Les tres "pes" en educació

 

En el meu manual de docència activa, que porto tota una vida com a professor de secundària escrivint, la primera entrada, gairebé com si d’un dogma de fe es tractés, prové del mestratge d’en Jordi Sales, a qui reconec obertament el paper de ser el meu mentor filosòfic. De cap altre mestre he aprés tant com d’ell, sobre la virtut transformadora que té, en l’aprenent, la transmissió del saber. I d’ell era aquest dogma que vincula al bon docent amb les tres “pes” que han de guiar la seva tasca d’ensenyant: tot bon professor ha de ser capaç de manifestar passió, perseverança i paciència en l’exercici de les seves funcions. No cal dir que aquest dogma va presidir més les meves intencions que no pas les meves accions al llarg dels anys dedicats a la docència, malgrat la passió s’anés difuminant a base de rutinàries i repetitives tasques burocràtiques assignades a les funcions docents, la perseverança topés, com si d’un mur es tractés, amb la reiterada malfiança de les autoritats educatives, que veuen al docent més com el problema de l’ensenyament abans que no pas com la solució, i la paciència s’anés desarmant en sentit inversament proporcional a la implantació de noves tecnologies i mètodes pedagògics en la pràctica docent.

Doncs bé, el dogma de les tres “pes” reapareix en la Nova Pedagogia, vinculat ara a pràctiques com els aprenentatges per projectes. Però ja no és la passió, ni la paciència o la perseverança allò que cal estimular, sinó la “possibilitat”, la “proactivitat” i el “projecte”. Tot això centrat en l’alumne, es clar, que és qui construeix el seu aprenentatge al llarg de tot el “procés”, mentre que les altres “pes”, a les que em referia al principi, més aviat definien l’actitud del professor davant la ingent tasca d’impartir coneixements. En aquest subtil desplaçament del centre de gravetat educatiu hi és tot el drama tragicòmic que viu l’escola actual. Tràgic, ja que suposa el trencament definitiu amb la concepció de la “paideia” clàssica (també amb “p”) que ha inspirat segles de tradició educativa reeixida. Còmic perquè confia ingènuament en la bondat de les noves tecnologies i els seus impulsors, les grans corporacions financeres i tecnològiques, que hi veuen en l’educació el gran negoci del segle XXI, més que en els professionals de la docència experimentats i preparats, als quals cal anar desprestigiant i relegant.

En què es tradueix, avui, tot aquest desplaçament viscut a diari en les nostres escoles? Ja no es flairen, per descomptat, en l’ambient acadèmic les tres “pes” de les que parlava al principi. En la conversió de la transmissió del saber en un procés liderat pel parer de l’educand, hi ha unes altres tres “pes”, a saber, la “passivitat”, la “promoció” automàtica i la “pressa”. La passivitat, fruit del desànim del docent en qui es delega tota la responsabilitat, no de la transmissió del coneixement, sinó de l’èxit final del procés, fet que comporta el domini de tot un aparell avaluador, que es multiplica fins a nivells de concreció tan exhaustius com impracticables i que s’han pensat més com a elements de control de qualitat en la fabricació d’un producte que com a veritables determinants del creixement i la maduració de la persona, tan des del punt de vista formatiu com des del punt de vista moral. La “promoció”, ja que tot “procés” ha d’arribar a la seva culminació productiva i no es pot rebutjar, com si que es fa en una cadena de producció, l’objecte que conté una tara. Així, l’alumnat ha d’anar passant, curs rere curs, fins l’acreditació final, encara que presenti nivells d’assoliment ínfims, fruit de la sempiterna objecció a l’estudi que hi ha en aquells alumnes que, per raons personals, socials o psicoafectives no es troben amb ànim d’entrar en la dinàmica educativa, per proactiva que aquesta sigui. I la “pressa”, perquè cal que totes aquestes innovacions donin resultats immediats, en forma de reducció de l’índex de fracàs escolar, així com en la millora qualitativa en l’assoliment de les competències avaluades en les proves estàndard d’abast internacional. Les tres “pes” es poden resumir en una última i definitiva: “pessimisme”. Ni els més convençuts i apassionats defensors de la Nova Pedagogia són obertament optimistes quan consideren els èxits reals de les seves reformes. Vegis, sinó, els resultats “transformadors” del Projecte de la Nova Escola 21, de la que avui ja no es parla, però que va estar en boca d’institucions polítiques i educatives, així com dels mitjans de comunicació, durant els darrers anys com un exemple de model d’innovació inspirador a imitar.

Analitzant els resultats finals  de l’experiment hom constata que, per a aquest viatge, que ens deixa allà on estàvem, no calien tantes “pes”. Potser la passió, la perseverança i la paciència, així com el guiatge del professor compromès amb la seva tasca, siguin recursos conservadors davant l’adveniment de tecnologies i neurociències aplicades al món de l’ensenyament, però ningú ha demostrat que no puguin ser vàlids encara, ja que estan profundament lligats a pràctiques que neixen de l’experiència acumulada durant segles i que resulten intrínseques a la maduració de qualsevol ésser. No hem d’oblidar el significat etimològic de paraules com “educar”, que en llatí significa guiar o conduir, i “culte” vinculada al conreu de la terra, però també a la preparació o capacitació d’algú en la seva formació educativa, així com el temps de preparació i ofrena a Déu. Tots aquests processos de creixement i maduració requereixen temps, dedicació i coneixement. Què son, si no, la paciència, la perseverança i la passió? Ningú nega que els temps canviïn, però també és veritat que en la naturalesa humana hi ha principis permanents, resistències igualadores i similars processos maduratius. Perdre’ls de vista, o negar-los, no només ens deshumanitza, sinó que, a més, ens condemna a reinventar-nos en cada nova generació, per seguir el ritme híper accelerat de les innovacions tecnològiques. Dit d’una altra manera, ens condemna a trobar noves “pes” amb les que descriure la pràctica educativa permanentment renovada, al mateix ritme obsolescent amb el que avui arraconem màquines i tècniques desfasades. El problema de fer de la innovació un dogma és que tard o d’hora tot acaba sent caduc. I des de l’imperatiu de la caducitat la tossudesa de la continuïtat no només és una anomalia. També és una amenaça.