La Ilíada és la primera gran obra
de la literatura occidental. Un poema èpic que reflecteix el principi
fonamental de la condició humana: els homes som iguals davant del dolor i la
pèrdua, malgrat no ho siguem per rang, estatus, origen, condició, educació o
llinatge. La còlera d’Aquil·les només s’apaivaga quan reconeix davant de Príam
el mateix dolor infinit per la mort de l’ésser estimat. Davant dels déus,
reconeix, finalment, la seva condició humana, la seva diferència, la seva
finitud. La rebel·lió d’Aquil·les, que desencadena tota la tragèdia de mort i
destrucció que relata el poema, és contra els déus, que no el volen com un
d’ells, permetent, tot i ser fill de Tetis, la humiliació patida davant
d’Agàmenon, i finalitza amb l’acceptació serena de la seva humana i finita
condició. Malgrat tota la distinció i grandesa que pugui aplegar l’heroi,
malgrat totes les seves fites i consecucions, acabarà finant com qualsevol
altre humà; Aquil·les experimenta la lliçó definitiva que el dota de dignitat i
humanitat: el mateix sentiment que té tot home davant l’abisme de la mort.
Si la Ilíada ha perviscut durant
tants segles, si encara mereix la nostra atenció, és perquè el tema que toca és
tan universal que ens segueix despertant la mateixa emoció que tot ésser humà
descobreix en ell quan reflexiona sobre la seva condició. Com diu Phillipe
Bénéton a La igualtat per defecte, “Els homes són iguals en els seus
límits i en les seves mancances. També ho són en allò que els dona un estatut
únic en l’univers, la racionalitat. Són els únics conscients d’aquesta
racionalitat. En les grans experiències vitals i en les grans proves, l’home
reconeix en l’altre el seu semblant i s’adona que allò que compta és, abans de
res, la simple humanitat”[1]. Aquest
estatut, aquesta humanitat aflora, fins i tot, en el pitjor escenari, el de la
guerra civil. El poema no escatima esforços en relatar amb cruesa els estralls
de la guerra, malgrat reduir-la als episodis que tingueren lloc durant unes
poques setmanes del desè i últim any de la Guerra de Troia. La brutal
determinació que condueix els herois troians i aqueus a exterminar-se
mútuament, en un ball orquestrat per les figures divines, també enfrontades i
dividides davant l’empara i protecció d’un dels dos bàndols, afavorint el
momentani èxit d’uns o altres en funció dels favors dispensats per Zeus, és la
mateixa i dolorosa experiència que acompanya a tot conflicte bèl·lic, com el
que dessagna des de gairebé fa dos anys l’est d’Europa, a les planes
ucraïneses, els pobles germans eslaus. Com si d’una contemporània Ilíada
es tractés, assistim als embats d’uns i altres, que els condueixen a guanyar o
perdre iniciativa i territori, sempre sota la tutela de les grans potències,
els Estats Units i la Unió Europea, per un cantó, i la Xina per l’altre que,
abastint-los d’armament precís i destructiu i recursos tecnològics, els
atorguen l’avantatge que els déus grecs conferien als seus protegits herois,
dotant-los de la descomunal força que portava a Hèctor o a Diomedes a
encapçalar les seves hosts fins les portes del triomf, per reequilibrar,
finalment, la balança, mentre els divins instigadors del conflicte decidien a
l’Olimp a qui afavorir, en cada envestida, amb els seus favors. Avui, però,
l’antiga diplomàcia de l’Olimp grec, on els déus exhibien les seves diferències
sotmetent-se, però, a la tutela del més fort, s’ha transformat en l’àgora de
les Nacions Unides, on la humana igualtat de les potències, que han heretat la
funció dels déus, equilibra les forces fins la indiferència final, en un
maquinal i assassí resultat que enquista la destrucció, el dolor i la mort
d’uns i altres. Allà on els déus prenien partit és on avui els homes, incapaços
de suplir les seves divines conviccions, abandonen les seves funcions,
eternitzant un conflicte que avergonyeix el món.
Si Aquil·les aplaca la seva ira,
trencant el cicle de destrucció viscut, és perquè reconeix que no és un déu.
Humanitzant-se, obre la porta a la fi del conflicte. Avui, quan els homes hem
matat els déus per ocupar els seu lloc, exhibint la mateixa ὕϐρις que
protagonitzà Aquil·les, descobrim la incapacitat d’assumir la seva tasca. Com
la Ilíada ens mostra, allò que restitueix l’ordre és el reconeixement
del dolor mutu, el que ens fa humans, no allò que ens fa divins, mentre que el
que ens perd és la vanitat de voler assumir la condició sobrehumana,
transhumana; dotats de la deífica τέχνη prometeica, hem decidit ser
assassins de déus, destructors de mons i aspirants a habitants de l’Olimp. I
mentre exhibim la nostra aquil·lea còlera, que empeny al sacrifici dels
millors, esperem la vinguda de l’alteritat que ens reclami, apel·lant al dolor
universal, dignificar les despulles de les nostres víctimes. Per deixar de
seguir jugant a ser déus, no cal buidar d’atribucions al subjecte; el que cal
és posar-li davant el mirall d’un Príam, l’altre de si mateix, envellit,
desvalgut i travessat per la pena de la pèrdua d’allò més estimat. I això no és
compassió, sinó restitució de la humana condició, la que assumeix el miserable
lloc propi de no ser més que pols d’estel en un univers infinit.
[1][1] Philippe Bénéton, De
l’egalité par défaut, Critérion, 1997. Hi ha traducció al català: Phillippe
Bénéton, La igualtat per defecte. Assaig sobre el tancament modern, Ed.
Barcelonesa d'edicions, 2001, (pàgs. 32-33).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada