Exposició Cervell(s) al CCCB

 

Apurem gairebé fins el darrer dia per veure l’exposició Cervell(s) al CCCB, tot i haver estat cinc mesos a Barcelona esperant-nos, i escric aquest post un cop ja ha tancat, fet que deixa la meva entusiasta recomanació de la mateixa en entredit. Tot i això, a partir de la setmana vinent es podrà veure a Madrid fins al juny de l’any vinent. Per tant, encara que calgui fer un esforç més gran, paga la pena anar-hi, en cas que algú no hagi estat a temps de veure-la. Sempre podreu, a més, adquirir el catàleg de la mateixa i tenir una idea fidedigna de la serietat i profunditat amb la que la mostra aborda el tema de la ment i del cervell.

L’enfocament és rigorós i pretén repassar des d’una perspectiva científica, sense perdre mai de vista la intencionalitat divulgativa, tots els aspectes -històrics, artístics, tecnològics o evolutius- que ens han servit per acostar-nos a l’òrgan cerebral i entendre les seves funcions i complexitat. Dividida en tres parts (matèria, ment i ments) persegueix il·lustrar com l’estudi biològic del cervell ha permès superar els plantejaments dualistes propis de l’antiguitat i la modernitat filosòfica, per acabar admetent la hipòtesi emergentista, segons la qual l’estructura complexa del cervell dona lloc a funcions superiors, com la consciència, la memòria o la imaginació, que ja no són reduïbles a les meres connexions neuronals que les suporten i que configuren el que anomenem ment. A partir d’aquí, la mostra explora altres formes d’organització mental que considerem intel·ligents, tant en el món animal, com en el desenvolupament tecnològic present i futur.

És aquesta darrera part de la mostra, sense desmerèixer les anteriors, molt recomanables per a aquells que vulguin entendre tots els plantejaments del debat filosòfic i científic sobre les relacions entre cervell i ment, la que més estimulant em resulta ja que, en comparar l’evolució i funcionament del cervell i la ment humanes amb el comportament i la intel·ligent solució als problemes adaptatius d’espècies d’insectes socials, com els tèrmits i formigues, o d’ocells com els estornells, o d’invertebrats com els pops, ens adonem dels diferents camins que l’evolució ha seguit per potenciar formes alternatives d’intel·ligència que han fet possible la colonització del planeta per part d’aquestes espècies. Així, si la ment humana és fruit del creixement cerebral que es produeix amb l’exploració de l’entorn, d’on extreu una capacitat predictiva que anticipa conductes i avança resultats, a partir de la coneguda, en neurociència, com “hipòtesi mòbil”, la ment de les esmentades espècies animals respon a un propòsit superior al comportament particular i molt limitat de cada individu, però en la interacció dels quals es detecta una intel·ligència sistèmica i externa als mateixos, que permet, finalment, els complexos balls dels estols d’ocells o l’arquitectura sofisticada de termiters de més d’un metre d’alçada. Podríem anomenar “hipòtesi estàtica”, per contrast, l’existència d’aquesta intel·ligència rectora però aliena a la comprensió de cada membre de l’espècie.

Similarment, la mostra fa volar la nostra capacitat especulativa quan aborda el tema de la intel·ligència artificial. Així, si el model de desenvolupament d’aquesta intel·ligència ha seguit esquemes imitatius del funcionament del nostre cervell, assumint principis lògics, com els que conté el llenguatge binari de la programació, o el processament d’informació en xarxes, segons les arquitectures neuronals, o la seqüenciació per resoldre problemes, obtenint, d’aquesta manera, potents màquines que admeten el tractament d’un volum més gran de dades, i de les que esperem funcions “similars” a les que ens fan humans, cosa bastant improbable, ara per ara, el model imitatiu de les intel·ligències animals de les que hem parlat anteriorment sembla estar en la base del desenvolupament de màquines capaces d’aprendre i assimilar nous patrons per replicar-se i millorar les seves prestacions, sense ser conscients de les funcions que porten a terme, tal com ja veiem en els algoritmes metacognitius de la intel·ligència artificial que regeixen els cercadors de les xarxes d’internet o de les grans corporacions tecnològiques, financeres o polítiques. Les dues hipòtesis, la mòbil i l’estàtica, que fem servir en l’estudi de l’evolució de la intel·ligència biològica, poden, llavors ésser igualment útils per a la comprensió dels models actuals i futurs de les màquines intel·ligents. La mirada al passat i la projecció al futur són, en tot cas, les dues cares de la mateixa recerca, aquella que té a veure amb els misteris de la pròpia naturalesa humana. Tot exercici, seriós i honest, de divulgar aquesta recerca ha de merèixer, doncs, la nostra atenció i el màxim respecte. No fer-ho no només conté riscos econòmics i polítics; suposa, a més, renunciar a entendre qualsevol evolució futura de la nostra espècie. I això equival a deixar de ser éssers intel·ligents.