Pere Lluís Font, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

 

La setmana passada va transcendir la notícia que el filòsof Pere Lluís Font ha estat guardonat amb el premi honorífic de les lletres catalanes que atorga Òmnium Cultural i que rendeix homenatge a les persones amb tota una trajectòria vital i literària de treball en benefici de la llengua i la cultura del país. Que al Pere Lluís el premi se li escau és indubtable, si atenem als mèrits que ha acumulat al llarg de gairebé setanta anys de dedicació a la tasca docent i formativa de generacions d’alumnes, joves i neòfits, interessats per la filosofia i la teologia, que ha sabut compaginar amb la divulgació del pensament dels autors clàssics, antics i moderns, a través de la lectura, edició i traducció a la nostra llengua de la seva obra, a més de col·laborar amb institucions com la Societat Catalana de Filosofia o l’Ateneu Barcelonès en la tasca feixuga i poc agraïda de mantenir viva la tradició, sempre menystinguda, del pensament a casa nostra, en diàleg permanent amb altres acadèmies i institucions de primer nivell del món occidental així com dels seus principals impulsors. Una vida, doncs, plena de mestratge i inspiració per a tots aquells que hem tingut la sort i l’honor de compartir una part d’aquest trajecte.

En el meu cas, va ser al voltant dels anys noranta del segle passat quan vaig conèixer el Pere Lluís, amb qui vaig formar part del Centre d’Estudis Cartesians de la secció de Filosofia Moderna de la Societat Catalana de Filosofia, que tenia per objectiu impulsar, amb companys acabats de llicenciar o en procés de doctorar-se, l’elaboració d’un butlletí bibliogràfic que donés a conèixer, a casa nostra, les investigacions sobre el filòsof francès que s’estaven duent a terme a nivell internacional, a fi de situar la recerca filosòfica catalana en el primer pla del panorama mundial. Hi vam treballar al llarg d’uns anys sota l’empara sàvia del Doctor Jordi Sales, el dinamisme del Doctor Salvi Turró i la mirada escrupolosa i exigent del Pere Lluís Font. Van ser anys d’aprenentatge intens, amb seminaris, cursos i debats oberts a la participació dels principals erudits del pensament cartesià i de la filosofia del segle XVII, entre els quals recordo amb especial fruïció a Yves C. Zarka, Nicolàs Grimaldi, Jean-Marie Beyssade i la seva dona Michelle Beyssade o Remi Brague, por citar-ne alguns. El debat viu i agut, conduït sovint pel qüestionament dels nostres mentors, no només ens aportava llum i claredat a les exposicions dels ponents, sinó que els feia repensar amb profunditat els seus plantejaments, exigint-los rigor i precisió que ajudava als assistents a desvetllar nous horitzons de recerca i coneixement. No cal dir que d’aquest saber fer n’hem extret les millors lliçons formatives de la nostra vida i que tota forma de transmissió posterior que hem engegat, com a docents, ha estat possible sota la claror d’aquells ensenyaments rebuts.

Celebro, així, la concessió del Premi, merescut per la persona que el rep i pel reconeixement implícit de la tasca feta, al voltant de la qual han fructificat tantes continuïtats com trajectòries intel·lectuals lliures, però, sobretot, ho celebro perquè, amb el premi, també es reconeix una disciplina i una forma de treballar, silenciosa, humil i poc visibilitzada, que resulta fonamental per aixecar la cultura d’un país. No és habitual que un acadèmic del ram filosòfic rebi les atencions honorífiques dels estaments i autoritats que ostenten funcions de direcció cultural. Seria fàcil i oportunista dir que, en conseqüència, així li va a la cultura i al coneixement a casa nostra. Però no és aquesta l’única causa que explica l’actual desori. I com que en el celebrar hi ha l’acompliment d’un solemnitat més que l’amargor d’una queixa, prefereixo aprofitar l’avinentesa per reivindicar a tots aquells mestres que, en mútua col·laboració i amb voluntat d’afermament de tradicions d’arrel centenària, han entomat i traspassat a les generacions posteriors la ingent tasca de preservació i divulgació del saber filosòfic. La lloança al Pere Lluís d’avui és la cara visible d’un reconeixement que s’ha d’estendre a aquells que ja falten, com en Francesc Fortuny, en Ramon Valls Plana, o el recentment traspassat Francesc Pereña; a aquells que, ja jubilats, segueixen impartint càtedra com el Gregorio Luri o l’amic Jordi Ramírez; i també a tots aquells que continuen treballant per fer viable alguna cosa semblant a la transmissió de la saviesa i la virtut filosòfiques. Tots plegats han fet de l’estudi de la filosofia en aquest país una tasca més digna que el mer entreteniment ociós per a esperits inquiets. Han dotat la disciplina de la dimensió curativa que aspira a guarir, per un cantó a l’ànima humana, en el seu particular estat d’abandonament actual, i per l’altre a la cultura catalana, en la seva perenne exposició a la intempèrie. Malgrat tot, no n’hi ha prou. Com deia el Doctor Jordi Sales, en aquells ja llunyans anys noranta, "tant de bo tinguéssim més perelluíssos" avui, per remeiar la fosca i nostrada precarietat endèmica.