de vendre la seva història per trobar un relator capaç de dignificar-lo, tot rescatant-lo de l’oprobi i la condemna moral en el que documentals -Ich bin Enric Marco-, novel·les de no ficció -com el llibre El impostor del Javier Cercas-, o pel·lícules -com la que ara comentem- volen enterrar-lo. Tot plegat va atrapant a l’espectador encerclant-lo en una atmosfera asfixiant fins que la bruma de la falsedat ho enfosqueix tot per fer-li creure que entre veritat i mentida, en la història de l’Enric Marco, o en la de que qualsevol altre, no hi ha delimitació.
Però quines són les veritats de les que podem estar segurs en tota aquesta història? Almenys les següents: - Que va falsejar el registre dels deportats del camp de concentració de Flössenbug, fent-se passar per Enric Moner, pres republicà del camp, mort al final de la Segona Guerra Mundial.
- Que va arribar a Alemanya en un comboi de treballadors espanyols per a la indústria bèl·lica nazi a Kiel, en el marc de la cooperació entre els governs de Franco i Hitler.
- Que va enfonsar el prestigi de la institució de l’Amical Mathausen, fundada en favor de la noble causa de la memòria dels republicans deportats, assassinats i oblidats, que va arribar a presidir, empastifant, amb la seva impostura i presència el reconeixement de víctimes i familiars, veritables protagonistes d’un drama que cal recordar per no tornar a repetir.
- Que, tal com podem veure a la pel·lícula, la desmesura del ego del personatge arriba al paroxisme de voler eclipsar la història, convertint-se en el que no era, una víctima del nazisme, valent-se dels que sí que ho van ser -els membres de l’associació Amical Mathausen-, únicament per aconseguir notorietat, fama i reconeixement social.
- Que l’Enric Marco i Batlle va confondre la μεγαλοψυχία grega, que equivaldria a la magnanimitas llatina, i que es pot traduir com a grandesa de l’ànima, que Aristòtil atribueix a l’orgull i l’autoestima de «qui reclama molt i mereix molt»1, amb l’excés de vanitat de la megalomanía, avui considerat un trastorn psicopatològic que s’acostuma a definir com a «deliri de grandesa» i que Aristòtil caracteritza com «aquell que es jutja a sí mateix com a digne de grans coses, quan és indigne»2.
El que provoca major estupor i fàstic de tot plegat és la manca d’escrúpols amb la que actua el venerable ancià, per construir una «veritat alternativa» que li permeti acomodar-se a la condició fictícia de víctima, en primer lloc, i a la condició de defensor i divulgador d’una causa, injustament atropellat -a parer seu- per haver-se valgut d’uns mitjans poc ètics, quan el fi cercat era prou noble. La ὕϐρις (hybris) o desmesura del personatge s’aprecia en la seva ignorant incapacitat d’entendre que avantposar els interessos personals per sobre de la causa que deia abanderar, no només empobreix la causa, sinó que provoca, novament, un dany irreparable a totes les veritables i innocents víctimes del mal absolut que va representar el nazisme. La fascinació que la impostura d’Enric Marco provoca, vint anys després del seu desemmascarament, és un símptoma dels nostres temps. Confonem la ignorància que presidia els seus actes amb una personalitat trastornada, capaç d'entabanar qualsevol, disposats com estem a creure que hi ha cures, acompanyaments i teràpies per a tota deformació humana, menyspreant la saviesa, veritable remei per a la ignorància, i obviant que el mal que patim és producte de l’abandó de l’antiga cura de l’ànima. L’ansietat per diagnosticar a qui atempta contra el vincle que fa possible la convivència amaga la nostra necessitat de construir una il·lusòria explicació per comprendre. Cercant justificacions acabem normalitzant l’aberració. A continuació, només ens queda la indiferència, el rovell que corroeix la confiança i destrueix l’ànima, mancats de l’exemple de la veritable magnanimitat que, com a contrapunt, -a la manera de Plutarc en les seves Vides paral·leles- ens ofereixi un lluminós model de saviesa que ens reconciliï amb la condició humana. La veritat de l’Enric Marco és que era un mentider i que, instal·lar-se en la mentida, com a mitjà per assolir reconeixement social, no és el símptoma d’un trastorn, sinó de la major ignorància respecte la grandesa que s’amaga darrera la sinceritat.
1Ètica a Nicòmac (1123b 1-2): «δοκεῖ δὴ μεγαλόψυχος εἶναι ὁ μεγάλων αὑτὸν ἀξιῶν ἄξιος ὤν» que Julio Pallí Bonet tradueix com «Se tiene por magnánimo al hombre que, siendo digno de grandes cosas, se considera merecedor de ello». Ed. Gredos, pàg. 219.
2Ètica a Nicòmac (1123b 7-8).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada