Sobre la pedagogia de la innovació constant.

A la base de la nova pedagogia actual, que dona valor superior a l'Aprenentatge per Projectes, per exemple, hi trobem la fascinació per allò nou, per allò emergent. En l'experiència humana, sempre és més emocionant allò que ha de sorgir, allò que cal construir de nou, que qualsevol forma ja realitzada. En la promesa de la novetat està continguda la possibilitat de la troballa. Però també hi concorre l'evident perill de la desorientació i el perdre's. En el projecte es persegueix un "producte final", que en la seva mateixa culminació passa a estar eminentment caduc. 

Tal com diu Gregorio Luri a El deber moral de ser inteligente (2018), "tota activitat pedagògica hauria de sotmetre's al 'sentit d'allò possible'. Per sentit d'allò possible entenc allò que es pot aconseguir amb els mitjans que disposem. Tot increment del sentit d'allò possible ha d'anar acompanyat d'un augment de la intel·ligència disponible". En cas contrari, podem afegir, el que acabarem fent sempre serà inferior a allò esperat. 

I aquest és el problema que plantegen els projectes: les expectatives sempre són superiors al resultat final. Per què el sentit del possible no va acompanyat de l'ús intel·ligent de les eines metodològiques que té l'alumnat al seu abast. S'espera que aquestes eines -el pensament crític, l'habilitat d'expressió, el càlcul i el raonament lògic- es desenvolupin i s'obtinguin amb el projecte, quan són les condicions que haurien de fer-lo possible. Això ens porta a confondre esperança i realitat, i otorgar a la pedagogia basada en projectes la capacitat màgica de transformar l'ensenyament i els seus actors.