Dintre de la campanya en defensa dels impulsors de la reforma
educativa, responsables de la catastròfica reculada qualitativa de l’escola d’aquest
país, que el diari Ara ha endegat des de l’aparició dels resultats de les
proves PISA, els seus soferts lectors assistien, diumenge passat, una nova
mostra d’alineament oficialista amb els gurus reformistes, amb la publicació d’un
article conjunt dels directors de l’Anuari de l’Educació que edita la Fundació Bofill (L’educació,
el pilar del país), entre els quals podem trobar al “resilient” César Coll,
ideòleg i executor de la ja veterana Logse, amb la que es va iniciar el tortuós
laberint educatiu que ens ha dut fins la situació actual.
L’article, escrit des de la retòrica de l’oportunisme que
veu en el desastre present la sempre convenient, necessària i tants cop assajada
transformació educativa, desplega cinc propostes de millora que, a parer dels
seus autors, són ineludibles per garantir la millora del sistema. No cal dir que
algunes d’aquestes propostes són de sentit comú i generen un consens prou ampli
entre tota la comunitat educativa com per avalar-les i subscriure-les. Ens
referim a les que tenen a veure amb la situació de vulnerabilitat i pobresa que
pateix un terç dels infants catalans en edat escolar, i que provoca la desigualtat
d’oportunitats educatives que pateixen, i
que sovint acaba condemnant-los al fracàs, en part per la falta d’inversió
pública, que també denuncien els autors del text, com un dels aspectes que apressen
a revertir als seus mentors polítics. Altra qüestió a discutir és si la solució
al problema vindrà de la mà de la inclusió en l’escola de més i nous professionals
del benestar social, com semblen reclamar els insignes autors, o del
repartiment de l’increment d’inversió amb criteris “d’eficàcia i eficiència”,
tal com demanen els susdits, que dona peu a pensar en noves partides de diners
invertides amb finalitats economicistes, més que pedagògiques, com en els casos
de les dotacions destinades a la compra d’ordinadors, i altres eines digitals,
amb les que van fer l’agost les empreses tecnològiques en un passat no gaire
llunyà.
No entraré a valorar les propostes pròpiament educatives que
tenen com a objectiu a l’alumnat i al professorat, per ser prou conegudes entre
els que venim patint els estralls que dites mesures han provocat i segueixen
provocant en la nostra pràctica docent diària, i que en l’esmentat article es
substancien en fórmules que insten a convertir el docent en acompanyant de l’alumne
en el seu procés educatiu, o en insistir en “repensar la formació inicial” del
docent, així com en l’eficàcia del seu desenvolupament professional posterior,
que dona peu a pensar en mesures de promoció i incentius lligats a la docilitat
del col·lectiu envers l’objectiu ideològic i polític dels impulsors de la reforma.
No, tot i l’alarmant deriva proselitista que aquestes
propostes contenen, el més preocupant arriba en la darrera mesura que tanca l’article,
la d’impulsar la posada en marxa de l’Agència d’Avaluació i Prospectiva. I no
per reticències a la revisió i avaluació de las pràctiques pedagògiques pròpies
o alienes[1], sinó pel que s’amaga
darrera d’aquesta Agència d’Avaluació, si atenem a la idea del perfil tècnic
dels docents que inspira als autors, on el pes de l’ensenyament recau abans
sobre els equips docents que no sobre els especialistes de cada matèria, amb la
corresponent intenció d’aprofundir en l’aplicació de l’aprenentatge per
projectes i demés metodologies reformistes, més que d’avaluar evidències de
millora dels resultats educatius que permetin avançar en la qualitat de la pràctica
docent. Dit ras i curt, sospito que allò que es vol avaluar no són les metodologies,
sinó les persones.
Posats a avaluar per millorar, caldria no perdre de vista
que el futur educatiu del país s’objectiva en les oportunitats de formació i
prosperitat concretes de generacions d’infants i joves. Si l’aprenentatge rebut
no incrementa les oportunitats laborals d’aquest jovent, condemnant-los a la
precarietat i la inestabilitat futures, caldria reclamar responsabilitats a
tots aquells pedagogs i gurus educatius que han ideat i promogut el model transformador
que ens volen vendre com l’única alternativa possible per fer front als reptes
i desafiaments de la societat futura. Perquè el cert és que els països que presenten
nivells més elevats de competència educativa en les proves PISA[2], alguns amb metodologies
educatives tradicionals, no sembla pas que estiguin perdent oportunitats de
creixement econòmic. Ans al contrari. Assumir responsabilitats, en cas de
fracàs, i aportar evidències científiques de la millora qualitativa de l’ensenyament
són dues condicions necessàries per fer creïble la voluntat transformadora de
les propostes d’aquests experts. Sense acceptar aquestes condicions mínimes
correm el risc d’estar davant de l’enèsim experiment socioeducatiu aplicat
sense aval i sense rendiment de comptes. De com van acabar els anteriors en
donen fe els decebedors resultats recol·lectats en totes les proves d’avaluació
internacionals que ha anat passant el nostre país[3]. Menys invents
i més evidències; menys retòrica i més diàleg amb tota la comunitat educativa.
I no és el futur del país el que es posa en joc en aquestes mesures, sinó les oportunitats
de persones concretes, el nostre jovent més desfavorit i vulnerable. En nom seu,
i no del país, cal lluitar per una escola capaç de garantir-los un futur digne.
[1]
En els darrers 18 anys de trajectòria a la funció pública professional docent
un servidor ha passat per l’examen d’una oposició guanyada, un any de
funcionari en pràctiques, tutelat per la inspecció educativa, i tres
auditories externes, una com a professor de matèria, una com a tutor i una
tercera com a cap de departament, en els diferents centres on he treballat. I
no crec que el meu cas sigui una excepció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada