Els falciots de Fernando Aramburu

 

Fenando Aramburu és un autor d'èxit. Des de la publicació de la seva novel·la Pàtria, convertida en sèrie de TV, ha ocupat un lloc destacat com a autor de referència contemporània. Tot i que no he llegit la novel·la esmentada, que versa sobre el terrorisme basc i les seves seqüeles en les persones i en la societat, els elogis rebuts per aquella i la temàtica de la seva següent novel·la, Els falciots -que tracta d'un professor d'institut de filosofia que, amb 53 anys, la meva edat actual, decideix posar fi a la seva existència en el termini d’any- em van inclinar a la seva lectura, en contra de la meva natural prevenció cap a la novel·la contemporània i els seus autors d’èxit.

Esperava trobar-me amb una novel·la existencial de biaix filosòfic o, almenys, un acostament literari a la soferta vida del docent actual. Res de tot això no és aquesta novel·la que ara ressenyo. En primer lloc, m'irrita la seva extensió: 700 pàgines. La raó de la seva dilatada longitud és simple: el nostre protagonista decideix portar un diari on recollir les seves impressions, records, pensaments, fracassos i misèries al llarg del darrer any de vida. Així, doncs, el format s'estén per donar cabuda a tot un any que, a més, serveix per examinar la resta de la seva existència. Malgrat que apareix, en el repàs literari del protagonista, tot el seu univers relacional humà, tant la família com les amistats i companys de professió, al final el cercle s'estreny fins a reduir-se a pares i germà, les seves ex i el seu fill, i la seva amistat més estreta, que encarna el savi escèptic, veritable representant de la filosofia a la novel·la, que pren la decisió d'acompanyar el nostre heroi en el trànsit a l'altre món, suïcidant-se al mateix temps que ell. Tot i tenir en compte que esbossar tota una existència en 700 pàgines és, segons com, una heroïcitat, igualment se m'ha fet llarg i pesat el procés, ja que, com els falciots, l'autor s'acosta al nucli del seu interès, la joicitat del personatge, traçant cercles concèntrics, repetitius i rítmics, per la qual cosa la informació oferta resulta reiterada i previsible. El traçat que segueixen aquests cercles presenta petites variacions que marquen una evolució de la consciència del personatge, per exemple, en relació amb el seu propi fill, a qui inicialment descriu com un autèntic dròpol, inútil i amb poques llums, del qual res espera, per acabar convertint-lo en una raó suficient per al seu aferrament final a la vida. Perquè sí, el nostre heroi no se suïcida -perdó per l’spoiler-, al final del període marcat, malgrat la seva convicció i preparació minuciosa, fins al darrer dia, un 31 de juliol a mitjanit.

Emmarcada en els darrers anys de la nostra recent història, com la música de fons que ambientés un bar on té lloc la declamació del relat, el llibre podria datar-se entre l'1 d'agost de 2018 i el 31 de juliol de 2019, pels esdeveniments que esmenta: la crítica a fets polítics com el “Procés” independentista de Catalunya, o l'auge del partit ultra VOX, en una mena de justificació, soto voce, de la menyspreable evolució recent de la nostra democràcia, tan convenientment necessitada d'explicació per al lector castellà-madrileny, protagonista i receptor de la novel·la. Perquè, efectivament, aquesta es desenvolupa als barris de la capital i recull els ritmes i maneres de pensar dels seus paisans, amb el seu egocentrisme i un profund menyspreu cap a tot allò que s'allunya de la seva centralitat mesetària. Al començament, com si es tractés d'un mapa, apareix un esquema de les relacions del personatge amb els protagonistes que el lector coneixerà en el relat de la seva vida. La forma radial de l'esquema és idèntica als traçats en el disseny d'infraestructures i inversions duts a terme en aquest país a l'últim segle, amb Madrid sempre al centre de tot el protagonisme. No sabria dir si estem davant d'una subtil crítica a la problemàtica política d'aquest país o si n'és un reflex inconscient, en una mena de lapsus creatiu que reflecteix el sentiment de culpa de certa intel·lectualitat espanyola, entre la qual se situa el nostre autor, per haver afavorit un nacionalisme extractiu que acaba per fagocitar tota identitat perifèrica, i enaltint l'essència castissa i centralista de la seva capital. Perquè si entenem com el centre del relat el nostre aspirant a suïcida, a qui podem conèixer amb tot luxe de detalls pel seu diari, la resta dels personatges perifèrics que componen la novel·la no té veu pròpia -llevat d'alguna carta, com la de l'amic fidel que sí que complirà amb el seu compromís autodestructiu. Igual que la mentalitat capitalina madrilenya és incapaç d'entendre la resta d'identitats nacionals que conforma el país, excepte a través dels seus propis prejudicis i interessos, el nostre heroi és incapaç d'estimar, entendre o acompanyar aquells que l'envolten, excepte en nom si mateix i del seu interès egoista. No hi ha cap veu pròpia alternativa a la del personatge relator. Conseqüentment, no s'entén la lògica situacional de la novel·la excepte des de la unidireccionalitat del personatge central. I aquest és el drama que condiciona la política present del nostre país. No assistim a un diàleg entre consciències iguals en dignitat i respecte, sinó un monòleg que descriu, de vegades mitjançant reduccionismes limitadors i desqualificants, elaborats des de l'odi o la repulsa, la condició de l'altre. Sense cap mena de dubte, tota la novel·la no és més que el ressò de la pròpia consciència, cansada i fastiguejada de si mateixa, que no troba cap altra sortida que l'autodestrucció. Per això, entenc que estem davant d'una novel·la política, més que no pas davant d'un relat costumista o social.

