Juror No. 2

 

La darrera pel·lícula de Clint Eastwood, que podria ser la que tanqués definitivament el seu periple com a director cinematogràfic, torna a ser, després d’anteriors titubejos fílmics, una festa per a l’espectador. Aborda un dels temes que ha interessat més al veterà cineasta al llarg de la seva trajectòria, la justícia, i ho fa des de la perspectiva, ja habitual, de la consciència moral del subjecte que protagonitza l’acció. En aquest cas, la casualitat posarà a prova la fermesa d’un ex alcohòlic que, després de refer la seva vida gràcies a la confiança de la dona amb qui espera el primer fill, es veu colpejat per un incident que acaba en acusació d’assassinat i judici, del qual ell mateix formarà part com a jurat, adonant-se, durant el procés, que ell és l’accidental responsable de la tràgica mort que pesa com a càrrec de l’innocent acusat.

El dilema que assola al protagonista, que es debatrà entre el deure d’evitar cometre injustícia contribuint a la condemna de qui sap que no ha comés el delicte i el desig de no assumir la responsabilitat pròpia en el crim, per no destrossar la feliç condició familiar i l’estabilitat personal assolida amb tant d’esforç, es trasllada a la sala de butaques amb la perspicàcia del filmador que sap tancar la tensió cuinada al llarg de dues hores, involucrant l’espectador en un final obert capaç d’admetre totes les possibles i creïbles solucions. Per què el bo d’Eastwood té per costum entendre el cinema com un atiador de consciència, la palmeta que colpeja i sacseja al jo receptor de la narrativa mentre l’incomoda en situar-lo en la tessitura d’haver de condemnar o exculpar al protagonista, com ja succeeix amb els personatges de William Munny a Unforgiven, encarnat pel mateix Eastwood, o Chris Kyle a American Sniper, protagonitzat per Bradley Cooper, pel·lícules superlatives de la seva brillant filmografia.

En tots tres films el personatge principal es converteix en víctima de la justícia: del justicier a sou convertit en venjatiu àngel exterminador, al jurat amb càrrec de consciència temptat per l’honestedat de fer justícia, malgrat pagar les ingrates conseqüències, passant per l’esforçat tirador convertit en protector dels seus camarades soldats, mentre assumeix les desoladores conseqüències d’abatre dones i nens, se’n segueix la mateixa conclusió, a saber, quant de mal acabem fent pensant que fem el bé. Que això de la justícia té més de brutícia i neguit que d’harmonia i proporcionalitat ho sabem des de que Hume ancora la moral en l’espai nebulós de les emocions i el subsegüent conseqüencialisme utilitarista introdueix la noció del càlcul interessat. Amb el seu persistent enfocament sobre la qüestió, Eastwood vol fer-nos entendre que en el reialme del subjecte on som, qui entoma la tasca de voler fer justícia per si sol topa amb les costures del Contracte Social -el cas del pistoler William Munny-, amb l’absència silent de Déu -el franctirador Chris Kyle- o amb la pròpia consciència permanentment hipotecada per l’interès de la culpa -el jurat Justin Kemp. Masses entrebancs per a tant convenient exercici. En qualsevol cas, no hi ha més alternativa que la d’explorar els marges escarpats de l’existència sota el guiatge de la justícia, ja que només en aquest espai l’experiència tràgica de la condició humana fa encara possible l’actitud socràtica de la vida examinada. Quin gust que el vell Clint Eastwood, marxant contra el corrent acomodatici de la indústria cultural i les desavinences de la crítica, aprofiti el seu epíleg fílmic per seguir, socràticament, alliçonant-nos.