Al diari Ara, referent periodístic del
progressisme nostrat, hi ha una voluntat obsessiva, des de la seva fundació,
per esdevenir eina de “transformació” dels valors educatius. És aquesta la raó
per la qual sovint, endinsant-nos en les planes del seu suplement Ara
criatures, o en la secció d’Educació, hi trobem debats, propostes i
mesures que, al cap de poc, esdevenen iniciatives i decrets legislatius. Aquesta
influència, així com la xarxa de contactes i institucions amb la que coordina
el seu impacte en el segment educatiu, pot arribar a esdevenir asfixiant, sobre
tot per el grau d’ingerència en el terreny de les mesures, ja no legislatives,
sinó inclús familiars. Perquè la veritable transformació educativa no
consisteix en canviar currículums i metodologies docents, sinó en modificar
hàbits familiars i valors socials. No oblidem que educar, eduquem tots, no
només l’escola i que el primer espai educatiu és la llar familiar. En
conseqüència, bona part de l’èxit del canvi pedagògic en el que el diari s’ha
embarcat passa per naturalitzar entre pares, mares i tutors, a més de
professors i altres associats del ram, el discurs triomfalista de la nova
pedagogia com a panacea de tots els mals inherents a la vella escola, així com
l’impuls definitiu per l’assoliment de l’èxit professional i humà de les noves
generacions d’educands. Els que coneixem les bambolines que amaga l’escenari
d’aquesta nova pedagogia sabem que té més de figuració i cartró-pedra que
d’estructura sòlida i resistent per edificar una preparació útil i eficaç del
nostre jovent. Així doncs, veiem cada nova atzagaiada apareguda a les seves
pàgines amb temor i prevenció. Però, en canvi, altres col·lectius menys
habituats a tractar professionalment amb qüestions educatives poden ser
fàcilment induït a creure i acceptar, en nom de la novetat constant que
requereix l’esperit del nostre temps hiperaccelerat, que aquestes propostes no
només són adients sinó a més guaridores.
Tot això ve a col·lació d’una entrevista
apareguda a les pàgines del suplement Ara criatures de l’esmentat diari el 29 d’octubre del
2022[1]
on, per tractar la formació afectiva-sexual del jovent -tema que enllaça amb
altres de més preocupants com l’increment de les agressions sexuals entre
menors-, i donar-li un enfocament diferent i més sa, partint del principi que
la sexualitat és una dimensió essencial del desenvolupament i la realització
humana que ha d’estar present en la seva educació, es dona veu a Erika Lust,
realitzadora de films porno, això sí, amb una mirada feminista i un enfocament
més natural i sensible -segons el diari- que el porno cosificador, denigrant i
masclista que acostuma a dominar les xarxes de consum d’aquest subproducte
“cultural”. Posar a una pornògrafa a aconsellar sobre com educar els infants en
sexualitat és equivalent a posar un banquer a aconsellar als inexperts com
invertir els seus estalvis. Tots sabem què acaba passant en aquests casos:
estafes com les preferents, hipoteques subprime, inversions piramidals, etc.
que han portar a la ruïna milers sinó milions, a nivell mundial, de petits
inversors són tan habituals i reiteratives que acaben desenvolupant la natural
prevenció del ciutadà de peu envers el món financer. Malauradament, en aquest
país aquesta pràctica d’atorgar autoritat a una part interessada és bastant
habitual: podem recordar el cas del Conseller de Sanitat pública Boi Ruiz, en
el govern Mas de les retallades, que venia de presidir La Unió, un consorci d'Associacions Sanitàries i Socials de titularitat pública-privada. O el de la Meritxell Ruiz, també consellera en el
govern Puigdemont d’Educació, en aquest cas, que havia estat anteriorment Secretària
General de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, també privada. Es veu que
això del conflicte d’interessos, a les nostres contrades, no forma part del
contingut educatiu competencial. Per això les qüestions d’ètica més elementals
generen estats de confusió permanent en el progressisme i la intel·lectualitat
orgànica que els empara.
Una pornògrafa, educant en sexualitat, no
deixarà de promoure el consum d’allò que ella i la indústria a la que
representa produeixen. Ras i curt. Hem d’assumir, llavors, que l’eina educativa
afectiva-sexual ha de ser el porno? La indústria pornogràfica té una influència
determinant sobre la població, no ho negarem, però la seva existència -i, per
tant, la seva influència- es limita a l’aparició de la cultura audiovisual. La
humanitat -i la seva educació- van molt més enllà d’aquest relativament curt
espai de temps en la nostra història. No vull dir amb això que calgui deixar en
mans de les tradicions religioses i morals del passat l’esmentada formació.
Però tampoc cal anar a l’extrem contrari. No oblidem que estem parlant d’un
negoci, i que al darrera de la seva aparent bondat no hi ha altra voluntat que
la de generar el seu consum que, a més, pot desembocar en conductes addictives.
En el fons, aquesta proposta tan progressista i innovadora amaga una pràctica
tan neoliberal com estesa en l’economia explotativa de l’individu, a saber,
l’externalització del servei. Posats a educar, en un tema complex i difícil,
deixem-ho en mans d’algú que, tot i provenir del sector privat, sap més que
nosaltres del tema. O almenys això vol vendre’ns aquell que pretén regular la
nostra vida i fer-nos-la més fàcil i feliç. Guardem-nos dels nous profetes
perquè en la seva prèdica del nou món acostuma a anar inclosa la ruïna de les
velles esperances.
El mateix diari Ara, en la seva edició del
diumenge passat (30/04/2023)[2],
i abordant novament el tema de l’educació sexual en l’era digital, entrevistava
al doctor en sociologia Lluís Ballester qui, requerit per la qüestió de si el
porno feminista por ser l’alternativa educativa apropiada, posava seny qualificant
la proposta d’absurda. Llàstima que la seva resposta no mereixi el titular que,
per contra, el diari tan gratuïtament concedeix a qui defensa tal despropòsit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada