Simulant la utopia

 

El major testimoni de l’actual fracàs de la Nova Escola reformada no són els mediocres resultats de les proves externes a les que es veu periòdicament sotmesa, i que tossudament mostren la caiguda lliure dels nivells d’assoliment competencial en llengües, càlcul i ciències dels nostres alumnes, sinó la substitució de l’ascensor social que l’escola podia oferir als fills de les classes populars del país, fa uns anys, per una mena de simulacre d’utopia social que barreja principis utilitaristes -majors nivells de felicitat i satisfacció emocional de l’alumnat- amb objectius neoliberals favorables a les grans corporacions i a l’economia depredadora que les sustenta -crear masses de treballadors domesticats i adaptats a contextos de canvi tecnològic i condicions laborals servils.

En aquest entorn de substitució dels valors emancipadors que l’escola promovia abans pels valors de submissió col·lectiva al sistema i alliberament individual per esdevenir serf de la innovació tecnològica que promou el control social i l’alienació personal en l’hedonisme narcisista actuals, hi trobem, en primer lloc, que les utopies socialistes del benestar i la justícia equitatives del passat s’han transformat -en la mesura en què les esquerres han assumit que aquesta aspiració no és exportable a totes les societats humanes, ni tampoc a tots els col·lectius de la nostra mateixa societat- en l’anhel, com a màxima aspiració de tot treballador, de la vida daurada del jubilat, consistent en fruir d’experiències en forma de viatges, activitats de lleure cultural, conreu d’amistats i la suficiència material, garantida per una pensió generosa. Més que a transformar la societat, la utopia que anhelen els joves consisteix en fer, algun dia, realitat les escasses seguretats que han assolit els seus avis.

L’actual simulacre d’utopia que promou l’escola substitueix la formació integral de la persona per l’acontentament clientelar, una falsa il·lusió de felicitat que, a més de suplir l’ascensor social, promou el conformisme paralitzant d’un jovent precaritzat i consumista. L’entorn sobreprotector de l’escola persegueix la seguretat, abans que el descobriment, la prevenció abans que el risc, la protocolarització i l'estandardització de la conducta per sobre de l’emancipació i la improvisació. L’obsessió per crear entorns segurs per als infants i adolescents trastoca les seves relacions, estenent les prevencions de la por i la desconfiança dels prejudicis adults, i abocant al jovent al món mentider de les xarxes que substitueix la connexió propera, que encarnava l’amistat amb l’altre, pel seguiment i imitació de perfils postissos i exhibicionistes, a la recerca dopamínica del "like" de conveniència que emmarca la buidor i la soledat imperants. 

En aquest "món millor" que la comunitat educativa s’entesta en simular es comercia amb la inflació de drets que envaneix al jo, fins ofegar i extingir el deure que enfortia al nosaltres; es promouen models d’aprenentatge basats en el condicionament operant, l’únic que les intel·ligències i tecnologies digitals saben aplicar, donades les seves absolutes mancances de comprensió humanística, la que caracteritzava el saber fer del bon mestre de l’escola pública anterior a la reforma. Un programa redemptorista que transforma la simulació utòpica en ocultació quan, emulant el debat polític imperant, pontifica la prioritat transmissora escolar de les qüestions identitàries mentre passa de puntetes sobre les causes reals de la injustícia i la violència socials. Sobre la simulació de la qualitat educativa i la falsa promoció del pensament crític, valors centrals que totes les reformes promulguen, però eviten detallar i aplicar realment, hi plana l’advertència d’Aristòfanes: "la joventut passa, la immaduresa es supera, la ignorància es cura amb educació i l’embriaguesa amb sobrietat, però l’estupidesa dura per sempre". Ves que l’era de la utopia simulada no sigui també la de l’estupidesa perpètua.