El gran teatro del mundo

 

Veiem al Romea el clàssic de Calderón de la Barca, El gran teatro del mundo, escenificada per la Compañía Nacional de Teatro Clásico, amb la direcció de Lluís Homar. S’agraeix que la dramatització i escenografia, adaptades als gustos i costums minimalistes actuals, no desvirtuïn el text original, prou potent i lluminós com per captivar l’espectador, tot i els gairebé 400 anys d’antiguitat que té l’obra, un dels cims de la literatura barroca castellana. L’acompanyament musical, amb una percussió un xic estrident -sobretot a l’inici de la funció- ajuda a accentuar els girs escènics i dona entrada als parlaments dels protagonistes, com un baix continu musical, que no desentona amb l’esperit artístic contemporani al text, i que es va suavitzant conforme l’escena avança.

I s’agraeix també que l’actuació dels intèrprets sigui continguda i es posi al servei del vers calderonià, amb dicció clara i emfatització precisa, perquè aquí l’estrella de la funció és la construcció mètrica, brodada amb finesa i servida amb gràcia, per enlairar l’eloqüència de la forma artística sense perdre la contundència didàctica del missatge moral. Pel que fa al tema del teatre dintre del teatre, tan propi del joc de miralls que caracteritza el Barroc -i que Calderón, Lope de Vega i demès autors del segle d’or fan servir en tantes ocasions-, l’artifici de la comèdia que representen els homes en el teatre del món, com a assaig general de la veritable funció que té lloc fora de l’escena, no absorbeix i anul·la la consciència de l’espectador, atrapant-lo dins una pantalla alienant, sinó que l’alliçona elevant la seva mirada més enllà del mirall que, en lloc de reflexos i ombres, ens retorna arquetips i formes.

En la comèdia, on set personatges troben el seu autor, que els dona llibertat i raciocini per lloar o qüestionar l’elecció i el fi, però sempre dins del marc de la Llei divina, que marca el camí i l’il·lumina, hi veiem passions i virtuts, anhels i angoixes, contingudes en el paper forçat que la representació els ha atorgat, departir sobre la seva desigual fortuna, que anivella a tots tant al néixer, en la ignorància, com al morir, en la saviesa. Perquè de la mateixa manera que l’autor dota a cada personatge d’un paper en la comèdia, el naixement condiciona la trajectòria vital que representem. I malgrat la mort ens despulla de fites i misèries, retornant-nos al buit inicial, res d’allò viscut és banal, i tot suma en el judici teleològic diví que eleva o enfonsa. La comèdia, com a causa exemplar, s’ofereix a l’espectador, per alliçonar-lo en el seu trajecte real, en forma d’"Acte Sacramental", doncs res és més il·lustratiu que l’ensenyament cristològic, encara que només resti, en l’obra calderoniana, de la representació eucarística, la seva simbologia.

Així, per més que el fingit relat barroc d’allò vertader sigui artificiós i recargolat, efectista i trampós, ¡quanta més bellesa hi trobem que no pas en la buidor i l’absurd de la torna pirandelliana contemporània! Quan el món és un gran teatre, l’art pot esmenar la humana -i confusa- experiència de vida, tal com Calderón cerca, encara que només sigui durant la minsa estona que dura la representació. Però quan el món és un gran absurd, la bellesa no té cabuda i l’art només és temptativa de fugida davant la cruesa d’una realitat despullada de qualsevol compostura i esperança. Què es pot esperar d’un món que ha desterrat els actes sacramentals per entronitzar els True Crime i els Realitys? Si els primers feien possible que la ficció il·luminés la realitat per millorar-la, els segons no fan altra cosa que trivialitzar la realitat fins enfosquir-la i dislocar-la com a ridícula ficció que oculta misèries, ambicions i perversions, tan reals com abjectes. El fingiment enaltidor del Barroc que l’obra de Calderón ens projecta, contrasta amb el simulacre de ficció embrutidora que el show business actual perpetra. La comèdia àuria calderoniana ens recorda que som novament davant del mirall. Però avui el reflex ja no ens retorna virtuts humanes, sinó les nostres grotesques deformitats mundanes. I, tanmateix, tot és teatre.