Le congrès ne marche pas

 

Veig amb la Glòria Le congrès ne marche pas, comèdia política teatral, amb text de Joan Yago i posada en escena de la companyia La Calòrica. Amb voluntat aristofànica l’obra transita per tres moments històrics temporals ben diferents: 1) la grotesca Conferència de Viena, que va aplegar, entre el 1814 i el 1815, als principals regents i ministres de les nacions europees que, un cop derrotat Napoleó, van maldar per reinstaurar l’Antic Règim i repartir-se, en un mesurat equilibri de forces, els territoris que les guerres i conquestes napoleòniques havien modificat, desactivant els efectes del precedent impuls revolucionari; 2) El discurs davant del Parlament britànic de la Premier Margaret Thatcher, durant la moció de censura que va patir el 1990 i que acabaria per apartar-la del govern, on defensa la seva ideologia neoliberal, el reduccionisme de tota iniciativa política a la preservació de la sagrada llibertat individual i la crítica a l’estat mainadera que representa el fallit model socialista, que els seus opositors volen reconstruir, mentre ella reitera el mantra del «no hi ha alternativa»; 3) L’acte inaugural d’una exposició d’art contemporani, que aplega les elits culturals del país, i on un incident menor amb un cambrer esclata en un ball rebel, transgressor i desafiant contra l’arrogància que encarna el poder de les castes dominants i que arrossega al públic en una catarsi final festiva.

Les tres escenes estan precedides per un pròleg, on la veu en off ens narra la sort del poble Tambora, desaparegut quan tenia lloc el Congrés de Viena per la sobtada i explosiva erupció del volcà en l’illa de l’oceà Índic on vivien. El to inicial del pròleg, amb la inesperada i virulenta intervenció de la natura, capaç de posar fi a tot un complex sistema de relacions i referències humanes que cristal·litzà en una cultura ja oblidada, dona a la composició de l’obra el fons escènic que sustenta el missatge: l’estat natural de les coses no el canviarà pas la insubordinació, la rebel·lió, la moció de censura o la revolució. Només la capacitat destructiva i regeneradora de la naturalesa pot alterar el lampedusià missatge polític que es desprèn de les tres escenes centrals, on tot es belluga per a que tot segueixi igual.

El ball que caracteritza l’acció diplomàtica en el Congrés de Viena, on els seus participants van festejar i celebrar, més que negociar i conferenciar, és tan extàtic com insubstancial. Un perpetuum mobile de festins, banquets i sopars de gala on la pròpia inèrcia contenia la fi de tota alteració, amb l’assimilació del que ha de néixer en la cadavèrica semblança del que ja és mort però ningú vol enterrar. És la mateixa dansa dialèctica del debat parlamentari que treu definitivament d’escena l’excèntrica i histriònica dama de ferro britànica per deixar pas a les piruetes del progressisme benpensant, incapaç de desactivar el programa neoliberal thatcherià mentre segueix giravoltant entorn dels drets dels animals o dels paisatges, arrencant-se amb el minuet de les minories mentre fa fora de la pista a les classes populars, per a que res no canviï i segueixin els mateixos ballarins de sempre marcant el pas. L’elèctric ball final del cambrer que encarna el nostre present, espontani i reptador, transforma la provocació a l’ordre establert, amb que s’inicia, en una invitació a la festa participativa del públic, que rítmicament acompanya la música i el moviment, sumant-se a l’escena, com a cos de ball que compassa la dansa alienant del frenètic món que fagocita tot aquell que deixa de moure’s. El ball esdevé l’ordre natural de les coses, un moviment continu executat per a que res canviï perquè ja hem admès que no hi ha alternativa, a menys que la catàstrofe natural posi fre a aquesta nostra cultura fetillera, sarcàstica i excessiva, fent-la desaparèixer, talment la veu extinta del Macbeth shakesperià que caracteritza la vida com "una ombra... Una història explicada per un neci, plena de soroll i fúria, que no significa res". Perquè la nostra vida humana, sigui amb música o amb soroll, sigui amb coreografia o amb fúria, com el Congrés que dona títol a l’obra, balla, però no avança.