Fronteres o “límits d’externament”?

 

La notícia de l’enduriment de les restriccions de pas fronterer per als migrants provinents de països del Tercer Món, així com els abusos i violacions de drets fonamentals que pateixen aquestes persones a mans de les policies i guàrdies frontereres d’estats europeus, membres o no de la UE, recorden les pitjors èpoques, no tan llunyanes en el temps, de la història negre del nostre continent. Llegint la notícia és fàcil fer analogies amb l’exili republicà espanyol i català al final de la Guerra Civil Espanyola, quan centenars de milers de persones van haver de travessar la frontera amb França per fugir del bàndol nacional i van acabar omplint camps de concentració, en condicions precàries i d’extrema penúria, sotmesos a tractes vexatoris i humiliants per part dels guardes i les autoritats franceses.

Després, amb l’expansió del nazisme i el comunisme, vindrien altres camps ideats no només per aïllar sectors poblacionals indesitjats o desafectes, sinó inclús per a l’extermini del diferent, fossin les diferències d’ordre identitari, ètnic o ideològic. Calia tancar tot aquell que suposava una amenaça per a la integritat ària o comunista en espais d’higienització i depuració, amb la voluntat d’erradicar definitivament l’amenaça de la diversitat i la heterogeneïtat, decadent des del punt de vista racial i doctrinal del totalitarisme. Tancar-los en un abocador humà, construït per esborrar les seves existències i la seva petjada social i cultural, havia de ser la solució final per preservar l’ideal racista i polític de l’odre social superior que garantiria la felicitat i la prosperitat definitives d’aquelles comunitats.

Avui, després de la proclamació dels Drets Humans i el reconeixement de la diferència com a principi bàsic de la dignitat de la persona, no és admissible l’existència d’aquests espais d’internament, oblit i desaparició de l’altre, malgrat hi hagi camps de refugiats o centres de detenció i extradició per a migrants sense papers, pensats per regular l’entrada al Primer Món de les persones que fugen de violències militars i econòmiques en els seus països d’origen, tot i que les persones internades poden arribar a malviure durant anys en aquests no-llocs, enterrats en la burocràcia funcionarial dels estats que els acullen, amb tots els perjudicis psicològics, físics, econòmics i morals que això els reporta. En tot cas, la seva existència és una anomalia que és objecte periòdicament de crítiques i accions de mobilització popular per part d’ONGs i entitats solidàries. La consciència europea no es pot permetre l’existència de cap indret que recordi les estratègies genocides del seu passat. Així, doncs, ja que no admetem els camps d’internament, per les reminiscències doloroses de l’holocaust i el Gulag que ens provoquen, hem decidit, amb total cinisme, convertir els nostres espais territorials sobirans en llocs protegits de qualsevol intrusió, tancant les fronteres a tot indesitjable provinent d’Estats fallits o territoris devastats per la pobresa i el canvi climàtic. Hem convertit la Unió Europea en un enorme camp d’exclusió del migrant. En comptes de camps d’internament estem creant “països d’externament”, territoris lliures i “depurats” d’aquells que no són com nosaltres. El darrer pas en aquest moviment xenòfob, bàrbar i inhumà el trobem en l’ús de la força i l’abús sistemàtic dels drets dels migrants que, impunement, cometen les forces de seguretat fronterera, similarment a les barbaritats que cometien aquells guardes dels camps nazis i soviètics. La involució política i social que vivim, amb l’expansió de l’iliberalisme, arriba a l’extrem de reproduir esquemes de pensament excloent, malgrat utilitzin mètodes d’execució inversos als que la història ens ha ensenyat. Es pot dir, doncs, que de la història s’aprèn, però no sempre s’entén allò que s’ha aprés. Pensar l’opció contrària, a saber, que hem entès el nostre passat i que estem disposats a repetir-lo, canviant el dispositiu o refinant-lo, em resulta massa sinistre i aberrant com per ser admès com a veritat. Però ja sabem que aquests temps que vivim són temps de postveritats.