Paràsits versus How Green Was My Valley

 

 

No havia vist fins aquests dies de pont la pel·lícula coreana del director Bong Joon-ho premiada amb quatre Oscars l’any 2019, i la impressió que he tingut m’ha portat a comparar-la amb How Green Was My Valley de John Ford, filmada l’any 1941, que també va guanyar cinc Oscars, entre ells el de millor director i pel·lícula. Tots dos films tenen una família treballadora com a protagonistes. En tots dos casos cal l’esforç de tots els membres del nucli familiar per poder tirar endavant i les penúries i dificultats que experimenten per viure en entorns desfavorables -la crisi del sector miner, únic recurs de subsistència en les idíl·liques però dures valls de Gal·les, en la pel·lícula de John Ford, la crisi del capitalisme extractiu urbà que condemna a míseres feines al precariat postindustrial coreà i occidental actual, en el film més recent- són el motor de l’acció.

Malgrat tot, el retrat de les classes treballadores que ens ofereixen totes dues pel·lícules és diametralment oposat. En el retrat fordià la dignitat dels obrers xoca amb l’avarícia dels empresaris que no només embruten el paisatge i contaminen l’ambient amb les seves instal·lacions mineres, sinó que actuen amb altivesa i supèrbia, explotant els humils vilatans i assalariats. Malgrat tot, l’escòria és encara el residu que s’acumula al paisatge com a resultat de l’extracció indiscriminada del carbó, que taca els cossos i l’ànima dels homes. En la pel·lícula coreana els mateixos treballadors ja s’han convertit en escòria; són els residus inservibles, ja explotats, per al sistema, que els acumula en infravivendes, dins populoses barriades de l'extraradi urbà, mentre alimenta el seu desig de prosperitat amb les xarxes socials. L’exclusió social que pateixen els empeny a la pràctica del tripijoc, l’estafa i fins i tot la delinqüència. Viuen a costa dels afavorits, oferint-los els serveis que requereixen el seus superiors estatus, guanyant-se la seva confiança amb enginy i trilerisme, com paràsits que són, entre l’opulència i el luxe dels nous rics i la seva ingènua incapacitat per entendre a l’inferior i les seves motivacions, massa ocupats idolatrant i malcriant els fills, cosificant persones i humanitzant gossos i objectes. Si en la pel·lícula de Ford baixar a les mines per guanyar-se amb esforç el pa és símbol de la dignitat i noblesa dels treballadors -tot i que al subsol els espera la tragèdia-, en el drama contemporani el soterrani és el refugi del malfactor animalitzat i parasitari, un cau de rata on amagar la monstruositat del perdedor que viu a costa dels privilegiats propietaris.

En tots dos casos assistim a la derrota del proletariat, però mentre que la família minera gal·lesa fa del seu sacrifici el viarany de futur dels fills que, amb el temps, s’allunyen de la vall amb la ferma convicció de trobar fora millors oportunitats, gràcies als valors sòlids i als forts lligams adquirits amb l’honestedat del treball dur i la rectitud moral de la comunitat i la família, en la bruta i pestilent misèria urbana on s’enfonsa la família coreana no hi ha més futur que la fantasia alimentada pel món virtual, en la mesura en què, sense la dependència respecte la classe a la que enganyen i utilitzen, fins rebaixar-se a les majors humiliacions possibles, només els resta la desesperació, la criminalitat o la inexistència, els trets definitoris del confinament final que suportarà el cap de família. Si en la primera derrota, l’espectador obté l’aprenentatge moral que tot paradís perdut pot ser suplert per l’esperança, en la segona derrota no hi ha més certesa que la inexorable convicció que el paradís només habita en els somnis i que qui mora en l’infern ha de renunciar, com deia Dante, a tota esperança.

La decadència de la classe obrera fins la conversió en espècie infrahumana, en el moment que fa seus els anhels de riquesa i poder que alimenten les classes privilegiades, és el motor de la seva deshumanització. Aquesta és fruit de la incapacitat de contenció i renúncia, l’absència de valors humans i la seva substitució pels valors materials que converteix la família protagonista en vils sangoneres, exposats a la fumigació desparasitària que els retorni al forat infecte del que van sortir. La lliçó fordiana, que enalteix els valors de la paciència, l’espera, el sacrifici i la renúncia, potser ja no és actual, però conté més optimisme i més sensatesa que tots els luxosos paisatges de la vergonyant estupidesa del desig infinit que ens ofereix el materialisme de la nostra trista, bruta i mentidera modernitat tardana.