Tokyo Trial

 

Aquesta minisèrie produïda per la TV pública del Japó NHK[1], vol reproduir el més fidelment possible el judici per crims de guerra dels principals dirigents polítics i militars nipons, responsables de les atrocitats comeses per l’exèrcit japonès durant la Segona Guerra Mundial al teatre d’operacions d’Àsia-Pacífic, traslladant, per a aquest escenari, l’intent de condemnar, en aquest cas, l’afany expansionista i racista de l’imperialisme japonès, que ja s’havia dut a terme a Europa amb el nazisme als judicis de Nuremberg. Malgrat que la naturalesa dels crims d’una i altra potència de l’Eix no sigui exactament equiparable, per l’existència en el cas nazi del programa d’extermini sistemàtic del poble jueu, amb una planificació metòdica i calculada que no es troba present en el catàleg d’aberracions comeses pels japonesos, la intenció que va originalment impulsar ambdós processos sí que va ser la mateixa, fer memòria sobre l’infernal deshumanització destructiva que van desencadenar les ideologies totalitàries, restituir la dignitat de les víctimes i castigar els seus instigadors. Però, veient les discussions que, durant els dos anys i mig de litigi judicial que la sèrie ens narra, van enfrontar els jutges participants -provinents dels diferents països que van patir la violència i l’agressió nipona- queda clar que hi ha, en aquest darrer cas, la voluntat d’assolir una jurisprudència que serveixi de base condemnatòria per impedir nous conflictes bèl·lics de caràcter agressiu, és a dir, que comportin la invasió d’un Estat sobirà sense que hi hagi hagut abans cap provocació prèvia.

La narració fílmica tracta de mostrar les diferències de criteri jurídic que acaba enfrontant els magistrats, a l’hora d’interpretar la naturalesa dels crims així com la voluntarietat dels actes que van desembocar en aquells crims, en el cas d’alguns dels membres polítics del gabinet Tojo, responsable últim de l’atac traïdor als dominis colonials de les potències europees -britànics, francesos i neerlandesos-, així com als territoris sobirans d’Estats Units, Austràlia i Nova Zelanda, que acabarien expandint la Guerra Mundial a Àsia i Oceania. Es poden observar de forma explícita les similituds interpretatives dels actes criminals japonesos que comparteixen els jutges de tradició anglosaxona, les reserves que davant d’aquest parer expressen els jutges dels països asiàtics -Índia, Xina i Filipines- sotmesos, encara, en alguns casos, al jou colonial que els anglosaxons tracten de condemnar en l’imperialisme expansiu japonès, i el paper intermediari dels magistrats europeus -francès i neerlandès-, preocupats per embastar una resolució integradora d’ambdues postures confrontades que salvi la credibilitat del procés i confereixi legitimitat a la jurisprudència internacional que aquells judicis pretenien impulsar. Les evidents dificultats per aconseguir aquest consens queden prou paleses no només en la tensió narrativa de la sèrie sinó també en el desenllaç final del judici real, amb una disparitat de sentències per als acusats i de vots particulars dels magistrats a la resolució final del mateix. Menció apart mereix el jutge de la Unió Soviètica, que recolza a uns i altres, particularment, en funció de la conveniència que aquests dictàmens tenen per als interessos del seu propi país, interpretant la justícia com l’emanació única del mandatari suprem -Stalin- al qual representa.

El procés jurídic i les sentències condemnatòries es van sustentar en la determinació de la naturalesa dels actes criminals del país agressor a partir de l’acord previ, basat en l’experiència obtinguda a Nuremberg, de distingir entre tres tipus de fets criminals: crims contra la pau que condemnen la guerra d’agressió (classe A), crims de guerra convencionals (classe B) i crims contra la humanitat (classe C). Dels tres tipus delictius el que més desacords i desavinences va produir entre els membres del tribunal va ser el primer, i no perquè hi hagués dubtes respecte a la condició agressora del Japó i dels seus dirigents, sinó perquè no hi havia, abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial, una base legal de caràcter internacional que condemnés explícitament aquest acte, més enllà de l’adhesió del mateix Japó al Pacte de París de 1928 que comprometia als països signants a no fer ús de la guerra com a mecanisme de resolució de conflictes polítics. L’esmentat pacte, tenia només valor polític, no jurídic. Sense tipus penal previ la sentència corre el risc de semblar arbitrària ja que no té fonament de dret en què sustentar-se, i això pot comportar apel·lacions que un tribunal superior hauria d’atendre, desestimant la sentència. Aquest és el problema que dramatitza la sèrie, els dubtes raonables que tenen els eminents juristes que entenen que, contràriament al que els tocaria fer, estant legislant més que jutjant sobre delictes flagrants, però no tipificats amb anterioritat. Perquè el que fa creïble i confiable a la justícia és la garantia procedimental que les seves sentències han de complir. Sense això, tot tribunal revesteix d’aparent ornament formal el simple dret a la venjança del vencedor.

Més que cercar paral·lelismes amb altres processos judicials no tant allunyats en el temps, on els fets condemnats no responien al tipus delictiu que se’ls imposava, retorçant per fer-ho possible el significat inclús de la definició de violència i “aixecament tumultuós” -fins al punt que ha calgut reformar el Codi Penal per rebaixar aquesta sentència-, m’interessa recalcar la similitud que tota aquesta discussió, que la producció televisiva rescata, tindria amb l’actual guerra a Ucraïna, i que caldrà tenir ben present en el moment que es decideixi fer asseure’s als dos contendents a pactar les condicions que facin possible la futura pau. Perquè una condició necessària d’aquesta serà la restitució d’una justícia que en el marc internacional pugui dirimir responsabilitats i culpabilitats, aplicant les sentències que evitin la temptació de repetir sortides tan ignominioses com les de la brutalitat de la guerra agressiva per resoldre disputes de caire polític. En un món cada cop més inestable, les eines jurídiques sòlides i d’abast internacional que dissuadeixin els actors polítics de l’ús de la força són més necessàries que mai. Els tribunals ja hi són. Processos com el de Tokio, amb totes les seves imperfeccions, els han fet possibles. Però, si no aprenem bé la lliçó que la ficció televisiva ens vol refrescar, a saber, la importància d’arribar a consensos unívocs sobre la legislació que internacionalment ha de condemnar les guerres d’agressió, ens veurem abocats a repetir les polèmiques del passat envers les legitimitats judicials futures. I són aquestes impressions d’injustícia i arbitrarietat patides les que atien els instints ferits que alimenten les següents guerres. Com Plató ens recorda al diàleg les Lleis, ja que les comunitats humanes no disposen d’una educació perfecta que faci supèrflua tota legislació, ens hem de dotar dels preceptes legals que, més que castigar conductes criminals, eduquin els ciutadans i els seus dirigents en la prevenció davant d’actes injustos, indignes i inhumans. Aquest esperit platònic, en tant que finalitat última, vertebra el film, oferint-nos la llum de la memòria passada per combatre les foscors del present.

---

[1] Fitxa tècnica

Títol original: Tokyo Trial

Any: 2016

País: Canadà

Direcció: Rob W. King y Pieter Verhoeff

Guió: Rob W. King, Max Mannix, Kees van Beijnum

Producció: produïda per l’emisora pública japonesa NHK en una coproducció amb FATT Productions

dels Països Baixos i Don Carmody Television de Canadà

Música: Robert Carli

Fotografia: Rolf Dekens

Repartiment: Paul Freeman, Serge Hazanavicius, Marcel Hensema, Jonathan Hyde, Michael Ironside, Kestutis Jakstas, Gabija Jaraminaite, Stacy Keach, Irrfan Khan, Bert Matias

Gènere: Sèrie de TV. Drama Minisèrie de TV.