Tres excel·lents exposicions a la Fundació Tàpies

 

Fins al 17 d’aquest mes d’agost es poden veure plegades al Museu Tàpies tres destacades mostres d’art contemporani. Es tracta de La imaginació del món, del mateix Tàpies, que romandrà fins al 25 de gener de l’any vinent, Velar la transparència, d’Anna Malagrida, que es veurà fins al 28 de setembre i Els meus camins són terrestres, que finalitza el 17 d’aquest mes d’agost. La reunió de les tres seleccions d’art figuratiu en un mateix espai expositiu permet al visitant jugar a relacionar entre sí totes tres col·leccions i a establir connexions imaginàries, que van des de la disposició espacial de les mateixes -amb l’obra de Tàpies, més espiritualista i transcendent, a la planta superior, la creació matèrica i corporitzada de la Palau a la planta baixa i el món mistèric, que uneix ambdues dimensions anteriors, de Malagrida al soterrani de l’edifici de la Fundació-, fins a la dimensió temporal de les mostres -un període creatiu, que abasta el final dels anys 40 i principis dels 50, de l’artista resident del Museu, una retrospectiva de tota la seva producció artística, en el cas de la Marta Palau, i un projecte artístic concret, unitari i coherent, dut a terme en un moment temporal particular, el retrat dels efectes de la crisi financera del 2008, en la proposta de la Malagrida.

Repassant de dalt a baix les tres propostes, com un suggeriment d’itinerari no necessàriament prescriptiu, el visitant s’encara, en primer lloc, amb l’univers de la creativitat del jove Tàpies, que es troba, en els anys esmentats, cercant i experimentant un llenguatge artístic i un imaginari inspirador propi i original que l’atansi a la universalitat dels grans genis -Miró, Picasso- de les generacions precedents, sense girar l’esquena a les tendències de pensament i influències culturals que emergeixen a contracorrent de l’Espanya Franquista del moment. Prenent com a referència l’assaig del mateix artista L’art i els seus llocs, publicat el 1999, d’on els comissaris de l’exposició n’extreuen el nom de la mateixa, La imaginació del món, la mostra tracta de reproduir l’efervescent cosmologia que fa de base inspirativa de l’artista, aplegant objectes personals, documents d’època i referents materials de la cultura, tant popular com acadèmica, per reproduir el magma d’idees que cristal·litzen en la seva obra creativa exposada. Amb voluntat lul·liana d’encarar-se a la totalitat del món visible, el catàleg de manifestacions culturals que recull la mostra permeten imaginar el món, de la mateixa manera com Ramon Llull el va voler pensar i desvetllar als seus coetanis, escrivint entre el 1287 i el 1289 el seu Llibre de meravelles. Imaginar és pensar sense mètode, just el contrari del que caracteritza l’obra filosòfica de Llull, amb la seva Ars combinatoria, precedent del mètode cartesià, entre d’altres il·luminacions d’inspiració racionalista. Per aquesta raó, l’interès de Tàpies en Llull es circumscriu a l’univers literari i artístic, més que a la referència filosòfica, fet que li permet deambular per l’eclecticisme de la seva època, barrejant tota mena d’influències, des de les més escolàstiques de mitjans de segle, com el marxisme i la psicoanàlisi, fins les més irreverents i antiacademicistes, pròpies de les avantguardes experimentals que s’interessen per l’esoterisme, la càbala, la màgia i l’espiritisme.

