El senyor Villano Qiriazi -de qui m’estalviaré fer bromes fàcils amb el seu nom- és el cap d’educació del Consell d’Europa, òrgan internacional més consultiu que executiu que vetlla pel compliment dels tractats internacionals en temes com ara els drets humans, la democràcia i l’estat de dret. En les seves declaracions públiques1, el senyor Qiriazi aposta per l’ús de les noves tecnologies a l’aula, l’adaptació a les innovacions pedagògiques per millorar l’aprenentatge, la relativització del concepte d’èxit educatiu, que afirma que ha de ser definit pels propis alumnes, l’increment de les hores de formació anuals del professorat, la flexibilització de les relacions entre escola, docents i família i el reconeixement de les activitats educatives no formals, entenent que la transmissió del coneixement ja no és una tasca exclusiva del professorat. En síntesi, ve a esbossar tot un programa de renovació de l’ensenyament que sembla que fa forat en les agendes governamentals dels països de l’OCDE, ja que sintonitza força amb les polítiques de les institucions educatives, tan les oficials -el nostre Departament d’Educació, per exemple- com les oficioses -és a dir, totes aquelles que assessoren i aconsellen els responsables polítics, com ara la Fundació Bofill, a casa nostra.
Tractant-se d’un programa extens i d’ampli espectre, amb un impacte ja mesurable en les nostres aules, cal debatre l’aplicació de les esmentades mesures una per una. En aquest sentit, les recents XII Jornades de Secundària, organitzades pel Sindicat Professors de Secundària el passat 22 i 23 de novembre, han aportat un espai de discussió específicament adreçat a la primera de les mesures renovadores que el senyor Qiriazi destaca com a necessàries, entenent que les eines tecnològiques, vulguem o no, configuraran el futur professional i personal dels nostres alumnes i que l’escola és el lloc més adient per aprendre el seu ús responsable i crític, element crucial per combatre l’ús abusiu i addictiu, ja prou estès entre el nostre jovent, d’aquestes tecnologies. Durant les dues jornades que es van dedicar a la qüestió, sota l’epígraf genèric El pedagogisme digital a debat, els assistents vam poder escoltar les ponències de Dori Huertas, fundadora de la Plataforma per l’Educació de Qualitat de Famílies de Catalunya2, centrada en la visió que les famílies tenen de l’actual transformació digital educativa, del doctor Antoni Hernández, físic, lingüista i membre de la Societat Catalana de Tecnologia, que va defensar la necessitat de l’educació digital a les aules però des d’evidències educatives que garanteixin el seu correcte ús i adquisició, i del doctor en Psicologia i especialista en prevenció de la conducta suïcida Francisco Villar, que va alertar dels perills que les pantalles suposen per als nostres infants i adolescents, com a distractors de l’atenció, limitadors del desenvolupament de les àrees sensoriomotores o potenciadors de la intolerància a la frustració, per exemple.
El debat viu i argumentat entre els esmentats ponents i altres participants, professors i especialistes en educació, va permetre als assistents obtenir algunes conclusions que haurien de servir per pautar i regular, d’una vegada per totes, l’ús i concurrència en els centres educatius de les pantalles i dispositius digitals. Destaquem les següents: 1) seguint les recomanacions del Col·legi de Metges de Barcelona3, que prohibeix l’exposició a les pantalles dels menors de 6 anys, i l’ús dels mòbils fins als 16 anys, caldria expurgar l’educació infantil i primària de tot aprenentatge amb mitjans digitals. Pel que fa a la secundària, la recomanació és fer servir únicament ordinadors a les aules d’informàtica, amb equips de sobretaula amb torre i pantalles orientades a la paret de l’aula, permetent al docent la visió permanent sobre les tasques que els alumnes fan amb aquests equips. L’ús de portàtils i chromebooks quedaria restringit al batxillerat i a criteri del professorat. 2) L’ús d’apps i altres eines digitals de contingut pedagògic, com la gamificació o les Intel·ligències Artificials, presenten més desavantatges que oportunitats en la mesura que només potencien l’adquisició d’habilitats en l’ús de les tecnologies, convertint els alumnes en perfectes consumidors del món digital, però a costa de disminuir l’atenció, reduir la retenció a llarg termini de la informació, provocar apatia o trencar la socialització de l’infant i l’adolescent, raó per la qual cal qüestionar el seu ús abans que fomentar-lo. 3) L’Agència Espanyola de Protecció de dades no recomana les eines de Google Workspace for Education per no garantir la privacitat dels nostres alumnes. Aquest advertiment ens hauria de fer entendre que la digitalització de les aules es converteix en una oportunitat per a les grans empreses tecnològiques per introduir-se en el món educatiu obtenint dades dels alumnes i dels centres, informació sobre resultats, procediments i metodologies, que afavoreix l’ampliació dels seu negoci amb la creació de plataformes i programes que acaben condicionant la tasca docent, fomentant un intrusisme que pot generar desigualtats i manca d’equitat en l’escola. 4) En aplicació del principi de precaució que diu que si no tenim prova que alguna cosa sigui bona, però hi ha motius per creure que pot ser dolenta, llavors s’ha d’evitar la seva implementació fins a adquirir els coneixements científics adequats, caldria posar en quarantena l’aplicació de les noves tecnologies a l’aula fins disposar de prou evidències sobre la seguretat del seu ús pedagògic. La despreocupada acceptació que l’escola i els seus gestors van fer dels mitjans tecnològics com a eines educatives de primer nivell, des del llunyà programa 1X1, xoca amb els múltiples estudis que alerten dels perills per a la salut, per el desenvolupament de l’infant i el baix rendiment escolar que aquestes tecnologies amaguen, tal com vam poder constatar en la ponència Salut mental i pantalles del doctor Francisco Villar.
Sense entrar en qüestions més filosòfiques, que també vam poder seguir en aquestes jornades, sobre si la tecnologia deshumanitza o no, al llarg del debat es va constatar que el parer dels participants, majoritàriament professorat de secundària en actiu, difereix sensiblement de les recomanacions de dirigents com el senyor Qiriazi i d’institucions com el Consell d’Europa. Creiem que ja va sent hora que els responsables del Departament d’Educació, que també van ser presents en alguna de les ponències en la persona de la Mercè Andreu, directora d’Innovació, Digitalització i Currículum, deixin d’escoltar a aquells que defensen els interessos de les grans corporacions tecnològiques i facin una aposta valenta per confiar en el criteri dels experts en l’impacte de la digitalització sobre infants i adolescents. La prohibició de l’ús dels mòbils a les escoles és una primera mesura. Però calen més passos. Famílies, mestres i professors els ho agrairan. L’alumnat, en cas de no fer-ho, el dia de demà, no ens ho perdonarà.
1https://www.ara.cat/societat/educacio/europa-problema-definir-l-exit-educatiu_128_4995008.html
2https://plataformaeducacio.org/
3https://www.comb.cat/pdf/publicacions/estudi-pantalles-ES.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada