L’experta en educació Catherine L’Ecuyer porta temps publicant estudis[1] on denuncia el que denomina “mites educatius”. Un d’aquests mites, la digitalització de l’aprenentatge, és una de les apostes més decidides del nostre Departament d’Educació, que porta anys implementant l’ús de les pantalles i de les tecnologies digitals a l’aula en centres públics, tant a la Primària com, especialment, a la Secundària. Doncs bé, després d’anys d’investigació sobre els efectes de les pantalles en el procés d’aprenentatge podem ja, amb ella, desmuntar la falsa creença que atribueix a les anomenades generacions de “nadius digitals” una millor adquisició de coneixement, quan aquest prové de mitjans tecnològics. Aquesta creença és un mite, ja que no té cap base científica que l’avali. L’únic que adquireixen els alumnes que pateixen la immersió tecnològica des de les seves primeres fases formatives és una major competència digital, però no una major comprensió del món real. Creure, en conseqüència, que la tecnologia els hi proporcionarà totes les habilitats necessàries per a la seva formació personal i espiritual és tan ingenu com pensar que interactuant en un món de fantasia virtual, viurem una vida més plena i intensa que la que ens ofereix l’experiència real.
No sembla, doncs, que la incerta cursa per la
tecnologització de l’aprenentatge, empesa pel Departament, sigui la mesura més
indicada per garantir l’èxit educatiu de l’alumnat català. Però, si parem
esment a les aportacions de l’esmentada experta, de seguida ens adonem, no només
de la contraindicació que té aquesta mesura, sinó també de l’estupidesa que
conté. Perquè les pantalles -i l’aprenentatge a través d’elles- alteren la
capacitat d’atenció de l’alumne, que és l’estructura bàsica en qualsevol
adquisició de coneixement. La quantitat d’estímuls instantanis i accelerats amb
el que les pantalles digitals capten l’atenció del nen, sobre tot quan són
exposats a aquests mitjans tecnològics en les primeres etapes educatives, és
tan desbordant que provoquen, primer una fascinació i després un enervament o
saturació. La primera reacció, la fascinació, és nociva perquè genera una
actitud passiva: el nen no es sorprèn per ell mateix, sinó que espera que la
sorpresa li arribi per sí sola a través de la pantalla. La segona reacció és paralitzadora,
ja que el llindar de la sorpresa cada cop és més difícil de mantenir, i es
necessiten més ímputs sorprenents o nous per sustentar el nivell d’atenció. Amb
l’agreujant que a la Secundària aquesta alta velocitat d’estímuls requerits per
mantenir l’atenció va en sentit invers a l’atenció sostinguda que necessita
l’aprofundiment en certs temes de major nivell abstractiu que s’imparteixen,
raó per la qual en aquesta etapa educativa trobem tants alumnes que
s’avorreixen i desconnecten a les primeres de canvi quan han d’adquirir certs
continguts.
Aquesta atenció sostinguda només pot néixer,
llavors, a través del contacte amb l’experiència real que implica el relat i el
diàleg que el docent manté amb el contingut transmès, amb la praxi comprensiva
de certes habilitats metodològiques -lectura, escriptura, càlcul...- i amb la
participació activa de l’alumnat en l’assimilació del seu coneixement. No hi ha
evidència que l’exposició a les pantalles pugui suplir totes aquestes
dinàmiques, per molt que un ordinador sigui una finestra oberta a tot el saber
humà. Sense el relat i el guiatge del docent la finestra ens pot fer anar per
infinits senders, lluminosos o foscos, però que dubtosament condueixen a la
finalitat educativa cercada. El mite de la digitalització de l’escola cau en el
parany de la raó instrumental, contra el qual ens alertava Horkheimer, que
aspira a convertir l’ésser humà en amo i senyor, en aquest cas, dels seus
propis aprenentatges tot disposant només dels mitjans tecnològics apropiats.
Pensar que l’eina tecnològica no només capacita, sinó que, a més, transforma i
millora al propi ésser humà que la fa servir, és estúpid i perillós. Estúpid
perquè ignora volgudament tota la tradició clàssica que des del temps dels
mites grecs ens adverteix contra els intents prometèics de dominar i sotmetre
la natura, amb la hybris que aquests intents comporten. Perillós perquè
oculta un programa d’alienació i cosificació de l’individu que condueix a la
minorització de la persona i que va en sentit oposat a la voluntat emancipadora
que ha de tenir tot projecte educatiu. Les pantalles no tenen, llavors, altra
funció que la de distreure i domesticar la natural curiositat de l’infant, fins
convertir la seva capacitat de sorpresa en credulitat. Si, com diu Montaigne,
“es creu amb la fermesa més gran en el que menys es coneix”, el projecte
educatiu basat en el mite de la digitalització no té altre propòsit que
estendre entre l’alumnat de l’escola pública el gran desconeixement. A l’empara
d’aquest desconeixement poden florir tots els mites -la neurociència, el
transhumanisme...-, amb els que amagar l’empobriment i decadència de la nostra
condició humana i social. Estúpidament, hem concedit a la tecnologia, que només
és una eina, la condició alliberadora del saber, convertint, així, els nostres
alumnes en zombis digitals veneradors de pantalles.
[1] Veure especialment, Catherine L’Ecuyer, Educar en la realidad,
ed. Plataforma actual, 2015 i Catherine L’Ecuyer, Educar en el asombro,
ed. Plataforma actual, 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada