Tot fent Pigmalió

 

Veiem a Can Massallera, a Sant Boi, l’obra Tot fent Pigmalió, amb Lloll Bertran i Manel Barceló com a únics actors d’un espectacle, amb text de Marc Rosich, pensat com un homenatge a la ja llunyana producció teatral de la companyia Dagoll Dagom, amb la mateixa Bertran en el paper de la Roseta Fernandes que ja interpretava en aquella ocasió. Tots dos actors alternen escenes on representen l’obra teatral de G.B. Shaw amb passatges on, aprofitant el recurs de l’assaig previ a la representació, s’adrecen al públic per oferir-li referències sobre el muntatge original, amb traducció i adaptació de Joan Oliver, sobre la pel·lícula My Fair Lady -l’adaptació musical hollywoodiana de l’obra teatral-, i sobre les vicissituds del teatre, la llengua i la cultura catalanes. Donada l’economia de mitjans i l’amplitud de les pretensions l’escenificació requereix un generós esforç actoral que tots dos intèrprets afronten amb ofici, tor recordant glòries passades. L’opció metateatral del muntatge ofereix ritme i dinamisme possibilitant, sense masses escarafalls del respectable, el canvi de pla escènic, a la vegada que brinda oportunitats de lluïment als dos actors, amb les escenes musicals que homenatgen l’obra matriu estrenada al Romea el 1981.

El conjunt, però, pateix la sobrecàrrega de intencionalitats que arrossega, reflectides en primer lloc pel fet de convertir una tragicomèdia cuinada en el liberalisme postvictorià de principis del segle passat, en un vehicle que, com en temps de la traducció-adaptació de Joan Oliver -en plena dictadura franquista- vingui avui, un cop més, a salvar la cultura, el teatre i la llengua catalanes, amenaçades ara pels efectes de la globalització i les tiràniques revolucions tecnològiques i digitals, que imposen usos i models culturals uniformitzadors. Si als anys 50 el mite de Pigmalió, entès com la gràcia de la transformació de qualsevol agent en docte i il·lustrat, pel simple efecte de la seva immersió en la cultura, podia servir com a esperó per promoure la conscienciació envers la llengua del país, apel·lar-hi avui sembla, com a mínim, ingenu. El Pigmalió de Shaw, tot i l’esperit crític que conté, no aguanta el revisionisme de caire estalinista que cancel·la a tort i a dret les produccions que s’allunyen del progressisme oficial. Pel seu classisme, el paternalisme del protagonista, el professor Higgins, i l’ambigua solució final que lliga l’emancipació de la florista, ja refinada i educada, a les opcions matrimonials amb els protagonistes de l’obra, Pigmalió no passa per ser un referent de la quarta onada del feminisme actual. El mateix podem dir del conductisme que amara la narració, traspuant optimisme sota la convicció pseudocientífica que només cal trobar el condicionant adequat per convertir qualsevol persona en un individu nou i diferent.

Tal ingenuïtat només està a l’alçada d’aquells que pensen que la simple programació d’una obra com aquesta tindrà efectes determinants en els hàbits culturals i lingüístics de les poblacions de la conurbació de Barcelona, com és el cas de Sant Boi. Si l’obra pretén fer de Pigmalió de l’espectador assistent, majoritàriament ja catalanoparlant i culturalment militant, l’efecte no passa de ser un simple brindis al sol, si em limito a consignar l’edat mitjana dels mateixos i les motivacions que hi troben en l’espectacle. Em direu que tot suma i que cal no donar per perdudes les guerres sense combatre-hi. I és veritat. No obstant, si el que es persegueix és plantar batalla i vendre cara la derrota, calen polítiques culturals més arriscades, major oferta i sobretot més pensada en captenir un públic divergent. Res de tot això és possible sense vincular-ho a un programa educatiu de ciutat que promogui el gust pel teatre, la literatura i les arts a les escoles i centres de secundària, en lloc de promoure només tallers i xerrades sobre valors i hàbits de consum i relacions. Que Pigmalió, en tant que conte de la ventafocs per a adults, no sigui més que un mite no ens ha de fer perdre de vista que la cultura -la seva difusió i preservació-, està cada dia que passa més amenaçada i que ens allunyem, a marxes forçades, de la il·lusió que qualsevol professor Higgins sigui capaç de realitzar el miracle de transformar tanta mediocritat i vulgaritat en subtilesa i finor. En definitiva, a còpia de promoure identitats i diversitats que enalteixen el jo ens anem quedant sense els mites que possibilitaven el nosaltres.