Emotivisme a l'escola

L'emotivisme moral és l'equivalent modern del relativisme moral de l'antiguitat. En tots dos casos, la conducta moral i el bé depenen del parer subjectiu de l'individu. L'única diferència és que el primer apel·la al sentiment, mentre que el segon ho fa a l'interès. És evident que quan s'actua sota l'interès el resultat pot ser catastròfic per als altres, mentre que si es tracta d'actes motivats pel sentiment, que sempre pot ser compartit, encara que aquests actes siguin igualment nocius, es pot dulcificar l'individualisme que els va provocar.

No resulta estrany, en conseqüència, que l'escola tingui tant d'interès a educar a través de les emocions: això permet sustentar el relativisme general de la societat des de la naif consciència de la pròpia voluntat assumida i admesa lliurement, com a subjecte emocional ple. El resultat és un conjunt d'individus, els educands, capritxosos i entumits, que únicament atenen, ja no les raons, sinó les emocions, que poden ser fàcilment programades i dirigides pel gran capital i els poders mediàtics. Un programa d'aquest calat no pot donar lloc a ciutadans crítics i responsables. Tan sols origina consumidors dòcils i obedients, sempre disposats a satisfer els desitjos del que els resulta agradable i genera els seus sentiments de benestar present, bandejant tot judici intencional de la seva trajectòria formativa. És sorprenent que en els documents legislatius que sustenten l'atemptat educatiu que suportem amb la reforma actual es parli amb tant d'èmfasi del "benestar" de l'alumne, mentre s'oblida del foment de les experiències que introdueixen ordre, límit i rigor en el seu aprenentatge, essent aquestes les que n'afavoriran el creixement i la maduració, aportant-li la capacitat autònoma de dirigir la seva futura vida.

Promoure el positivisme emocional no és garantia, però, de millora, ni de qualitat educativa. Només és garantia de conversió de l'escola en un centre assistencial de salut mental adolescent. Però alguna cosa falla si, abans que per l'adquisició de les eines bàsiques per a l'exercici cognoscitiu, l'escola ha de vetllar per l'estabilitat emocional de l'alumnat. Quan el professor es transmuta en terapeuta emocional, la societat ha d'assumir que l'escola deixa de ser el motor de l'ascensor social de les classes més desafavorides, i es converteix en un esplai per a esbarjo i distracció del menor. A això, antany, li dèiem guarderies. Avui, pels pedagogs que incentiven els canvis educatius, són espais de realització personal. Han confós la fi amb els mitjans. O potser han cregut que, només desitjant-ho, el foment del benestar i la felicitat millorarà per si sola la vida futura de la nostra joventut. Sigui com sigui, que ells ho pensin no converteix en veritable la seva afirmació que aquesta educació sigui bona en si mateixa. Aquest, al capdavall, és el problema de l'emotivisme, és a dir, que allò que un considera i sent com a bo no ha de ser objectivament bo per als altres.