El impostor de Javier Cercas

 

Després de veure la pel·lícula Marco, de la qual ja vaig parlar en aquesta entrada del Bloc, vaig sentir curiositat per llegir la biografia de l’injuriat personatge, Enric Marco, el fals supervivent republicà de la barbàrie del nazisme, que Javier Cercas reconstrueix a la seva obra El impostor¹, on explora una altra via narrativa del fructífer gènere de l'autonovel·la, en aquest cas la introspecció psicològica del mateix autor, convertit en veritable protagonista del relat, en el seu intent de justificar l'atracció i la repulsió que li inspira el personatge. La recerca incessant de la motivació que va portar Marco a convertir-se en l'impostor més conegut i convincent dels exiliats i deportats republicans, fins al punt d'arribar a presidir l'Amical Mauthausen que els representava, i de ser el divulgador més gran de l'horror viscut als camps de concentració nazis, amb la qual salvar de l'oblit a les joves generacions, cada cop més alienes a les factures del passat, s'acaba convertint -en la mesura que descobreix, darrera de la monumental farsa en què Marco va convertir la memòria de tot el seu passat, els dots d'un genial ficcionador de si mateix- en una reflexió sobre les pròpies motivacions com a escriptor del nostre autor, Javier Cercas, recentment nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, no sense certa polèmica.

Per què fer d'un falsari que va defraudar i trair, en un darrer acte de dolor, els qui més van patir pels successius oblits de la història, el protagonista d'una investigació que també ho és del nostre passat més recent? ¿Per què ajudar un egòlatra narcisista a justificar-se davant de l'opinió pública, rescabalant-lo d'insults, atacs i menyspreus que, com a brivall que va tacar indeleblement la memòria oral de la deportació, mereixia? Més que la justificació d'un seductor fenomenal estem davant l'autojustificació de qui s'acosta a l'abisme de la ment humana i se sorprèn narrant la seva atracció per l'esfinx. I allò que ens relata no són únicament els deliris d'un professional de la mentida capaç d'embaucar tota una societat, fent de la nostra credulitat la condició de possibilitat de les pseudoveritats que avui ens envaeixen, sinó els problemes de consciència de l'escriptor com a col·laborador necessari del frau que corromp la confiança sobre la qual se sustenta una comunitat. Si la memòria es perverteix, es transgredeix la tradició, alterant no només el passat sinó sobretot la identitat dels qui, amb els seus actes de resistència, van dignificar la nostra comunitat salvant-la de la vergonyosa realitat de la seva participació en la repressió feixista. Marco, el treballador voluntari que Franco va enviar a l'Alemanya nazi, juntament amb tants altres, per greixar la indústria bèl·lica de l'exèrcit que assolava el món, no va ser un combatent per la llibertat, un resistent que es va comprometre amb la dignitat dels que van patir les ires del mal, com va pretendre ser. La seva desmesura no consisteix a haver volgut ser el que no va ser, sinó a convertir-se en el fals abanderat d'una causa quan l'ancianitat i la vulnerabilitat dels veritables resistents els feia ja incapaços de seguir resistint davant la ignomínia i la mentida, sabent que perdre aquesta darrera lluita comportava un nou oblit, el del desprestigi que obre la porta al blanquejament de posicionaments polítics ultres disposats a repetir la barbàrie del passat.

D'un venerable ancià un no espera res més que veracitat i prudència. Marco, en canvi, entenia la seva edat avançada com l'oportunitat d'or d'aconseguir la notorietat que sempre va voler atresorar. Allà on altres claudicaven, ell recollia el testimoniatge per reivindicar la necessitat de fer memòria i fer arribar el llegat honest i humà dels que es van oposar a la tirania, a les noves generacions. Fer de la joventut coneixedora del nostre trist passat és la millor manera de contenir l'odi i la xenofòbia futures. Valent-se de la mentida i l'engany, Marco va acabar contribuint a escampar el relativisme que rebaixa la gravetat de l'horror i redueix l'abast del miserable oprobi sofert per les víctimes, fins a fer-ho tolerable i fins i tot justificable -depenent de les circumstàncies-, amb què avui contemplem, indiferents, la cruenta inhumanitat que, com ahir, torna a germinar arreu.

L'exploració conjunta que escriptor i “personatge” fan del passat del segon suposa endinsar-se en terreny pantanós, per la versemblança que desprèn tant la mentida com la certesa de la narració. No hi abunden les evidències documentals que certifiquin el relat proporcionat pel gran ficcionador. Més enllà d'una infància sense afecte per la malaltia mental de la mare i el distanciament patern, cosa que justifica l'obsessiu afany de reconeixement i estima que perseguirà durant la resta de la seva existència -fins al punt d'inventar-se un passat com a heroi successiu de la Guerra Civil, de la resistència antifranquista, de la supervivència dels camps de la infàmia nazi, de l'activisme republicà o de la lluita sindical, segons el moment vital al qual aboqui els seus records- tot el referit per Marco és mentida, malgrat que sigui certa la seva participació, més aviat modesta, en el marc global dels esdeveniments històrics que li va tocar viure, com haver servit a l'Exèrcit Republicà durant la Guerra Civil, haver estat empresonat en una presó nazi, durant la seva estada a Alemanya com a treballador voluntari, o haver estat dirigent de la CNT, a l'inici de la Transició espanyola.

Com si es tractés d'un envellit Agató, el Marco que s'exhibeix a la pseudo novel·la de Cercas no sent cap vergonya en presentar-se davant la multitud i defensar la seva impostura, malgrat l'escarni i el linxament públic que la seva confessió provoca. Com tot narcisista, es val dels seus dots de seductor per entestar-se en l'engany i segueix somiant amb la redempció final de la seva ficció, per a la qual necessita la col·laboració del novel·lista de renom, capaç de mobilitzar tècniques d'eloqüència convincents i accessibles al gran públic amb què tornar a guanyar-se l'estima i el carisma perduts. Marco està mancat de la joventut i la bellesa de l'Agató que Plató descriu al seu diàleg del Convit. Però no està faltat de la seva gosadia ni de la seva persuasió, ja que està tocat pel mateix frenesí eròtic que viu de l'exposició i el lluïment -la poesia en el cas d'Agató, la recreació de la memòria en el de Marco- davant d'un públic que l'enlaira, encara que sigui a costa del sacrifici de la saviesa moral que ha de subjaure en tot relat que faci de la memòria comuna el seu nucli. En la decadència del seu art de seducció, requereix l'agilitat i precisió del novel·lador de la història, reputat i llorejat, per recrear l'engany que restitueixi el seu honor i la seva glòria. Malauradament per ell, no ho aconseguirà.

Cercas, el veritable protagonista d'aquesta autonovel·la, recela del mentider. Sap que no és possible narrar una mentida sense mentir, per això tem, amb raó, quedar marcat per l'esfinx i patir la sort d'Èdip, en resoldre l'enigma Marco. Opta, doncs, per no mentir i relatar, no només les ficcions de Marco sinó també els seus escrúpols i objeccions al fal·laç relat. Es fa protagonista de la pròpia narració. I com a protagonista es converteix en antagonista del brivall. El nou heroi del relat que, per justificar l'atracció que sent davant la capacitat seductora del seu antagonista, construeix una fenomenal disquisició metaliterària que, prenent com a referent el Quixot, restitueixi de la seva genial bogeria l'Alonso Quijano que s'amaga darrere de les prodigioses mentides de Marco. Salvar el narcisista de si mateix és més digne que desemmascarar la seva ficció, tasca infructífera, atès el descrèdit públic en què ja es troba, i impossible, atesa la naturalesa novel·lesca de tots dos. Com a heroi salvador que pretén derrotar en singular duel el gran impostor -com el batxiller Carrasco, o “Caballero de la Blanca Luna”, farà a l'aventura final del Quixot-, fent-li entendre que coneix les motivacions psicològiques del seu trastorn narcisista, més que a Marco acaba salvant-se a si mateix. Però continua necessitant, en l'acostament còmplice al falsari antagonista, l'aprovació del lector. D'aquí que l'autor-protagonista li etzibi al modern però envellit Marco-Agató, fidel deixeble de Gòrgies, en ple duel dialèctic fictici entre tots dos, una cita del famós sofista: “La poesía [o sea la ficción, y para el caso la novela] es un engaño en el que quien engaña es más honesto que quien no engaña, y quien se deja engañar más sabio que quien no se deja engañar”². Així, tota creació és ficció i, com a tal, un engany. També ho és aquesta autonovel·la que, més que restituir la veritat, persegueix convertir en ficció el Marco real amb què el nostre autor va compartir la seva escriptura i al que va utilitzar en el seu relat. Perquè tal com, en forma de mantra, repeteix constantment Cercas al seu llibre, “la ficció salva i la realitat mata”. La veritat, consistent a assumir la mentida de tot relat, resulta insuportable. Per això és preferible la ficció, la poesia o la novel·la. Per això, l'obra de Cercas que concedeix la seva última gran aparició en escena al fabulador narcisista pagat de si mateix, des-realitzat com a personatge, s'autojustifica com a ficció que blanqueja la fascinació que exerceix sobre tots nosaltres el farsant, abans que preferir il·luminar la penombra que sobre la realitat provoca aquesta farsa.

Perquè mentre a l'escena el falsari segueixi present, la farsa o l'espectacle continua. Treure'l de l'escenari -just el que Marco no vol i Cercas no fa del tot- permetria sondejar la magnitud del desastre, la monstruositat de les conseqüències de la mentida, el triomf del relativisme que limita la potència i profunditat del testimoni viscut pels que van patir la persecució, deportació i tancament, en tants casos mortal -com el patit per Enric Moner Castell, el presoner 6448 de Flossenbürg a qui Enric Marco va suplantar la identitat per guanyar-se, fraudulentament i indignament a costa seva, en una nova deportació, en aquesta ocasió a l'infame oblit, honor i glòria. La veritat és que Marco és un monstre. El que aconsegueix amb el seu seductor emmascarament és demostrar que un pot reinventar el seu passat. En temps de virtualitat galopant com els actuals, on les eines de la IA fan creïbles totes les manipulacions imaginables, amb la gosadia de la seva impostura, Marco ens incita a tots, imitant-lo, a convertir la ficció en “realitat” i la mentida en “veritat”. Davant d'aquesta desmesura, l'expulsió platònica dels poetes -i novel·listes com Cercas, diríem avui- de la polis no només es queda curta sinó que, paradoxalment, ja resulta imminent i inevitable.

1Javier Cercas, El impostor, Editorial Penguin Random House, colección Debolsillo, Contemporanea, 2017, Barcelona.

2Pàg. 379 de l’edició citada.