La raó comunicativa del derbi

 

Deia el Xavier Fina en el seu anàlisi al partit d’ahir, en el diari Ara, entre el Barça i l’Espanyol que es tractava d’”un derbi molt poc derbi”. Ho argumentava al·legant la discriminació que, a parer seu, pateix l’equip de Cornellà - El Prat a causa de la mirada parcial que el país, majoritàriament culer, té envers l’equip “perico”. Des d’aquest biaix denuncia un relat que descriu el partit com la lluita entre un tot (la glòria del títol de lliga) i un res (l’infern del descens). És cert que les majories acostumen a imposar el relat, i que sovint aquest relat no s’ajusta a la realitat, però denunciar que aquest marc és injust perquè no s’han garantit, en establir-lo, les condicions ideals que Habermas reclama per dirimir un conflicte és inexacte i amaga l’amarg lament per la diferent condició amb la que afrontaven el partit un i altre equip.

Oblida el Xavier Fina, en la seva referència a Habermas, que la pretensió del filòsof de l’Escola de Frankfurt és arribar al consens i que no en tots els espais socials és possible establir consensos. Aquests s’han de reservar per a la disputa política. El dissens i el conflicte, contràriament, poden ser el motor del canvi social, i que, en el cas que ens ocupa, el marc que defineix l’existència esportiva, des de la fundació de tots dos equips, no és altre que la rivalitat que no admet altres acords que la rendició incondicional de l’equip contrari. Lamentablement, en l’esport, com en molts altres escenaris de la vida, no poden guanyar tots dos rivals. Reclamar una entesa en el relat, fent epokhé de tota rivalitat prèvia, és tan ingenu com voler disputar un partit de competició oficial sense tenir mai en compte la posició de cada equip a la taula classificatòria, o el que hi ha en joc en cada disputa. El relat només explica el lloc des del qual cadascú afronta la comtessa. I és evident que no pot haver consens sobre el lloc que cadascú ocupa, perquè aquest lloc es defineix des d’accions orientades a l’èxit, és a dir, des d’accions instrumentals i estratègiques, més que no pas des de les raons comunicatives.

Amb aquesta petició paradoxal, el Xavier Fina s’autoimposava un relat que feia de la necessitat peremptòria de vèncer per seguir viu a Primera Divisió l’imperatiu incondicional sota el qual afrontar el derbi, com si no fos un derbi, per evitar la pressió afegida que suposaria la derrota davant del rival ciutadà, quan, a més, aquest podia maximitzar els guanys celebrant la conquesta del campionat al teu estadi. Per això acabava parlant de llegir el partit en termes d’esperança i amor propi, abans que no pas des de l’odi i la ràbia a l’etern rival, com acostuma a passar en la majoria dels derbis. Malauradament, el comportament d’una part representativa de l’afició “perica”, durant i després del partit, denota que el missatge del bo del Xavier no va ser entès. La mirada victimista del que sent la victòria rival com una profanació del propi temple, va donar pas a l’odi desfermat que hagués pogut acabar en desgràcia. Atès això, l’intent de trobar un espai comunicatiu comú i compartit entre els dos rivals, assajat ahir pel Xavier Fina, té avui un nou sot que fa més insalvable la distància, més poderosa la rivalitat i més allunyada la mirada. Sort que només és futbol i que la veritable raó comunicativa que hauríem de cercar és la del consens absolut que mai deixi de ser-ho.