Sobre literatures i ciències en educació.

 

El Departament d’educació ha sondejat el terreny per modificar el Decret que regula el currículum actual en els estudis de batxillerat i adaptar-ho, de forma homogènia, a la resta de Comunitats Autònomes, tal com requereix la llei educativa estatal en vigor, la Lomloe. La proposta, entre altres canvis, promovia la conversió de les Literatures catalana i castellana en matèries optatives impartides a primer de batxillerat, però sense continuïtat a segon, fet que les relega a la irrellevància per la seva no presència en la selectivitat. Igualment, afecta a les matèries científiques, agrupant disciplines que ara s’imparteixen separadament, com en el cas de la Física i la Química, o la Biologia i la Geologia, i que passarien a ajuntar-se a primer de batxillerat, amb la corresponent pèrdua d’hores d’específiques de cada matèria, que es veuria compensada amb un major nombre de matèries optatives que, al seu torn, tenen un enfocament més pràctic però abasten camps teòrics molt més reduïts de les disciplines originals.

Els canvis, proposats sense cap discussió prèvia amb el cos docent, ni cap consens amb altres membres de la comunitat educativa, ha rebut la contestació immediata de diferents estaments socials i professionals, així com l’oposició majoritària del professorat de batxillerat, però no una resposta unitària i contundent de rebuig contra la seva aplicació. Que no ha estat unitària ho demostra el fet que el Govern i el Departament d’Educació únicament s’han plantejat fer marxa enrere en relació amb el desplaçament de les Literatures de segon a primer de batxillerat, quan les associacions culturals i d’escriptors i editors han posat el crit al cel. L’apel·lació a raons identitàries o econòmiques, no pedagògiques, ha tingut l’efecte immediat de convèncer els polítics de la conveniència de defensar, ara, allò que abans volien relegar a l’ostracisme. Que no ha estat contundent ho demostra el fet que, malgrat no ha estat menor el clam contra la devaluació de les matèries científiques que proposa la modificació del Decret, cap institució de país, ni tant sols les universitats, han sortit en defensa del dret dels estudiants a rebre la més extensa i àmplia formació possible en aquestes matèries, situació que deixa en el trist i desemparat paper del rondinaire enfadós als docents de secundària de les esmentades matèries, els únics que han mantingut la veu crítica contra els plans del Departament.

La disparitat de criteris i la diversitat d’interessos és allò que resta a la llum immediata de la comprensió del ciutadà en relació a la qüestió de l’ensenyament. Allò que hauria d’anar unit, la conveniència de la més àmplia i exigent oferta de coneixements específics a l’abast de l’estudiant català, amb el rigor i la profunditat requerits per les institucions formatives superiors, així com l’aposta per dignificar i amplificar el cabal cultural genèric dels futurs ciutadans del país, es presenta dispers i vehiculat per corporacions o estaments interessats, la força reivindicativa de les quals és directament proporcional a la capacitat d’influència econòmica o ideològica que tenen en la societat. La unicitat que la comunitat educativa reclama hauria de tenir a veure amb l’èxit que s’amaga rere una realització superior de la conducta humana respecte a una d’inferior, més enllà dels resultats quantitatius en forma d’índex d’assoliment de competències o de millora percentual en proves estàndard internes o externes. Que l’objectiu final de l’educació sigui millorar la persona -l’estudiant, en aquest cas-, no fer-la més competent, més eficient o més resilient, valors de caràcter fonamentalment economicistes i no humans, és la realització superior que requereix unitat d’acció. De la mateixa manera que no té sentit separar el fer del ser, tampoc té sentit separar el ser del saber. En altres paraules, si el que es pretén és educar no hauríem de renunciar a impartir el màxim contingut possible, en totes les seves formes i disciplines. Quan la gasiveria i el partidisme s’apropien de la transmissió de la tradició i la virtut humanes, no només canvia la cultura, també canvia la realització de la conducta, que ja únicament apunta a les seves formes inferiors, a saber, el diletantisme, el cofoisme, la tebiesa moral i el narcisisme. El resultat de formar generacions en aquest humanisme tou, mancat d’esperit i de contingut, es pot apreciar en les múltiples manifestacions de tirania individual i col·lectiva que proliferen en la societat. Així, quan la perplexitat s’apropia del discurs polític, en contemplar l’avenç d’ideologies ultres que posen en qüestió la democràcia, sense entendre què ens passa, assistim al desplegament del mateix astorament perplex que s’apodera de la funció educativa, que ho ha fiat tot a la implantació de la tecnologia i a les noves tècniques pedagògiques, per formar infants i adolescents, i veu com el resultat s’allunya cada cop més de l’autonomia, el seny i l’equilibri -ja no diguem dels coneixements- pretesos. La perplexitat i l’astorament són filles de la ingenuïtat d’uns i la mala fe d’altres, que han permès el trencament de la continuïtat que garantitza la unicitat de la vida humana i que anomenem tradició. Qui dona l’esquena a les seves tradicions, ja siguin les literàries o les científiques, està condemnat a promoure la tirania. Tenir cura de les transmissions i mantenir la unitat d’acció ja no són simples axiomes d’una praxi educativa responsable, són l’únic remei contra la proliferació de la tirania. De la mateixa manera que no resulta fàcil saber què és la justícia, però, en canvi, tothom reconeix què és allò injust, tampoc és evident què significa educar, però tots podem estar d’acord en què la tirania és sempre el resultat o bé de la seva absència, o bé de la seva mala transmissió.