Què va passar a la muntanya? (La sociedad de la nieve de J.A. Bayona)

 

La pel·lícula de J.A. Bayona, La sociedad de la nieve, que reflecteix fidelment la tragèdia de l’avió de la Força Aèria Uruguaiana que traslladava a un equip de rugbi i els seus acompanyants a Santiago de  Xile, i que es va estavellar als Andes el 13 d’octubre de 1972, planteja una pregunta que transcendeix l’epopeia d’una supervivència extrema que segueix, avui, sorprenent i fascinant al públic tant com al mateix cineasta, abonat a narrar la il·limitada capacitat humana de sobreposar-se a la catastròfica acció de la natura. La pregunta, “què va passar a la muntanya?”, no vol només il·luminar les necessàries decisions presses pels supervivents de l’accidentat avió, entre forts dilemes ètics, per mantenir-se vius en les condicions més extremes que la natura els hi podia plantejar, sinó també submergir-se en les profunditats de l’ànima humana, capaç de, en l’adversitat, trobar fins i tot sentit a la pròpia mort com a condició de vida, i esperança de subsistència, per aquells altres que segueixen lluitant per viure. El missatge cristològic de la redempció per la mort que conté la pel·lícula està també present en l’esmentada pregunta. Així, doncs, què va passar a la muntanya?   

Va passar que tots els passatgers d’aquell avió estimbat es van igualar. Per damunt de les seves diferències va emergir la sobtada realitat d’haver-se convertit en supervivents fràgils exposats a la limitació que imposa la natura en condicions extremes. Davant la natura desfermada les nostres diferències (condició, professió, edat, sexe, estatus...) es volatilitzen. Només resten les ganes de viure, de sobreviure... Cadascú assumeix, doncs, el paper de subsistent, oblidant-se de qui era anteriorment, què feia o què deixava enrere, inclosos els propis familiars morts en l’accident, per donar valor a l’acte mateix d’existir, sacralitzat en la cura dels ferits i en la preocupació per la salut dels demés, que esdevenen germans que cal mantenir en vida amb tanta o més urgència que el propi ésser. L’acte de supervivència només té sentit si és comú, és compartit i és íntegre. Sobreviu la comunitat, no l’individu.

Així, va passar que els més forts (mentalment i físicament) van posar-se al servei dels demés per salvar-se tots plegats, i els més febles van assumir el sacrifici que els tocava patir per ajudar a salvar als altres. La igualtat substancial, que apropa i uneix, confegint singularitat allà on hi havia diversitat, amistat on hi havia estranyesa, humanitat on habitava l’existent (dasein), salva la comunitat mentre mata, en la radical exterioritat natural, la individualitat i la diferència.

Deia la Margaret Thatcher que “la societat no existeix, només existeix l’individu”; sota aquest precepte que ha convertit la civilització occidental en la pitjor i més salvatge selva existent, la de la competència i el guany desaforat i il·limitat del neoliberalisme, que amenaça amb empassar-se tot bé cultural i natural, no hi ha comunitat, ni empara possible. Només hi ha buidatge progressiu i substantiu del mateix subjecte, desarrelament i pèrdua de la condició humana, nihilisme i condemna. Paradoxalment, la societat, com a experiència íntegrament humana, ja només és possible en el marge, en la natura extrema que desafia la construcció artificiosa del jo econòmic, tecnològic i productiu de la modernitat tardana, fins a fer-la inútil. És en la muntanya, en l’adversitat extrema, on el miracle de la comunió es referma fent possible l’experiència salvífica, mentre la ciutat es converteix en l’espai fred i dur de la desigualtat i la diferència que ens mata i condemna. Amb la seva pregunta Bayona ens recorda que, si bé ja no som capaços de viure humanament, sí que ho som, encara, de sobreviure dignament. Ens cal, però, pujar a la muntanya i adonar-nos de la igualtat dels límits i les mancances que compartim. Què va passar a la muntanya? Que un avió es va perdre perquè el món es retrobés.