Nou onomàsticon: il·liberalisme

 

Aquest terme, que ha fet fortuna en el terreny de la filosofia política contemporània, ve a designar un model d’organització política que renega d’aspectes fonamentals de la tradició del liberalisme democràtic desenvolupada en els dos darrers segles. Concretament, la limitació d’algunes de les llibertats fonamentals i la manca de respecte cap a la divisió de poders. La seva aparició en el present segle, en règims que mantenen estàndards democràtics, com les eleccions i la pluralitat de partits polítics, es fruit del descrèdit de l’ideal il·lustrat de la plena confiança en què el progrés científic i la racionalitat ens duran cap al perfeccionament i la millora com a societat.

L’incompliment d’aquest ideal, ja ben present a mitjans del segle passat, amb experiències com la bomba atòmica i l’extermini programat de forma racional en l’holocaust nazi, i l’acostament actual al col·lapse com a societat, amb unes desigualtats cada cop més grans entre els seus integrants, i com a sistema biològic, amb l’amenaça a la biodiversitat que se’n deriva del canvi climàtic, que ha ocasionat la tecnociència han fet que, contra el liberalisme que embolcallava el positivisme científic, neixi tot un programa polític i social anomenat il·liberal per remarcar la seva diferenciació amb la tradició política i econòmica anterior, que també es coneix com a “societat oberta”. Aquest programa es basa en la primacia dels instints, la individualitat, el narcisisme, les emocions, el personalisme dels seus líders carismàtics i el negacionisme científic. L’il·liberalisme nega els drets fonamentals, els valors de la democràcia, el diàleg, la racionalitat i el consens. Apel·la a la força, a la rauxa de la joventut i a la impulsivitat. Un seguit d’emocions lligades a la voluntat, més que a la mesura i a la moderació.

Resulta interessant comparar tot aquest discurs amb la crítica platònica a la retòrica sofista que hi trobem en el Gòrgies. Sense entrar ara a valorar el diàleg, que l’amic Jordi Ramírez considera el més fèrtil de tota la producció platònica, el cert és que l’adulació, que Sòcrates denuncia com a pràctica retòrica, exercitada en favor de les masses amb vistes a procurar el plaer o l’acontentament d’aquestes, sense entrar a considerar els beneficis i perjudicis d’aquesta pràctica política, es troba clarament en sintonia amb aquest programari il·liberal que avantposa les emocions a les raons. Que l’escola estigui virant cap a noves pedagogies basades en el conreu de les emocions dels alumnes, abans que en el manteniment d’una tradició racional de coneixements, estaria en la línia del canvi de rumb que l’il·liberalisme planteja. Un cop més, caldrà retornar a Plató per comprendre l’abast de l’amenaça, encara que no admetem com a solució apropiada el seu programa polític. Seria irònic que, per redreçar el rumb del liberalisme il·lustrat, recuperéssim les lliçons del vell Plató.