En aquesta mateixa direcció interpretativa es podria situar un dels misteris que ajuden el lector a mantenir la tensió i l'interès narratiu de la novel·la. Els anònims que el personatge rep periòdicament a la seva bústia i que reflecteixen l'odi que el lector pugui sentir cap a aquest, després d'anar descobrint els entramats mentals que conformen la seva, d'altra banda, anodina vida. Tot i l'obsessiva recerca del nostre heroi del responsable d'aquests missatges ofensius, no es resol el misteri, cosa que, encara que pugui semblar un cap per lligar que desllueix el teixit narratiu traçat per l'autor, és un clar símptoma d'autoodi, cosa que vindria a consolidar les hipòtesis ofertes pels crítics que l'autor d'aquestes missives és el protagonista.

Que es tracti d'un professor de filosofia és el que em va atraure més, inicialment, de la trama novel·lística. I, encara que hi ha referències a la seva funció docent al llarg del relat en un to crític i descregut que evidencien la crisi vocacional que pateix el col·lectiu, desorientat a base de constants canvis legislatius i metodològics, la veritat és que no juga un paper central en el desenvolupament dels esdeveniments, si de cas per reblar el clau de la convicció suïcida del personatge, que podríem adscriure al corrent del pensament escèptic, que l'ajuda a renunciar a tota raó reificadora i desaferrar-se de tota emoció salvadora. El símptoma d'absoluta desorientació vital i moral que manifesten els personatges, no només el protagonista, queda reflectit, sobradament, en el cas de l'amic més proper, “Patachula”, que, com ja he indicat, sembla ser el que acumula més certesa racional, ja que no sols demostra un coneixement compromès amb l'actualitat política, sinó també una cultura literària i filosòfica que, encara que autodidacta, supera amb escreix la mitjana nacional i és capaç de rebatre i superar dialògicament el nostre professor protagonista. La seva certesa no li impedeix acabar abraçant postures políticament inacceptables, per extremistes i populistes. Sembla el recorregut lògic de tot votant progressista, en aquest país, descontent amb les polítiques econòmiques i socials dels partits d'esquerres quan assumeixen el poder, desplaçar-se cap a ideologies extremistes i antidemocràtiques, que apunten al suïcidi de tota una societat, cada cop més cansada i avergonyida de viure en un engany permanent. Perquè la militància d’ultradreta que professa el personatge i el seu odi cap a l’independentisme català denoten el fracàs de diverses generacions en la construcció d’una societat plural i sensible a les diferències nacionals que va pretendre ser la democràcia espanyola. I aquesta incomprensió i odi mutu només pot acabar amb la destrucció comuna, assajada i executada tantes vegades al llarg de la nostra història recent.

Reconeixent aquests esquemes crítics, que resten ocults després de la ingent quantitat de records familiars que el protagonista aboca al seu diari, és possible salvar la novel·la, rescatant-la de la visió popular del gran públic, atesa la condició mediàtica de l'autor com a novel·lista d'èxit, d’haver construït un personatge odiós que genera repel·lus per la seva misogínia i misantropia. Els qui afirmen això no han entès res del que l'autor proposa, ja que no és una novel·la de costums, època o personatges el que se'ns ofereix als lectors sinó, com ja he dit, una novel·la política, que més que la destrucció d'un individu transmet la destrucció d'una societat. Cal afirmar que les contínues referències a la figura paterna, que encarna tota la idiosincràsia del patriarcalisme propi de l'època franquista i de la transició, en què es van educar aquelles generacions, tenen la funció de ser l'explicació causal del desarrelament i nihilisme emocional que caracteritza el personatge central i que tendeix a mimetitzar i reproduir, al llarg de les relacions humanes que cultiva amb els altres personatges de la novel·la. Al final, allò que el nostre autor desitjaria, però se sap incapaç de fer, és imitar la fortalesa, seguretat i virilitat del seu propi pare. Aquest fracàs en la condició de transmissor de valors paterns, que caracteritza tota societat comunitària tradicional, és perceptible en l'educació que intenta inculcar el seu propi fill, i que acaba sent encara més frustrant que la que va representar la mateixa infància. Tot allò que envolta el personatge s'aprecia contaminat per la malaltia política del passat. D'aquí l'etiqueta de novel·la política de denúncia que em suggereix la lectura. Si la contenció narrativa i la lògica de la resolució de la trama haguessin estat més grans, estaríem davant d'una novel·la epocal, que mereixeria passar a la història de la literatura contemporània. Però l'excés narratiu i l'afany en la resolució final, en què el personatge és salvat in extremis, per l'amor incondicional de la seva maltractada primera parella -en un happy end més pròpia d'una cursilada que d'un veritable creador- doten al conjunt final d´imperfeccions que confereixen alts i baixos a l´obra. Amb aquesta sensació de no estar davant d'una novel·la rodona ens quedem a l'espera, no d'algú que ens salvi, sinó de quelcom que ens mati definitivament.