La gramática de Ernesto Caballero

 

Fins al 23 de febrer es pot veure al Romea l’obra teatral La gramática, escrita i dirigida per Ernesto Caballero i protagonitzada per María Adánez i José Troncoso. Es tracta d’una sàtira que vol ridiculitzar l’empobriment del llenguatge actual pels usos cada cop més impropis, descuidats, vulgars i simplificats tant de les paraules com de les construccions gramaticals, així com denunciar l’abandonament de les regles ortogràfiques i l’ostracisme de la diversitat lexical en pro de les crosses lingüístiques i expressions estàndard avalades pel llenguatge col·loquial i planer del carrer i de les xarxes. Per fer-ho, l’espectador serà còmplice d’una teràpia protagonitzada per un neuròleg que, per dessensibilitzar la víctima d’un peculiar accident que ha convertit a una illetrada dona de la neteja en una meticulosa defensora de la correcció lingüística, així com en una experta i docta erudita de la llengua, fet que li comporta el rebuig de la seva família i entorn social i laboral, aïllant-la i minoritzant-la -fins a patir angoixa i frustració-, la sotmetrà a una teràpia pseudo conductista consistent en fer-li reviure experiències i entorns caracteritzats per l’agravi i el maltracte a la llengua que, a més, li resulten familiars perquè formen part de la seva memòria anterior.

Se’ns presenta, així, una inversió de l’argument de la coneguda obra teatral Pigmalió de Bernard Shaw. Ara, en comptes d’aconseguir, amb el condicionament de l’erudició, la conversió d’una ignorant en culta, se’ns fa partícips de l’erradicació del saber -font de solitud i menyspreu de les majories-, i la seva substitució per l'ordinariesa i vulgaritat generalitzada. L’experiment, avalat per la neurociència, en nom de la qual la pedagogia reformista posa en pràctica a l’educació actual programes d’aprenentatge que resulten sospitosament semblants a les teràpies "curatives" de l’obra -recursos tecnològics, missatges informatius simples reduïts a eslògans, impactes visuals, ús de les emocions...-, recorda, més que a Pigmalió, al tractament Ludovic de A Clockwork Orange, òbviament substituint, com a conducta apresa erradicable, la violència de la novel·la de Burgess per la cultura, en la nostra obra teatral.

Més enllà de l’actuació convincent de la parella actoral, el muntatge és recomanable per la desoladora reflexió que instiga a fer a l’espectador. La democratització del llenguatge, que fa possible la massificació de la comunicació, pròpia de l’era digital en la que estem, així com de l’ensenyament -podem extrapolar-, passa necessàriament pel seu empobriment i vulgarització. La grolleria, reduïda a l’expressió emocional arrauxada i tòpica, es converteix en el llenguatge universal de la massa d’iguals que transita per les xarxes i els carrers, amb la plena convicció que els registres, les formes i la cura per la precisió lingüística ja no són més que antigalles pròpies d’esnobs o d’elits exclusivistes i sectàries. En l’escena, aquesta regressió en forma de clausura i constrenyiment del llenguatge es manifesta, simbòlicament, amb la dissolució en pantalla de les imatges dels grans autors de la literatura castellana, mentre la teràpia avança amb els seus efectes "curatius". La cancel·lació de Cervantes -i de tots els grans autors clàssics i contemporanis- és el preu a pagar per anul·lar el patiment, solitud i desclassament de la protagonista. Que la cultura i el saber ja no importen gaire en som prou conscients els docents, sotmesos a un programa similar de reducció de la transmissió de continguts, i la seva substitució pel vivencialisme emotivista i entretingut, amb el qual, a cop de decret i reforma educativa, s’ha anat transformant l’escola en les darreres dècades. Però quan s’escenifica la dissolució de la tradició literària, a la vegada que es liquiden les lectures obligatòries a les matèries de literatura del Batxillerat, se’ns fan presents -sempre en forma de paròdia-, les catastròfiques conseqüències que s’albiren en l’horitzó: la desconnexió entre el parlant de la llengua i la seva tradició i riquesa no només redueix el marc mental majoritari, impossibilitant transmissions, desplaçaments i evolucions, sinó que desballesta la democràcia com a model regulador de la convivència, desterrant el diàleg en benefici de l'eslògan, cosa que ja conreen, amb mestratge, aquests polítics populistes que han fet de les xarxes socials el seu baluard comunicatiu. La metàfora d’una gramàtica, la seva literatura i la tradició cultural que van possibilitar, empetitides i exiliades per l’acció i els mètodes de les pseudociències socials, més que fer-nos somriure ens glaça la sang quan recordem a Aristòtil dient que, sense el llenguatge, l'ésser humà no difereix de la bèstia. Potser l’única diferència que resta és que nosaltres podem decidir fer de la bestiesa la nostra principal diversió. I en això estem.