Es busca, en definitiva, un imaginari nou i original que es tradueix en una obra pictòrica plena de referències simbòliques i mitològiques, d’éssers primitius, arrelats a la terra, però alçats fins a tocar el cel, fent possible la interconnexió entre matèria i esperit. Imagina, doncs, el món primitiu com un paradís original on no hi ha encara separació ni subordinació entre natura i cultura, subjecte i objecte, figura i forma. Si el paradís va existir, originàriament, seria, en efecte, l’espai propi de la superació de tots els conflictes i contradiccions. L’espai apolític que només es deixa contemplar i recrear des de l’esteticisme. Aviat tot aquest banc de proves creatives transitarà cap a la pura abstracció formal, des del simbolisme cubista, que relaciona el volum amb la presó de la creativitat, fins a l’essencialisme expressiu que redueix la fastuositat del món imaginat a la unicitat cromàtica i formal, única síntesi realment possible entre els contraris escindits, en un món en conflicte permanent com ho és el nostre.

En continuïtat amb aquest moment creatiu que defineix l’univers pictòric de Tàpies de finals dels anys quaranta, es troba la mostra Els meus camins són terrestres, que compendia l’obra de la Marta Palau, artista nascuda a Lleida el 1934, però arrelada a Mèxic, on arribà la seva família fugint del franquisme el 1941, i on va morir el 2022. Fent ús de materials naturals com les fibres vegetals o l’argila, composa una producció artística que integra tradicions i simbolismes propis de la cultura primitiva dels pobles indígenes d’Amèrica, amb voluntat de recrear, novament, un paradís ancestral ple de saviesa i humanitat que la modernitat ha amagat i oblidat. L’arrelament a la Terra, concebuda com a espai de lluita i transició, que simbolitza la vida i la mort, és, en aquest cas, més material que espiritual, i s’enllaça amb el cos, reduït a la potència expressiva de les seves parts, com peus, sexes o siluetes, que no només manifesten una presència, sinó que descriuen la capacitat regeneradora que engendra vida i esperança, malgrat la violència que vertebra la història, en un camí ascendent que, més que amb el progrés, cal identificar-lo amb l’error, del qual vol fugir. El retorn al primitivisme original i la connexió amb els ancestres seria el camí que l’artista ens proposa per aconseguir-ho.

La tercera exposició, la de l’Anna Malagrida, ubicada al soterrani del Museu, i titulada Opacitas. Velar la transparència, està composta per diversos vídeos i una sèrie fotogràfica anomenada Vitrines, on l’artista retrata els efectes que la crisi econòmica va provocar en els negocis de Paris, amb el tancament de locals, els aparadors dels quals són fotografiats per l’artista, velats per una precipitada mà de pintura blanca per ocultar l’esfondrament del negoci que els seus interiors, en fallida, imaginàriament contenen. Les imatges són, llavors, el nexe expressiu que uneix el món real i el món imaginari, la veritat d’una pèrdua i l’ocultació aparent de la seves conseqüències; la plasmació d’una presència descorporeïtzada, que té lloc en l’espai públic, a la vista de tothom, però els efectes de la qual només són insinuats, mai plenament revelats, configura una potent metàfora de l’escenari social i polític del nostre temps, on la virtualitat i la postveritat amaguen i disfressen impunitats i violències. De nou, la intervenció artística de la Malagrida s’empelta amb la recerca expressiva del jove Tàpies recreada en el pis superior, convertint les imatges urbanes en poderosos símbols d’un escenari mític ja desaparegut, però que, veladament, reflecteixen la ciutat circumdant, l’esperit que resta dempeus rere l’enfonsament del somni imaginari del progrés infinit. El recurs a l’esteticisme i a la unicitat cromàtica, a través del blanc, precipitat i embrutit, que acoloreix els vidres dels aparadors recorda l’evolució pictòrica del mateix Tàpies, convertint l’instant i l’objecte quotidià -una cadira, un mitjó...- en vehicle simbòlic d’expressió artística.

Les tres mostres, conjuntament, ofereixen al visitant un suggerent joc de miralls que, en un sentit evolutiu i dinàmic -en el cas de Tàpies-, afavoreixen plasmacions concretes i estàtiques -en les dues artistes que l’acompanyen-, d’un únic univers expressiu que ja es troba contingut i explorat en la totalitat lul·liana de l’univers creatiu del pintor barceloní.