Amb la guerra d’agressió russa sobre Ucraïna cada
cop més estancada, en un desgast inútil per a les opcions de victòria final de
cada bàndol -entenent per victòria la derrota total de l’oponent en el camp de
batalla-, han anat apareixen, en les darreres setmanes, plans de pau promoguts
per aquells països que, fins ara, han tractat de mostrar-se equidistants en el
conflicte, sense prendre partit explícit per una de les dues parts, malgrat els
evidents lligams polítics i econòmics que tenen amb algun dels contendents, com
ara la Xina i el Brasil. La seva suposada neutralitat confereix a la proposta
major credibilitat que als anteriors intents de iniciar converses d’alto el foc
que s’han produït fins ara, sense èxit, des de l’inici de l’agressió. Val la
pena, llavors, reflexionar sobre no les propostes concretes en sí -que em
declaro incapaç de poder valorar, no per desconeixement de les mateixes, ja que
són públiques i accessibles a tothom[1],
sinó per les naturals limitacions de la distància i llunyania de qui, com jo
mateix, és un mer observador preocupat però no implicat en el conflicte-, sinó
sobre la viabilitat que tenen les sortides pacífiques en l’específic cas d’una
guerra d’agressió, com és aquesta.
Per entendre la qüestió val la pena remuntar-se
a les aportacions de Raymond Aron sobre el pacifisme[2],
i la distinció entre els que anomena “pacifistes d’inspiració cristiana”, -que
avui podem redefinir com a “pacifistes per convicció”- i els que anomena “pacifistes
per reflexió”. Als primers els mou l’irrefrenable desig de posar fi a la
matança i destrucció que comporta tot conflicte, bo i acceptant les responsabilitats
pròpies en el seu origen i desenvolupament. Acatar culpabilitats, inclús quan
ets víctima i no agressor, innegablement ajuda a trobar els camins de la pau,
ja que valida els pressupòsits de l’agressió inicial de l’oponent, que
assoleix, d’aquesta manera, una certa legitimitat per a la seva violència primera.
Admesa la culpa compartida, i esvaïda la distinció entre víctima i botxí, és
més fàcil aplanar esculls, com les atrocitats comeses per un o altre bàndol, i
admetre “reparacions” econòmiques a canvi de concessions territorials. En el
conflicte que ens ocupa, la guerra entre Rússia i Ucraïna, aquest tipus de
pacifisme va propiciar els acords de pau del 2014, coneguts com a Acords de Minsk,
malgrat que va ser la innegable superioritat de la força militar russa, en aquell
moment, el que va convèncer els ucraïnesos d’acceptat la sortida proposada pel “pacifisme
per convicció”. El problema que Aron hi troba, en relació a aquest primer ideal
de pacifisme, és que, com Max Weber també adverteix[3],
no té en compte les conseqüències que se’n deriven de no distingir entre
responsables reals i imaginaris, afavorint la injustícia dels primers i
debilitant la posició moral del vençut, amb un tractat de pau tan inestable que
impedeix l’apaivagament definitiu i la reconciliació final, i que acaba
afavorint la reproducció posterior de la guerra, tal com l’esmentat Acord de
Minsk[4]
ens exemplifica, amb la sorda i constant guerra sostinguda entre les
repúbliques separatistes prorusses de Donetsk i Lugansk i el propi estat ucraïnès,
des de la seva signatura.
Donada l’experiència fallida d’aquest primer
pacifisme, caldria valorar la segona opció, la que esgrimeixen els “pacifistes
per reflexió”. Als seus partidaris els mou la consciència raonable que la guerra
moderna és sempre una catàstrofe per a tots, però especialment per a aquells
que la suporten en territori propi, patint les seves conseqüències destructives
a diari. Cal, doncs, trobar vies de solució per alleujar el patiment de les
víctimes, acceptant, això sí, que només tindrà validesa la pau si neix del
convenciment comú d’ambdós contendents i de la resta de pobles. Sembla, doncs,
que el “pacifisme per reflexió” no renuncia a la justícia, seguint aquell eslògan
que diu que “una pau justa és una pau duradora”. No deixa de ser, però, una
postura més idealista encara que la primera, ja que, per a que hi hagi
justícia, s’ha de dirimir la complerta responsabilitat de tots els participants
en el conflicte. Aquesta sinceritat només resulta admissible, per a cada
bàndol, quan no hi ha altres alternatives millors. En el cas de la guerra entre
Rússia i Ucraïna, per poder assolir aquesta pau, caldrà encara recórrer un
llarg procés de desgast i patiment mutu que aplani expectatives i engendri
dubtes sobre el cost final de mantenir “in aeternum” el combat.
De tot plegat se’n deriva la convicció, ben
present en autors com els esmentats, Aron i Weber, que les opcions de la pau -sobre
tot per a que aquesta sigui justa-, sempre són complicades. És aquesta la raó
per la que encara, avui en dia, la guerra segueix sent un actiu per a la
política, una opció a considerar per obtenir els beneficis polítics que altres
camins més pacífics ens barren. Mentre continuï resultant més costós solucionar
un conflicte amb un pau justa i duradora que iniciar-lo, la guerra seguirà tenint
no només partidaris i simpatitzants, sinó veritables adoradors que la practicaran
a benefici d’inventari. Aquest realisme és el punt de partida que hauria d’afrontar
qualsevol mena de pacifisme que vulguem posar en pràctica. En cas contrari, la
guerra, amb tota la seva destrucció, mort i injustícia, seguirà sortint més
barata que la pau.
[1]En els següents enllaços trobareu el text i la interpretació de les
propostes de pau esmentades: https://elordenmundial.com/analisis-del-plan-de-paz-de-china-para-ucrania-punto-por-punto/
https://www.publico.es/internacional/tercera-via-lula-opcion-construir-paz-ucrania.html
[2] Vere la Introducció a l’assaig
de Max Weber, El político y el científico, Alianza Editorial, CS.3403,
Madrid, 1998, pàgs. 36-27.
[3] Veure pàg. 163 de l’obra
esmentada en l’anterior cita.
[4] En aquest enllaç s’especifiquen les condicions de l’acord i els
incompliments: https://elordenmundial.com/que-son-acuerdos-minsk-paz-ucraniana/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada