La darrera pel·lícula de la Kathryn Bigelow, que es pot veure a Netflix, és una inquietant reflexió sobre el trencament del fràgil equilibri nuclear, basat en l’estratègia de la dissuasió de les grans potències, heretat de l’era de la Guerra Freda, al què ens precipitem actualment amb els vertiginosos canvis que el món està experimentant des de l’arribada de la Intel·ligència Artificial. El llargmetratge narra, des de vàries perspectives diferents, que cobreixen l’ampli espectre de sistemes, analistes i experts en reacció i prevenció nuclear, els darrers minuts previs a l’impacte d’un míssil balístic amb una càrrega atòmica capaç d’anihilar per complert la ciutat de Chicago amb els tots els seus habitants.
En l’impàs de menys de vint minuts que tenen aquests especialistes en defensa i seguretat nord-americans per respondre a l’amenaça, des del mateix moment en què és detectada fins que la bomba assoleix el seu objectiu, està en joc no només la vida de milions de persones innocents que desconeixen el perill que plana sobre els seus caps, sinó també l’angoixant dilema de tractar o no d’evitar l’esclat d’una guerra nuclear, amb la resposta imminent i amb la mateixa escala de destrucció que planteja l’atac patit. No sabrem, i tampoc importa gaire, qui ha llençat el míssil. El que sí sabem és quina és la conseqüència que tindran les automàtiques reaccions en cadena que seguiran al primer atac.
El que resulta aterridor no és la lògica imparable de la destrucció que seguiria indefectiblement al primer impacte en un atac nuclear qualsevol, ja que, al cap i a la fi, aquesta por ens ha acompanyat des dels inicis de la cursa armamentística nuclear, a mitjans del segle XX, quan les dues superpotències es disputaven l’hegemonia mundial, arribant al mutu acord -sota la convincent lògica de la mútua autodestrucció en cas contrari- de repartiment del pastís que garantia la progressió dels seus respectius imperis. No, el que resulta més inquietant és constatar, des de la ficció, la incapacitat humana de respondre eficaçment al desafiament nihilista que un boig amb accés a armament nuclear i tecnologia d’avantguarda pot provocar. Hem arribat, segons l’hiperrealisme polític que planteja la directora i el seu guionista, al paradoxal moment del compte enrere cap a la destrucció del món, que comporta disposar de mitjans tecnològics capaços de burlar la lenta i dilemàtica intel·ligència humana, que treballa deficientment en contextos de màxim estrès, agitada per la instintivitat biològica i l’emotivitat social, de la que se’n deriven males decisions, si es comparen amb la freda i calculadora mecànica de resposta de les IA, quan aquestes tenen fixat un objectiu definit i metòdicament dissenyat, que no contempla limitacions o negadors ètics.
Transcendint el context oclusiu del perill nuclear, les amenaces que tenen visos de portar la humanitat al límit de la seva capacitat de resposta es multipliquen, sent la pel·lícula, en aquest sentit, una metàfora de la incertesa dels nostres temps presents, hereus del prometeic desafiament als déus que anava acompanyat del desterrament de l’ètica del reialme de la nostra ambició.
William Poundstone, en el seu assaig Prisoner's Dilemma: John von Neumann, Game Theory, and the Puzzle of the Bomb1, on ressegueix la trajectòria del matemàtic i físic nord-americà d’origen hongarès, John Von Neumann, que va participar en el Projecte Manhattan, així com, posteriorment, en el desenvolupament de la Bomba d’Hidrogen, narra com aquest prodigiós científic es va interessar per la teoria de jocs, amb la intenció de demostrar que sempre hi ha una forma racional de jugar a qualsevol joc, malgrat que en jocs de més d'una tirada el càlcul d'intencions del contrari pugui semblar potencialment infinit. Parlem de jocs, ja siguin trivials com el marro o sofisticats com els escacs, en els quals s'enfronten dues persones amb interessos oposats, de tal manera que una d'elles guanyi i l'altra perdi. En aquests casos sempre existeix una “forma òptima de prendre part en tals jocs”. El que resulta sorprenent és que Von Neumann pretengués ampliar els seus resultats a qualsevol tipus de joc, inclosos els de més de dos jugadors, o aquells on els interessos dels participants coincideixen parcialment, fins a poder abordar qualsevol situació de la vida real en la qual els oponents “faronegen, duen a terme petites tàctiques per a enganyar a l'altre o es pregunten què pensarà l'altre que faré”.
D'aquesta manera, en ampliar el seu camp, la teoria podria donar raó de tots els tipus de conflicte entre éssers humans. Si assumim que aquesta lògica racionalista ha triomfat, amb el desenvolupament d’intel·ligències artificials generatives, capaces d’aprendre a base de calcular noves respostes racionals en el instant mateix en què estan jugant, superant àmpliament la capacitat humana de planificar i respondre, haurem d'acceptar, amb paüra, que el desenvolupament tecnològic i instrumental, del qual la teoria de jocs és una derivació, ha sobrepassat no només els nostres límits mentals sinó també qualsevol evolució moral o ètica. El desafiament que l’existència d’aquest poder tecnològic representa per a la seguretat futura de la humanitat ens hauria de dur a conclusions com les del propi Von Neumann, un home afable i encantador en el tracte proper, però partidari de començar una guerra nuclear, abans no la comenci un altre, i que preveia que l'espècie humana estava condemnada a desaparèixer pel seu mal ús de la tecnologia. El seu realisme, del que la Bigelow pren nota en aquesta pel·lícula, beu de la convicció de què, a aquestes alçades, ja no hi ha espai per a la contenció ètica del risc. Sorprenentment, el major perill dels desenvolupaments de les tecnologies no és que les màquines puguin arribar a esdevenir autoconscients sinó que converteixen als homes en minusvàlids morals.
Avui, quan la política concentra la major quantitat de bojos narcisistes egòlatres i arribistes mai viscuda, des de l’era de l’Imperi Romà, podem dir que aquesta ficció, que tan creïblement narra la Bigelow, no només és previsible, sinó inclús esperable. El compte enrere fa temps que està en marxa.
1W. Poundstone, Prisoner's Dilemma: John von Neumann, Game Theory, and the Puzzle of the Bomb, Knopf Doubleday Publishing Group, 1993. Hi ha traducció al castellà: William Poundstone, El dilema del prisionero, Alianza Editorial, 2006, Madrid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada