Des de la tradició homèrica fins el període de
màxim esplendor de la cultura grega al segle IV a. C., un dels principis que
millor defineix el seu esperit, així com
el seu llegat, és l’agon, que es pot traduir com a competència o contesa
entre diversos actors, que s‘enfronten entre sí sota el respecte dels codis
socials i/o polítics i posant l’honorabilitat moral pròpia en joc. Aquesta
contesa era la base de la festivitat dels Jocs Olímpics, on hi participaven els
atletes més representatius de les seves polis, competint en diferents proves
gimnàstiques, de lluita i curses hípiques. Els vencedors eren coronats, lloats
per poetes i oradors, i premiats en les seves polis. Però l’agon s’escampa
per tots els àmbits de la cultura grega: des dels festivals poètics i dramàtics,
als debats a les assemblees polítiques o als tribunals de justícia, fins
esdevenir una de les institucions centrals de la seva societat i configurar la
seva identitat. La contesa o competència treu el millor dels contendents, en un
esperit de superació i millora que repercuteix sobre la totalitat dels
integrants de la comunitat. No és pot dubtar dels beneficis que aquest esperit
competitiu va reportar al progrés i l’expansió de la antiga civilització grega,
ni tampoc, per herència cultural d’aquesta, al món occidental modern.
La perversió de l’ideal competitiu grec neix
també en la mateixa etapa clàssica d’aquesta civilització, amb l’aparició del
relativisme sofista, i la valorització suprema del triomf que admetrà l’ús de
qualsevol mitjà per al seu assoliment. Tot i així, no serà fins l’era moderna i
contemporània que aquesta perversió s’escampi com una taca d’oli, afectant a
tots els camps socials i econòmics i constituint, amb el neoliberalisme
depredador present, una aberració moral que contagia institucions i persones,
amb actituds tant endèmiques i destructives de la confiança social com la
corrupció, l’amiguisme, el clientelisme o la cleptocràcia, que en moltes
regions del planeta s’han arribat a naturalitzar com el paisatge propi de les
relacions humanes.
Quina ha estat la resposta d’un cert
progressisme davant d’aquesta tendència omnímoda i consubstancial a esquemes
capitalistes i colonialistes passats i presents? Atribuir a l’educació i als
valors competitius de la civilització occidental aquest tarannà impositiu i
afanador que expropia i desertitza, precaritzant cada cop de forma més
accelerada, els sectors més afeblits i menys competitius del teixit social i
econòmic de països com el nostre. Aquesta diagnosi es troba a la base de la
condemna de l’agon grec que podem observar en certes pràctiques
pedagògiques actuals. El discurs de l’escola innovadora que impulsen les
autoritats educatives del país qüestiona el valor dels exàmens i de les notes
en general, afirmant que aquesta pugna per assolir la millor nota treu el
pitjor de la nostra natura, aquesta mentalitat predadora que arrela en el cor
del jovent des de la seva infantesa i que els porta, en edats adultes, a
desenvolupar pràctiques abusives en el terreny professional i personal. La dèria
arriba a límits tan desorbitats com la supressió, en els patis d’algunes
escoles, de les porteries de les pistes esportives, no fos cas que aquest verí
competitiu del futbol -o de qualsevol altre esport, com el handbol-, arribi a
contaminar les tendres i pures ments dels nostres infants[1].
En altres paraules, s’ha condemnat l’agon i se’l vol desterrar de l’entorn
formatiu del jovent.
Però, malgrat la condemna, ningú pot esquivar
l’arrelada medul·la competitiva que conté el nostre món, no només en el terreny
esportiu, sigui aficionat i formatiu o professional, sinó en camps com l’econòmic
-els mercats es regulen per la lliure competència-, el polític -amb els partits
permanentment competint en campanya electoral-, o el psicològic, amb l’excitació
dels circuits dopamínics vinculats a la recompenses que acompanyen al
reconeixement i el triomf personal. En aquest sentit, apartar l’agon de
l’educació de l’infant no només és ocultar un aspecte rellevant del món al que
accediran tard o d’hora, sinó incapacitar-los per desenvolupar el judici moral
ajustat a la vivència d’aquelles situacions on la competitivitat natural o social
els durà, i que ens ajuda a destriar la bona acció -o acció virtuosa- de l’acció
incorrecta, per excessiva o per defectuosa, en termes aristotèlics, convertint-los
en cínics descreguts -els més llestos- que abusaran de les trampes per
competir, o en ingenus desvalguts -els més innocents- que patiran l’abús i l’engany
de les trampes dels altres que sí que competeixen de forma interessada i cruel.
Les recents oposicions convocades per la Generalitat, i gestionades de forma
caòtica per l’empresa subcontractada per a l’ocasió, provocant tota mena d’irregularitats
en l’examen selectiu, són el clar exemple del que passa quan neguem l’aprenentatge
del caràcter competitiu del nostre món: que l’afany per guanyar dels més espavilats
-sumat a la laxitud dels organitzadors- devora i arruïna l’esforç honest i
crèdul del bon opositor. Quan renuncies a educar el desig, perquè el consideres
l’efecte -i no la causa- de l’humà afany competidor, escampes la desconfiança
que trenca el natural lligam social. La preocupació grega per aquests lligams
no només va originar la genial ecumene olímpica, basada el l’agon, però
educada en el respecte i el compliment de les tradicions i regles de la
competició, sinó que va transmetre la possibilitat de la continuïtat d’una
cultura que ha arribat fins a nosaltres, i que sembla que ja no som capaços de
seguir entenent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada