Jonathan Littell Quaderns d’Homs

 

A principis del 2012, quan la insurrecció siriana contra el seu president Bachar Al-Assad i la minoria alauita que governava el país, amb ajuda de les milícies xiïtes i el suport iranià, amb prou feines comptava amb un any d'història, tot i la brutalitat de la repressió ja patida per la població de majoria sunnita a mans de l'exèrcit i les temibles forces de seguretat de l'Estat, el periodista i escriptor franc-americà Jonathan Littell, juntament amb el fotògraf Mani, van entrar al país de manera clandestina per cobrir i relatar la crònica de l'oberta guerra civil que es vivia a la populosa ciutat de Homs, la tercera més important de Síria, després de la capital, Damasc, i d'Alep.

Durant dues setmanes van conviure amb els activistes i militants de l'autoproclamat Exèrcit Sirià Lliure, dins de la ciutat, en aquells barris controlats pels insurgents, recollint el testimoni directe de la violència exercida contra la població pels seus propis dirigents, en forma d'assassinats indiscriminats i aleatoris perpetrats per franctiradors, detencions i segrestos -sovint a hospitals i centres d'atenció mèdica dels ferits- o bombardejos mitjançant artilleria i aviació contra objectius civils; van entrevistar els qui, havent estat apallissats i torturats, després de la seva detenció per la policia i grups paramilitars, van aconseguir, posteriorment, ser alliberats, donant a conèixer al món el catàleg d'horrors capaços de perpetrar contra els seus propis paisans les autoritats del país; van registrar cada mort dels indefensos habitants dels castigats barris, cada sentida vetlla de les víctimes a les mesquites i posterior enterrament, cada manifestació pacífica i multitudinària de protesta diària, cap al tard, amb els càntics i danses -extàtics moviments rítmics- que unien a la població en un propòsit ferm i decidit a suportar tota la crueltat desfermada contra ells.

Els seus testimonis, recollits per l'autor en dos quaderns que posteriorment va publicar en aquest document apressat i viu¹, van servir perquè el diari Le Monde reportés la veritat al món del que passava en aquella ciutat màrtir, tancada als mitjans de comunicació no afins al règim, que oferien un relat tergiversat d'accions terroristes provocades pels insurgents com a única explicació per a tanta violència. L’atenció mediàtica que les seves cròniques van provocar a nivell mundial, mostrant la crua realitat d'un Estat terrorista, va acabar atraient més mitjans occidentals, amb els seus propis corresponsals, que van patir les ires de les autoritats sirianes, convertint-se en objectius directes de l'agressió armada. Aquesta caça del periodista occidental acabaria amb la mort dels reporters Marie Colvin i Rémi Ochlik, a més de provocar altres ferits, el 22 de febrer a la mateixa ciutat d'Homs, ja reduïda a runa, tot just 20 dies després del retorn a França de Littell. La pel·lícula A private war, del director Matthew Heineman, traduïda aquí com La reportera, relata la vida de la valerosa periodista britànica fins a la seva fatídica mort en aquesta jornada, mostrant, alhora, de passada el calvari viscut per la ciutat i els seus residents.

Tant la pel·lícula, rodada el 2018, com el testimoni de Littell, remouen la incòmoda naturalesa de la implicació occidental en els conflictes al Pròxim Orient, que hem tornat a reviure amb la invasió israeliana sobre Gaza o el sud del Líban, després de l'atac terrorista de Hamàs del 7 d'octubre del 2023. Quan la història que cal explicar la protagonitzen occidentals, siguin periodistes, activistes o víctimes de la violència dels uns o dels altres, l'atenció mediàtica, el desplegament de mitjans diplomàtics i les sancions internacionals cap als règims assassins es multipliquen, fins a aconseguir el retorn a casa d'aquells que van decidir arriscar les seves vides per explicar la veritat o per intentar posar remei a l'horrent patiment de comunitats senceres. No obstant això, una vegada que les mirades indiscretes han estat retirades del focus de la violència, aquesta es reprodueix fins al paroxisme o l'aniquilació total de les poblacions de sirians, gazatís o libanesos, amb total impunitat i indiferència occidental. Aquest esquema d'actuació, acompanyat del contrapunt, viscut a l'Iraq o l'Afganistan, consistent en les intervencions militars de la coalició occidental, brandant elevats ideals democràtics, quan allò que vénen a salvar són els recursos energètics, estratègics per a l'economia del Primer Món, resulta tan immoral i vergonyant que únicament afavoreix la reacció extremista, en forma d'islamisme radical, nihilista i despietat, que propaga la violència, tan cruel i sanguinària com la que despleguen els autòcrates dels règims sàtrapes contra la seva població, als quals la comunitat internacional deixa de considerar com assassins, i tendeix a veure com a incòmodes sicaris que combaten el terrorisme islàmic, evitant que Occident s'hagi de tacar les mans amb tan descomunal bany de sang.

A les pàgines de l'informe de la situació d’Homs que Littell ens ofereix es percep, en les converses amb els milicians i dirigents de la insurrecció, el debat existent, ja en els primers moments de la guerra civil contra el règim, sobre la conveniència o no de l'admissió de grups islamistes a la lluita al costat dels insurgents. De la negativa inicial dels dirigents de l'oposició al règim, que esperen la reacció internacional davant la barbàrie assassina de Bachar al-Assad i els seus sequaços, passarem a la resignada acceptació d'Estat Islàmic com un actor més del conflicte, quan el desencís per la passivitat occidental es faci ja insuportable, amb el consegüent augment de la radicalització i inestabilitat de la regió, que va afectar no només a Síria, sinó també la veïna Iraq. La insultant dignificació del tirà i la seva rehabilitació com a aliat contra els enemics islàmics d'Occident, no només va perllongar el patiment de la població i va provocar les migracions massives en els anys següents, sinó que va legitimar que el sanguinari assassí rebés les ajudes de Rússia i l'Iran, amb la intervenció militar directa del primer sobre el seu territori nacional, per aixafar de manera definitiva tant els islamistes com els insurgents. Únicament l'afebliment de les ajudes militars prestades per Putin, com a conseqüència de la sagnia patida per l'exèrcit rus en la seva guerra a Ucraïna, ha soscabat prou el putrefacte règim d'Al-Assad perquè caigués, com un castell de cartes, a la primera empenta mínimament organitzat de l'oposició liderada per un islamisme, maquillat per resultar tolerable als estàndards occidentals, que avui s'ha fet amb el poder.

A l'oblit de la història restaran els activistes i milicians sirians que Littell retrata en la seva guerra quotidiana contra el criminal règim d'Al-Assad, protagonistes involuntaris d'una lliçó de dignitat i coratge que Occident tendeix a reconèixer únicament en els herois de les seves pròpies lluites contra la intolerància i el feixisme. Tots aquells que, arriscant les seves vides, van acollir, protegir i traslladar a les seves segures redaccions als cronistes occidentals, esperant, en va, que obressin el miracle de mobilitzar la comunitat internacional i els seus principals dirigents en pro d'una intervenció que aturés la matança, així com els innocents ciutadans que van patir el càstig de la violència extrema, van ser no només massacrats pel seu Estat assassí, sinó defraudats i traïts per tots nosaltres, que assistim impertèrrits al seu patiment dins i fora del país. El relat de Littell, malgrat totes les urgències i els dubtes que transmet, fruit de la incertesa del moment, ens assenyala i responsabilitza per l'omissió criminal que revela la nostra indiferència. Alguna cosa s'ha trencat en la consciència moral d'Occident quan escollim resguardar-nos en el solipsisme indiferent i autocomplaent de la nostra vanitat en lloc de preocupar-nos per actuar davant la brutalitat i la injustícia que Littell, Colvin i tants d'altres ens han transcrit en el passat i segueixen mostrant-nos avui. Els ideals il·lustrats que orgullosament hem presentat com el far que il·lumina i allibera la comunitat humana dels seus lligams naturals i submissions doctrinals han resultat ser xerrameca buida i inútil, quan han anat acompanyats de la passivitat i la hipocresia davant la iniquitat i el mal. L’informe de Littell, encara avui, ens adverteix que, mentre la mirada perduda de les víctimes no trobi comprensió humana que les aculli, no només es reproduiran les imatges de la barbàrie del passat, sinó que defallirà l'esperança que qualsevol progrés present i futur sigui en benefici nostre. Cap societat, per més tecnològicament i materialment avançada que sigui, es fa millor si s'aixeca sobre el patiment, el dolor, la mort i la frustració de milions de persones als que, volgudament, ha deixat enrere.

1Jonathan Littell, Carnets de Homs, Editions Gallimard, 2012; Hi ha traducció al castellà: Cuadernos de Homs, 16 de enero – 2 de febrero de 2012, traducción de Ana Escartín, Editorial RBA, Temas de actualidad, serie Política y sociedad, 1ª edicición junio de 2012, Barcelona.