Això dels perfils de sortida de l’alumnat en finalitzar l’ensenyament
bàsic, és a dir, l’ESO, que institueix la LOMLOE mereix alguna consideració
crítica. Ja que no he encertat a trobar gaires veus disposades a fer-ho, més
enllà del blog La
garita del Guachimán del Pablo López Gómez, em proposo, modestament,
intentar-ho. D’entrada, la llei defineix aquests perfils com els principis i els
fins del sistema educatiu espanyol, aplicables a tot el territori estatal i que
tenen la bondat de vertebrar sencer el currículum. Sorprèn aquest teleologisme encaminat
a garantir ja no l’èxit acadèmic i professional del nostre jovent, sinó la seva
condició moral, ja que els deu manaments que conformen aquest perfil de sortida
tenen més de propòsits per a l’assoliment del civisme ciutadà i el benestar
personal que d’objectius de maduració i creixement, des de l’autonomia i el
raonament crític, que garanteixin l’accés al saber de l’educand. Està molt bé
que l’Estat vetlli per la salut física i psíquica dels infants i adolescents,
que es preocupi per conscienciar-los de la responsabilitat personal i social
que acompanya l’exercici del lliure albir o que cerqui la seva integració i
cohesió social des del respecte a la diversitat i el pluralisme. Però, si
aquesta és la prioritat, on situem la instrucció i el coneixement?
No em serveix de res que es digui que per assolir aquests
fins l’alumnat ha de ser competent en matemàtiques -a menys que convertim el
currículum matemàtic en una disparatada teràpia socio-afectiva, com es pretén-,
en ciències naturals -reduïdes a la conscienciació ecològica i a l’activisme
vegà-, en ciències socials -plantejades com un saber subordinat al presentisme,
al progrés i al relativisme cultural-, en els sabers tecnològics -lliurats a la
novolatria de la innovació constant- o en llengües -entregades a l’expressió desbordant
de la subjectivitat que admet tota mena de gramàtiques, incloses les
audio-visuals. I si és això el que les competències realment han de garantir s’entén
la innegable davallada dels continguts fins a límits vergonyosos que necessàriament
acompanya a aquests fins. Si, com sembla, l’educació en aquest país s’ha d’acontentar
amb formar bones persones, podem donar per fini-quitada i enterrada l’escola com
a institució encarregada de vetllar, assegurar i potenciar el talent i el
capital humà del jovent, a fi d’integrar-lo en els projectes comunitaris de
progrés social que, en forma de relleu generacional, millorin el nostre món. Dit
d’una altra manera, podem donar per enterrat el projecte il·lustrat.
El problema que es deriva d’aquest intercanvi de finalitats
és que formar bones persones resulta molt més complicat que transmetre
seriosament continguts i aprenentatges en les diverses i variades disciplines que
haurien de configurar un currículum rigorós i ordenat que aspirés a l’excel·lència
i millora de tot l’alumnat. I ho és perquè, en el regne actual del relativisme moral
que acompanya els nostres temps de modernitat tardana, dirimir què és un bon
ciutadà resulta una empresa digna de Sísif. Prenem, a fi de demostració, l’exemple
d’un d’aquests marcadors o perfils de sortida. Concretament, el tercer que hi
trobem en la llista que hi ha en el web del Ministerio d’Educación, Formación
profesional y Deportes: “Desarrollar
estilos de vida saludable a partir de la comprensión del funcionamiento del
organismo y la reflexión crítica sobre los factores internos y externos que
inciden en ella, asumiendo la responsabilidad personal y social en el cuidado
propio y en el cuidado de las demás personas, así como en la promoción de la
salud pública.[1]”
Un estil de vida saludable hauria de prescindir de la ingesta sistemàtica d’alcohol,
o d’altres substàncies nocives per a la salut. Però, a menys que vulguem
instaurar un règim de puritanisme social, proper a l’integrisme religiós d’altres
contrades o èpoques històriques, caldrà assumir la tolerància amb el consum
social de l’alcohol en celebracions, àpats, festes, aplecs de variada condició o
en la pràctica habitual socialitzadora de tot subjecte. Tal és, almenys, l’aprenentatge
particular que rep el jovent quan participa d’aquest tipus de manifestacions
socials. No entraré a valorar en quin lloc resta l’hàbit saludable quan el
jovent acaba imitant, per compte propi, aquestes pràctiques de gresca festiva.
Podríem seguir amb moltes altres pràctiques de vida saludable, en l’alimentació
o l’esport, que generen resultats paradoxals. Sembla, doncs, que la finalitat
de la vida virtuosa del bon ciutadà que la LOMLOE persegueix amb els seus perfils
de sortida admet moltes variacions i matisos. És més, sempre hi haurà qui
interpreti aquests objectius com un atemptat perpetu a la seva llibertat d’elecció,
tal com denuncia l’ultradreta amb la defensa del llibertarisme ultraliberal contrari
a tota intromissió pública en l’espai sagrat de l’individu. Recordem, si no,
les famoses declaracions de tot un expresident del Gobierno sobre la quantitat
de copes de vi que havia de prendre, arran d’una campanya preventiva contra els
accidents de trànsit de la DGT[2]. Quan la quantitat
de variants que pot encabir la consecució d’hàbits de vida saludable és tan
gran i diversa, fins al punt d’admetre’ls gairebé tots -sempre que no atemptin
contra la salut dels altres-, el perfil de sortida l’assoleix, invariablement,
tothom, convertint en superflu tot el procés educatiu que ha de dur l’alumnat fins
a la seva obtenció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada