La LOMLOE -llei educativa en vigor- estableix
els següents criteris per a la promoció de curs en els estudis d’ESO:
“Las decisiones sobre la promoción del
alumnado serán adoptadas de forma colegiada por el equipo docente, atendiendo a
la consecución de los objetivos, al grado de adquisición de las competencias
establecidas y a la valoración de las medidas que favorezcan el progreso del
alumno o la alumna. Promocionarán de curso:
En todo caso, quienes hayan superado las
materias o ámbitos cursados o tengan evaluación negativa en una o dos materias.
Cuando el equipo docente considere que la
naturaleza de las materias no superadas no impide seguir con éxito el curso
siguiente, que existen expectativas favorables de recuperación y que dicha
promoción beneficiará la evolución académica del alumno o alumna.
Quienes promocionen sin haber superado
todas las materias o ámbitos seguirán los planes personalizados de refuerzo que
establezca el equipo docente y deberán superar las evaluaciones
correspondientes.
El consejo orientador que debe entregarse
al finalizar el segundo curso incluirá un informe sobre el grado de logro de
los objetivos y de adquisición de las competencias correspondientes, así como
una propuesta de la opción que se considera más adecuada para que cada alumno o
alumna continue su formación. Entre ellas, podría incluirse la incorporación a
un programa de diversificación curricular o a un Ciclo Formativo de Grado
Básico.”[1]
A continuació estableix com a mesura
excepcional la repetició de curs, insistint, però, en les condicions de fracàs
evident de la resta de mesures de suport que l’alumnat ha de rebre per garantir
la seva continuïtat natural en el curs que li pertoca per edat. Així, la mesura
de la repetició de curs “solo podrá tomarse después de haber agotado las
medidas ordinarias de refuerzo y apoyo para solventar las dificultades de
aprendizaje del alumno o la alumna, y cuando el equipo docente considere que la
permanencia de un año más en el mismo curso es lo más recomendable para su
progreso educativo. En todo caso, el alumnado podrá permanecer en el mismo
curso una sola vez y dos veces como máximo a lo largo de la enseñanza
obligatoria.”
És cert que hi ha casos on la repetició de
curs no sembla una mesura resolutiva. Alumnes que no tenen cap interès en assolir
els mínims aprenentatges i fan palesa la seva objecció total a l’estudi al
llarg d’un curs, difícilment trobaran la motivació per adquirir aquests
coneixements repetint el mateix camí que ja s’han negat a seguir. Com que aquests
casos són, malauradament, cada cop més comuns a les nostres aules, els legisladors
assessorats per insignes pedagogs, han decidit, argumentant “a contrario”, que
allò que hauria de ser excepcional (la promoció automàtica) esdevingui ordinari,
i allò que hauria de ser norma (repetir en cas de no assolir els mínims
exigibles) esdevingui l’excepció. Més enllà de l’equanimitat de les decisions
legislatives o de les arbitrarietats de les innovadores teories pedagògiques
actuals, el cert és que incentivar la promoció automàtica d’un alumne -amb
totes les mesures pal·liatives que es vulgui- sense la mínima exigència d’esforç,
no contribueix a beneficiar la qualitat del model -la titulació final és la
mateixa per a tothom-, ni a promoure les ganes d’estudiar de l’alumnat capacitat
per fer-ho, que veu com els més passius obtenen el mateix benefici que ells,
sense haver fet res a canvi, i se sent temptar a imitar la seva passivitat. És
conegut l’experiment del psicòleg nord-americà Winthrop Kellogg, que, als anys
trenta del segle passat, va decidir compartir la criança del seu fill Donald,
durant els primers mesos de vida, amb una ximpanzé de dos mesos, per avaluar l’evolució
i aprenentatge de l’animal, en la suposició que l’estimulació humana sobre el
simi incrementaria les seves habilitats i intel·ligència. Als nou mesos va
haver d’aturar l’experiment en comprovar, horroritzat, que si ve la ximpanzé assolia
més ràpidament destreses destacables -però no superiors a les seves limitacions
naturals-, el seu fill, per contra, imitava la conducta simiesca i s’estancava
de manera preocupant en el desenvolupament de les habilitats pròpiament humanes[2].
Sembla que amb la mesura d’incentivar la promoció automàtica estem decidits a
elevar l’experiment de Kellogg a la categoria de principi universal d’aprenentatge:
que aquells que tenen més habilitats i destreses acabin imitant, per osmosi
reiterada al llarg de la seva formació, la desídia i apatia dels que en tenen
menys o cap.
Si bé la teoria econòmica moderna, seguint la hipòtesi de l’òptim de Pareto, afirma que una mesura determinada és conforme a l’interès comú quan incrementa les satisfaccions d’alguns sense disminuir les de ningú, i això sembla complir-se en el cas de la promoció automàtica de curs, cal recordar que la nostra societat no es regeix només per principis econòmics. És a dir, el que des d’una perspectiva econòmica pot ser acceptable, des d’una perspectiva social pot, en canvi, generar incertesa i alterar la progressió del conjunt, agreujant la insatisfacció per l’arbitrarietat de les decisions de promoció. I ja sabem quin és el grau d’estupidesa que acompanya la humana presa de mesures quan valorem, només, interessos econòmics.
Però allò que fa més estúpida aquesta mesura és
la inconscient convicció que introdueix en les ments adolescents sobre la continuïtat
entre el sistema educatiu que els forma i els prepara i la futura vida social i
laboral a la que s’hauran d’enfrontar a posteriori. En sortir de l’escola,
acostumats a obtenir els majors beneficis amb les mínimes exigències, tendeixen
a esperar el mateix patró de rendiment de comptes. Sospito que aquest mecanisme
reflexiu inconscient està a la base d’una bona part dels problemes que
fustiguen la nostra joventut, com ara el fracàs en els seus estudis post
obligatoris i universitaris[3],
la seva difícil adaptació al món laboral[4]
o la costosa i tardana emancipació de la llar paterna[5].
El súmmum de l’estupidesa és, un cop generat el problema, tractar d’atacar-lo
posant l’accent en les conseqüències afectives i emocionals que els hi provoca,
en comptes d’anar a la causa que l’origina. És el que succeeix quan es dilueix el
rigor i l’exigència educativa a mínims tan evanescents que acaben fent indiscernible
la fantasia infantil -dels seus ideòlegs- de la crua realitat en la que acaba
vivint el nostre jovent.
[1] https://educagob.educacionyfp.gob.es/ensenanzas/secundaria/informacion-general/evaluacion-promocion-y-titulacion.html
[2] La investigació fou recollida en The ape and the child, publicada
pel mateix Kellogg en 1931. A més d’explicar els objectius, metodologia i
activitats desenvolupats, detalla els efectes obtinguts. L’assaig va rebre moltes
crítiques i el psicòleg va ser acusat d’haver sotmès al seu fill i a l’animal a
un programa que deixaria seqüeles en tots dos durant la resta de la seves vides.
[3] Per conèixer les dades sobre abandonament prematur dels estudis de
grau: https://www.universidadsi.es/el-abandono-de-los-estudios-de-grado/
[4] Es poden consultar les dades
sobre atur juvenil en aquest estudi del Ministerio de Trabajo de l’Estat publicat el juny de 2022:
https://www.mites.gob.es/ficheros/ministerio/sec_trabajo/analisis_mercado_trabajo/jovenes/2022/Junio_2022.pdf
[5] Veure l’entrevista del diari
Ara a l’Albert Esteve, Director del Centre d’Estudis Demogràfics: https://www.ara.cat/societat/catalans-campions-mundials-l-emancipacio-tardana_128_4561089.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada